Marc Bassets, La Vanguardia diumenge 28 de març : "No és la mística, ni els poders taumatúrgics del "yes, we can", el que explica els èxits del president dels EEUU. Més d'un any després d'arribar a la White House, es veslluma un mètode Obama: paciència (la reforma sanitària, com l'acord nuclear, calien el 2009, però van patir retards successius) i mesos de debat i atenció al detall (Obama és un presdient que estudia fins i tot les qüestions més tècniques).
Una altra característica del mètode Obama és la fixació d'objectius utòpics, amb capacitat de captivar els ciutadans (la cobertura universal o un món sense armes nuclears), que després desplega en una pràctica complexa. Posar en marxa la llei sanitària i assolir la cobertura per a tots requerirà anys. I tant EEUU com Rússia segueixen disposant d'un arsenal nuclear suficient per a destruir-se entre sí i la resta del món.
Però en un i altre cas la via resta oberta, i l'èxit parteix del càlcul que el país està madur per als canvis".
Xavier Batalla, la saviesa personificada en política internacional de La Vanguardia de BCN: "La societat individualista que explicà el francès Alexis de Tocqueville a La democràcia a Amèrica conegué grans transformacions al segle XX a resultes d'un seguit de crisis. I algunes, tal vegada, ni les hauria sospitat Tocqueville. La gran depressió de 1929, posem per cas, convencé els qui fins aleshores s'havien benificiat de l'ascensor social que, quan van mal dades, també podian anar aigües avall; a la classe mitjana, que els seus interessos no eren necessàriament contradictoris amb els de classe baixa, i als empresaris, que els calia el govern com a possible xarxa de salvació. El resultat fou el New Deal (nova confiança, nou pacte social) de F.Roosevelt. És l'etapa que J.Galbraith cregué com la més acostada a la socialdemocràcia.
Què farà Obama? Pretén d'empetitir Tocqueville introduint la (social)democràcia a Amèrica?, com diuen témer els qui consideren que el socialisme - de moment, la limitada reforma sanitària, que descarta l'opció pública - és l'antítesi de l'americaneïtat. A Europa no falten els qui ho pensen seriosament. És el cas de Klaus Zimmermann, director de l'Institute for the Study of Labor a Bonn. Zimmermann argumenta que l'extensió de l'Estat del Benestar a Europa no arribà perquè els europeus fossin més tous i compassius que altres, sinó que fou causat pels canvis que provocà, com s'esdevingué al sector de l'acer i el carbó, la volatilització de les feines, que requerí una major xarxa social. Ara, afageix, Zimmermann, als EEUU estan descobrint el límit del seu dinamisme econòmic, per la qual cosa comença aplicar-se el Welfare State."
Carles Castro considera Ecuación imposible la reforma del sistema electoral català perquè topa amb els interessos irreconciliables dels partits: "Els petits desviaments de l'actual sistema són prou decisius com per determinar el mateix signe del Govern Català. Així succeí el 1999, quan el partit més votat, el PSC, obtingué menys escons que Ciu (que fou beneficiària d'una desviació del 10% a l'hora de traduir els seus vots en diputats). També passà als de 2003. Però, el 1999, el bloc que formaven nacionalistes i populars assolí de reunir la majoria absoluta al Parlament, malgrat que les forces del futur tripartit sumaven 100 mil vots més.
Per què es produeixen aquestes distorsions? Per dues raons: la sobrerepresentació d'algunes circunscripcions electorals ( BCN amb el 75% del cens n'elegeix el 63% d'escons al Parlament; Lleida, amb el 6% dels cens reparteix més del 11% dels parlamentaris. Però aquesta distorsió és normal entre els sistemes electorals que volen donar veu al territoris menys poblats. El problema d'aquest mecanisme corrector s'esdevé quan es combina amb un repartiment desigual del vot de cada partit: la distorsió afavoreix els partits nacionalistes (CiU i ERC) que a les zones sobrerepresentades cullen més vots que PSC, PP o ICV.
