Enric Juliana: "Espanya és federal quan la política té por, por de veritat, al que pugui passar". Així valora l'acord de totes les autonomies, en la conferència de santitat presidida per Trinidad Jiménez, de retallar en 1.500 milions d'e. la despesa farmacèutica.
El convilatà Carles Castro, en escaure's els XXX anys de les primeres eleccions nacionals al Parlament de Catalunya, ens exposa les Dues ànimes del vot català. Com a sociòleg electoral de referència, i des de les seves pagines de la Vanguardia.
"La clau de la victòria de CiU radicava en la condició de majoria sociològica compacta que ben d'hora exhibí aquest centre catalanista com a expressió política de les nodrides classes mitjanes, urbanes o rurals. Unes classes mitjanes que, a més, es mobilitzaven de forma natural quan s'adonaven no només que el partit es jugava a casa (tesi de Roca Junyent ja el 1980) sinó que la casa es jugava al partit. I per això concentraven les seves paperetes a la marca que, a llur paper, millor encarnava llur identitat, llurs inquietuts o llurs esperances. També, la capacitat hipnòtica de Jordi Pujol, com a màxim oracle d'aquest moviment polític tingué prou a veure amb la collita de vots que semblava inversemblant pocs abans de les primeres autonòmiques.
Aquesta explicació serveix fins avui; fins i tot quan el PSC ha aventatjat CiU en unes autonòmiques com succéi el 1999 i 2003. Aquest "accident" electoral no s'escaigué tant a causa que el PSC presentés el seu millor candidat possible, Pasqual Margall, com al cisme produït dins el nacionalisme i les classes mitjanes catalanistes per dos factors letalment combinats: el desgast de CiU després de 20 anys al poder i la desafecció entre els seus seguidors d'un pacte amb el PP que expressà les seves majors contraindicacions quan identitàries quan aflorà el bel•ligerant neocentralisme de J.M.Aznar.
Com és ben sabut, aquest cisma provocà una dispersió del vot nacional-catalanista a través de dues marques distintes: una CiU envellida i desgastada pels anys i una ERC, flamant i renovada. Però les xifres no haurien d'haver enganyat: junts o per separat, aquest escons seguien traduint-se en una majoria nacionalista al Parlament. Certament el sufragi nacionalista en llurs distintes expresions no va més enllà del 30% del cens electoral català. Però el nivell de participació i de cohesió política d'aquest vot a les autonòmqiues és molt superior a la resta de segments electorals i, per això, quan es concentra en una sola força és imbatible. Sobretot en un escenari d'elevada abstenció com el català.
Per als derrotats socialistes, l'explicació del seu fracàs era igual d'elemental, però més difícil de digerir: bona parts dels seus potencials electors consideraven que que l'únic partit on se la jugaven era a les generals ( i en menor mesura a les municipals) i només en aquests tràngols s'activaven a favor d'una majoria d'esquerres (però a Espanya). Després, a les catalanes se'n desentenien o es despreocupaven del resultat, o fins i tot apostaven per altres marques més idònies per a aquesta mena d'eleccions (amb expressions pròpies del psiconàlisi polítiques: "cal votar els de casa", "són unes leccions només per a catalans"). I tot plegat privava al PSC a les autonòmiques de la meitat dels vots que collia a les generals. Però, és clar, l'explicació completa del misteri era massa dolorosa per a admetre-la. En realitat, la força del PSC a les generals provenia d'un vot conjuntural i d'al•luvió que - tal i com han certificat els sondejos - sumava components molt heterogenis: el vot obrer de l'esquerra espanyolista, el sufragi de la classe mitjana d'esquerra catalanista i el vot útil d'un amplíssim centresquerre que veia al PSOE de González la millor opció per a governar Espanya. Arribades les autonòmiques, aquest fràgil magma d'identitats es desfeia con un terró de sucre i CiU emergia com la força més consistent.
A les autonòmiques del 2006, CiU seguí pagant la divisió d'aquesta base electoral.I a les generals de del 2008, el socialisme català disfrutà d'un renovat miratge, amb la contribució de molts electors (inclosos no pocs de CiU o d'ERC) que van prestar el seu vot a un PSOE percebut com l'únic dic de contenció contra l'"uniformisme identitari i l'agressivitat ideològica del PP".