Així el 2006, CiU i ERC obtenen a Lleida el 7,8 i el 7,7 del seu % de vots totals a Catalunya, mentre que el PSC i PP el 5,1 i el 5,2. A Girona, l'11,2 i el 12,7 de CiU i ERC, pel 7,6 i el 7,4 de PSC i ICV. TGN presenta un equilibri d'aportació als vots: el 10% del total català de CiU i també del PP, el 9,4 per al PSC; però el 12,2 pera ERC. Altrament, a la subrepresentada BCN: ICV n'obté el 81,7%; el PP, el 78,5; el PSC, el 77,9%; mentre que CiU i ERC, el 71 i i el 67,4%.
A partir d'aquestes dades, Carels Castro, pot concluir que qualsevol reforma s'enfronta a interessos furiosament contradictoris. Una major proporcionalitat perjudicaria les formacions nacionalistes.
Anton M:Espadaler: "Perduda la guerra, o el que fou el mateix, arrasada una determinada idea de civilitat, moderna i europea, que afectà de ple els interessos intel·lectuals, Vicens Vives fou un dels pocs que contra totes les maltempsades lluità perquè les tornés la normalitat. Procurà que el discurs de l'acadèmia, que en seu cas significava una manera de fer història, fou prou capaç d'imposar-se com a necessitat científica. Això significava enfrontar-se intel·lectualment, des de posicions d'avantguarda que el vinculaven a l'escola dels Annales , a un poder universitari molt poc disposat a deixar-se seguir per aires de canvi. I, anant més enllà, aspirava que un cop assolit el poder acadèmic, esdevingués un trampolí que es projectés sobre la societat. Una jugada intel·lectualment impecable i politicament astuta: el discurs acadèmic no pot, en bona lògica, trobar obstacles. I, en el pitjor dels casos, obliga el poder, fins i tot el més obtrús a negociar. O el que és el mat, ja que no a cedir - aque era impensable - el menys a concedir, que als anys de ferro del franquisme no era poca cosa.
"La nostra tàctica ha d´ésser sempre la de convèncer per l'exemple i la claredat, la de fer-nos a nosaltres mateixos abans d'arribar al lliurament del missatge".
" Ésser un país de Marca, net i ordenat, com Bèlgica, Holanda i Txecoslovàquia; o bé un país de reducte muntanyenc tan ben agençat com Suïssa. Aquest missatge no pot ser més humil i intranscendent, i fora de tota ambició culturalista com la de Ramon Llull. Però és una bona nova humana i social. I si poguéssim estendre-la arreu d'Espanya, i entre tots plegats fer una comunitat moderna , pràctica i eficient, justa, pacífica i tolerant podríem cancel·lar els deutes dels nostres precursors i constatar el final de les nostres preocupacions vitals".
" El joc de la catalanitat és inseparable d'un intervencionisme hispànic".
"El jaient pactista de la nostra mentalitat és essència no és altra cosa que defugir qualsevol abstracció i establir la més estreta responsabilitat col·lectiva i individual en el tractamentr del cosa pública".
"En els horitzons actuals de la societat catalana la generació de 1901 - polítics, industrials, professors, poetes, filòsofs - ha estat aixecada per damunt de tota crítica menuda. Ella té el gran mèrit d'haver fet el país actual i de haver passat en va. La seva obra és indestructible i irreversible".
"Duta al poder la segona generació d'aquest segle (XXè) es deixà emportar en els uns per l'engrescament de la bullanga; en els altres pel neguit de fer de pressa. No funcionaren els reflexos de seny i es deixaren lliures els frens de la rauxa, a recer d'un misticisme mesiànic, d'encuny celtibèric. Que aquest fet, emmarcat per l'òrbita de la intranquil·litat europea contemporània, conduí a les posicions revolucionàries d'octubre del 34 i juliol del 36, no és un secret per a ningú. En ambdues ocasions els catalans deixàrem de donar testimoniatge de la nostra responsabilitat envers els altres pobles d'Espanya, de la nostra maduresa per a fer-los acceptar els camins que els indicàvem des de 1901".
"No hi ha cultura possible sense una minoria selecta que en constitueixi l'ossada; no hi ha política possible sense un grup que l'hagi concebuda i que la realitzi".
Una altra característica del mètode Obama és la fixació d'objectius utòpics, amb capacitat de captivar els ciutadans (la cobertura universal o un món sense armes nuclears), que després desplega en una pràctica complexa. Posar en marxa la llei sanitària i assolir la cobertura per a tots requerirà anys. I tant EEUU com Rússia segueixen disposant d'un arsenal nuclear suficient per a destruir-se entre sí i la resta del món.
Però en un i altre cas la via resta oberta, i l'èxit parteix del càlcul que el país està madur per als canvis".
Xavier Batalla, la saviesa personificada en política internacional de La Vanguardia de BCN: "La societat individualista que explicà el francès Alexis de Tocqueville a La democràcia a Amèrica conegué grans transformacions al segle XX a resultes d'un seguit de crisis. I algunes, tal vegada, ni les hauria sospitat Tocqueville. La gran depressió de 1929, posem per cas, convencé els qui fins aleshores s'havien benificiat de l'ascensor social que, quan van mal dades, també podian anar aigües avall; a la classe mitjana, que els seus interessos no eren necessàriament contradictoris amb els de classe baixa, i als empresaris, que els calia el govern com a possible xarxa de salvació. El resultat fou el New Deal (nova confiança, nou pacte social) de F.Roosevelt. És l'etapa que J.Galbraith cregué com la més acostada a la socialdemocràcia.
Què farà Obama? Pretén d'empetitir Tocqueville introduint la (social)democràcia a Amèrica?, com diuen témer els qui consideren que el socialisme - de moment, la limitada reforma sanitària, que descarta l'opció pública - és l'antítesi de l'americaneïtat. A Europa no falten els qui ho pensen seriosament. És el cas de Klaus Zimmermann, director de l'Institute for the Study of Labor a Bonn. Zimmermann argumenta que l'extensió de l'Estat del Benestar a Europa no arribà perquè els europeus fossin més tous i compassius que altres, sinó que fou causat pels canvis que provocà, com s'esdevingué al sector de l'acer i el carbó, la volatilització de les feines, que requerí una major xarxa social. Ara, afageix, Zimmermann, als EEUU estan descobrint el límit del seu dinamisme econòmic, per la qual cosa comença aplicar-se el Welfare State."
Carles Castro considera Ecuación imposible la reforma del sistema electoral català perquè topa amb els interessos irreconciliables dels partits: "Els petits desviaments de l'actual sistema són prou decisius com per determinar el mateix signe del Govern Català. Així succeí el 1999, quan el partit més votat, el PSC, obtingué menys escons que Ciu (que fou beneficiària d'una desviació del 10% a l'hora de traduir els seus vots en diputats). També passà als de 2003. Però, el 1999, el bloc que formaven nacionalistes i populars assolí de reunir la majoria absoluta al Parlament, malgrat que les forces del futur tripartit sumaven 100 mil vots més.
Per què es produeixen aquestes distorsions? Per dues raons: la sobrerepresentació d'algunes circunscripcions electorals ( BCN amb el 75% del cens n'elegeix el 63% d'escons al Parlament; Lleida, amb el 6% dels cens reparteix més del 11% dels parlamentaris. Però aquesta distorsió és normal entre els sistemes electorals que volen donar veu al territoris menys poblats. El problema d'aquest mecanisme corrector s'esdevé quan es combina amb un repartiment desigual del vot de cada partit: la distorsió afavoreix els partits nacionalistes (CiU i ERC) que a les zones sobrerepresentades cullen més vots que PSC, PP o ICV.