Tan mateix, aquests factors difícilment tornaran a repetir-se".
L'endemà, dins la secció Tendencias feia balanç històric dels líders que han transformat contratemps en oportunitats (des de Kennedy amb la crisis dels mísils de 1962 fins a Gordom Brown durant la crisis financera de la tardor de 2008). Conclueix: la fòrmula de l'èxit davant les calamitats no té cap secret: actituds amb resolució, un discurs dur i realista però prenyat de promeses i, sobre tot, una impressió de proximitat envers els afectats".
Anton Costas:"Es tracta de posar en valor el que tenim i contrarestar la fracasomania*. Tenim un teixit empresarial modern i competitiu que, contrariament al que succeïa fins la meitat del segle passat, no únicament exporta l'aperitiu i el postre als mercats mundials ( olives, embotits, "fino", formatges i taronges), sinó també productes manufacturats, serveis avançats i tecnologia. Tenim raons per a l'autoestima i la confiança".
(*) Prové de dues fons: la crisi econòmica ha generat un exagerat criticisme sobre el nostre sistema econòmic i la confrontació entre PSOE i PP. Ha sorgit una epidèmia de reformadors i cada partit qualifica de fracàs total el que fa o proposa l'altre.
Fernando Vallespín: "¿Qué es más de izquierdas, resolver los problemas económicos de manera urgente -¡caiga quien caiga!- para volver cuanto antes a una senda de crecimiento y a partir de ahí redistribuir o emprender mayores políticas sociales, o posponer esas decisiones en nombre de la salvaguarda de los más afectados por la crisis y mantener así cohesionado su electorado natural? Esta es la alternativa, ciertamente trágica, ante la que se encuentra nuestro Gobierno".
Javier Pradera: "Aguirre sabotea la subida del IVA con una mano y con la otra mendiga al Gobierno 20 mil millones".
Sic transit gloria mundi: N'Antònia Munar, reina / frontissa de la política de Mallorca i Ses Illes durant els darrers quinze anys, lliura el seu passaport, cada 15 dies es presentarà al jutjat i evita la presó amb una fiança de 350 mil euros. Dos exsecretaris generals d'Unió Mallorquina van ser condemnats a presó el desembre de 2009: Tomeu Vives a 4 anys i mig; Damià Nicolau a 2 anys; per prevaricació i malversament de fons a l'àrea d'Urbanisme del Consell de Mallorca. Dos més estan en llibertat sota fiança de 100 mil e.: l'exconseller de turisme balear Miquel Nadal i Ángel Flaquer, conseller insular.
Joan Majó: "Fou un error privatitzar Argentaria i Endesa".
"Tant en el cas d'Endesa com en el d'Argentaria, la meva posició era d'oposició. Era a distància ja que, si no m'erro, ambdues privatitzacions foren decidides per J.M.Aznar. En un i altre cas es tractava d'empreses que subministren un bé bàsic per a les persones i per a les empreses, com l'energia elque èctrica o el diner. Tant el sector elèctric com el sector financer han d'estar fortament regulats i, per bé poden operar-los agents privats, és obligació del poders públics que els objectius de benefici empresarial no s'avantposin a les exigències de servei públic. A més de lleis, comissions de control i sancions (que facilment són burlades), s'ha fet evident que la presència d'una empresa pública actuant al sector és una eina molt eficaç per desplegar aquesta vigilància i per a prioritzar objectius. Per això em vaig oposar, mentre era al capdavant del Ministeri d'Indústria i Energia, a la privatització d'Endesa i vaig jutjar com a desencertada la desaparació del BEE, l'únic banc públic operatiu al mercat.
Avui segueixo convençut que, sent pública, Endesa hagués invertit més a la Costa Brava i menys a Xile, encara que el criteri els ha resultat més rendible, i crec que el Banc Exterior hauria ara esdevingut un bon canalitzador de diners cap a les empreses, en lloc d'obligar a l'ICO a fer un gran esforç sense la infrestructura adient.
Quina dissort!
Argumentari intern del PSOE, que PAU comparteix, justificatiu de la "moderada i impopular pujada d'impostos que ara toca" decidida pels mateixos que ens van baixar els impostos en temps pròspers, criteri que no compartim precisament.
"490 mil pensionistes: la pujada cerca de recaptar 5.150 milions d'e, equivalents a la prestació anual de 490 mil jubilats o 827 mil prestacions socials a grans dependents durant un any.
"A la cua de la UE en pressió fiscal: la mitjana europea és del 39,3%. L'espanyola al 2009 fou del 30,9 del PIB, quan el 2003 - feliçment darrer any del PP - fou del 33,9%. Pel que fa a l'IVA el tipus mitjà europeu és del 20%.
"Només cèntims de més: traduït al dia a dia, encarirà 1e. un rebut de telèfon de 60e; el bitllet de metro d'1 e. només 0,1 e.
"La FAES del PP recomenà de pujar l'IVA. Rajoy la titlla, hiperbòlicament" de "sablazo" / garrotada.
"El PP entra en contradicció: a l'Ajuntament de Madrid, el de màxim deute espanyol, els seus alts càrrecs han estat duplicats des de 2004 i han gravat la recollida d'escombreries. A la CA de Madrid el metrobús s'ha encarit el 22%".
El convilatà Carles Castro, en escaure's els XXX anys de les primeres eleccions nacionals al Parlament de Catalunya, ens exposa les Dues ànimes del vot català. Com a sociòleg electoral de referència, i des de les seves pagines de la Vanguardia.
"La clau de la victòria de CiU radicava en la condició de majoria sociològica compacta que ben d'hora exhibí aquest centre catalanista com a expressió política de les nodrides classes mitjanes, urbanes o rurals. Unes classes mitjanes que, a més, es mobilitzaven de forma natural quan s'adonaven no només que el partit es jugava a casa (tesi de Roca Junyent ja el 1980) sinó que la casa es jugava al partit. I per això concentraven les seves paperetes a la marca que, a llur paper, millor encarnava llur identitat, llurs inquietuts o llurs esperances. També, la capacitat hipnòtica de Jordi Pujol, com a màxim oracle d'aquest moviment polític tingué prou a veure amb la collita de vots que semblava inversemblant pocs abans de les primeres autonòmiques.
Aquesta explicació serveix fins avui; fins i tot quan el PSC ha aventatjat CiU en unes autonòmiques com succéi el 1999 i 2003. Aquest "accident" electoral no s'escaigué tant a causa que el PSC presentés el seu millor candidat possible, Pasqual Margall, com al cisme produït dins el nacionalisme i les classes mitjanes catalanistes per dos factors letalment combinats: el desgast de CiU després de 20 anys al poder i la desafecció entre els seus seguidors d'un pacte amb el PP que expressà les seves majors contraindicacions quan identitàries quan aflorà el bel•ligerant neocentralisme de J.M.Aznar.
Com és ben sabut, aquest cisma provocà una dispersió del vot nacional-catalanista a través de dues marques distintes: una CiU envellida i desgastada pels anys i una ERC, flamant i renovada. Però les xifres no haurien d'haver enganyat: junts o per separat, aquest escons seguien traduint-se en una majoria nacionalista al Parlament. Certament el sufragi nacionalista en llurs distintes expresions no va més enllà del 30% del cens electoral català. Però el nivell de participació i de cohesió política d'aquest vot a les autonòmqiues és molt superior a la resta de segments electorals i, per això, quan es concentra en una sola força és imbatible. Sobretot en un escenari d'elevada abstenció com el català.