Així el 2006, CiU i ERC obtenen a Lleida el 7,8 i el 7,7 del seu % de vots totals a Catalunya, mentre que el PSC i PP el 5,1 i el 5,2. A Girona, l'11,2 i el 12,7 de CiU i ERC, pel 7,6 i el 7,4 de PSC i ICV. TGN presenta un equilibri d'aportació als vots: el 10% del total català de CiU i també del PP, el 9,4 per al PSC; però el 12,2 pera ERC. Altrament, a la subrepresentada BCN: ICV n'obté el 81,7%; el PP, el 78,5; el PSC, el 77,9%; mentre que CiU i ERC, el 71 i i el 67,4%.
A partir d'aquestes dades, Carels Castro, pot concluir que qualsevol reforma s'enfronta a interessos furiosament contradictoris. Una major proporcionalitat perjudicaria les formacions nacionalistes.
Anton M:Espadaler: "Perduda la guerra, o el que fou el mateix, arrasada una determinada idea de civilitat, moderna i europea, que afectà de ple els interessos intel·lectuals, Vicens Vives fou un dels pocs que contra totes les maltempsades lluità perquè les tornés la normalitat. Procurà que el discurs de l'acadèmia, que en seu cas significava una manera de fer història, fou prou capaç d'imposar-se com a necessitat científica. Això significava enfrontar-se intel·lectualment, des de posicions d'avantguarda que el vinculaven a l'escola dels Annales , a un poder universitari molt poc disposat a deixar-se seguir per aires de canvi. I, anant més enllà, aspirava que un cop assolit el poder acadèmic, esdevingués un trampolí que es projectés sobre la societat. Una jugada intel·lectualment impecable i politicament astuta: el discurs acadèmic no pot, en bona lògica, trobar obstacles. I, en el pitjor dels casos, obliga el poder, fins i tot el més obtrús a negociar. O el que és el mat, ja que no a cedir - aque era impensable - el menys a concedir, que als anys de ferro del franquisme no era poca cosa.
"La nostra tàctica ha d´ésser sempre la de convèncer per l'exemple i la claredat, la de fer-nos a nosaltres mateixos abans d'arribar al lliurament del missatge".
" Ésser un país de Marca, net i ordenat, com Bèlgica, Holanda i Txecoslovàquia; o bé un país de reducte muntanyenc tan ben agençat com Suïssa. Aquest missatge no pot ser més humil i intranscendent, i fora de tota ambició culturalista com la de Ramon Llull. Però és una bona nova humana i social. I si poguéssim estendre-la arreu d'Espanya, i entre tots plegats fer una comunitat moderna , pràctica i eficient, justa, pacífica i tolerant podríem cancel·lar els deutes dels nostres precursors i constatar el final de les nostres preocupacions vitals".
" El joc de la catalanitat és inseparable d'un intervencionisme hispànic".
"El jaient pactista de la nostra mentalitat és essència no és altra cosa que defugir qualsevol abstracció i establir la més estreta responsabilitat col·lectiva i individual en el tractamentr del cosa pública".
"En els horitzons actuals de la societat catalana la generació de 1901 - polítics, industrials, professors, poetes, filòsofs - ha estat aixecada per damunt de tota crítica menuda. Ella té el gran mèrit d'haver fet el país actual i de haver passat en va. La seva obra és indestructible i irreversible".
"Duta al poder la segona generació d'aquest segle (XXè) es deixà emportar en els uns per l'engrescament de la bullanga; en els altres pel neguit de fer de pressa. No funcionaren els reflexos de seny i es deixaren lliures els frens de la rauxa, a recer d'un misticisme mesiànic, d'encuny celtibèric. Que aquest fet, emmarcat per l'òrbita de la intranquil·litat europea contemporània, conduí a les posicions revolucionàries d'octubre del 34 i juliol del 36, no és un secret per a ningú. En ambdues ocasions els catalans deixàrem de donar testimoniatge de la nostra responsabilitat envers els altres pobles d'Espanya, de la nostra maduresa per a fer-los acceptar els camins que els indicàvem des de 1901".
"No hi ha cultura possible sense una minoria selecta que en constitueixi l'ossada; no hi ha política possible sense un grup que l'hagi concebuda i que la realitzi".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.