Per als derrotats socialistes, l'explicació del seu fracàs era igual d'elemental, però més difícil de digerir: bona parts dels seus potencials electors consideraven que que l'únic partit on se la jugaven era a les generals ( i en menor mesura a les municipals) i només en aquests tràngols s'activaven a favor d'una majoria d'esquerres (però a Espanya). Després, a les catalanes se'n desentenien o es despreocupaven del resultat, o fins i tot apostaven per altres marques més idònies per a aquesta mena d'eleccions (amb expressions pròpies del psiconàlisi polítiques: "cal votar els de casa", "són unes leccions només per a catalans"). I tot plegat privava al PSC a les autonòmiques de la meitat dels vots que collia a les generals. Però, és clar, l'explicació completa del misteri era massa dolorosa per a admetre-la. En realitat, la força del PSC a les generals provenia d'un vot conjuntural i d'al•luvió que - tal i com han certificat els sondejos - sumava components molt heterogenis: el vot obrer de l'esquerra espanyolista, el sufragi de la classe mitjana d'esquerra catalanista i el vot útil d'un amplíssim centresquerre que veia al PSOE de González la millor opció per a governar Espanya. Arribades les autonòmiques, aquest fràgil magma d'identitats es desfeia con un terró de sucre i CiU emergia com la força més consistent.
A les autonòmiques del 2006, CiU seguí pagant la divisió d'aquesta base electoral.I a les generals de del 2008, el socialisme català disfrutà d'un renovat miratge, amb la contribució de molts electors (inclosos no pocs de CiU o d'ERC) que van prestar el seu vot a un PSOE percebut com l'únic dic de contenció contra l'"uniformisme identitari i l'agressivitat ideològica del PP".
Tan mateix, aquests factors difícilment tornaran a repetir-se".
L'endemà, dins la secció Tendencias feia balanç històric dels líders que han transformat contratemps en oportunitats (des de Kennedy amb la crisis dels mísils de 1962 fins a Gordom Brown durant la crisis financera de la tardor de 2008). Conclueix: la fòrmula de l'èxit davant les calamitats no té cap secret: actituds amb resolució, un discurs dur i realista però prenyat de promeses i, sobre tot, una impressió de proximitat envers els afectats".
Anton Costas:"Es tracta de posar en valor el que tenim i contrarestar la fracasomania*. Tenim un teixit empresarial modern i competitiu que, contrariament al que succeïa fins la meitat del segle passat, no únicament exporta l'aperitiu i el postre als mercats mundials ( olives, embotits, "fino", formatges i taronges), sinó també productes manufacturats, serveis avançats i tecnologia. Tenim raons per a l'autoestima i la confiança".
(*) Prové de dues fons: la crisi econòmica ha generat un exagerat criticisme sobre el nostre sistema econòmic i la confrontació entre PSOE i PP. Ha sorgit una epidèmia de reformadors i cada partit qualifica de fracàs total el que fa o proposa l'altre.
Fernando Vallespín: "¿Qué es más de izquierdas, resolver los problemas económicos de manera urgente -¡caiga quien caiga!- para volver cuanto antes a una senda de crecimiento y a partir de ahí redistribuir o emprender mayores políticas sociales, o posponer esas decisiones en nombre de la salvaguarda de los más afectados por la crisis y mantener así cohesionado su electorado natural? Esta es la alternativa, ciertamente trágica, ante la que se encuentra nuestro Gobierno".
Javier Pradera: "Aguirre sabotea la subida del IVA con una mano y con la otra mendiga al Gobierno 20 mil millones".
Sic transit gloria mundi: N'Antònia Munar, reina / frontissa de la política de Mallorca i Ses Illes durant els darrers quinze anys, lliura el seu passaport, cada 15 dies es presentarà al jutjat i evita la presó amb una fiança de 350 mil euros. Dos exsecretaris generals d'Unió Mallorquina van ser condemnats a presó el desembre de 2009: Tomeu Vives a 4 anys i mig; Damià Nicolau a 2 anys; per prevaricació i malversament de fons a l'àrea d'Urbanisme del Consell de Mallorca. Dos més estan en llibertat sota fiança de 100 mil e.: l'exconseller de turisme balear Miquel Nadal i Ángel Flaquer, conseller insular.
Joan Majó: "Fou un error privatitzar Argentaria i Endesa".
"Tant en el cas d'Endesa com en el d'Argentaria, la meva posició era d'oposició. Era a distància ja que, si no m'erro, ambdues privatitzacions foren decidides per J.M.Aznar. En un i altre cas es tractava d'empreses que subministren un bé bàsic per a les persones i per a les empreses, com l'energia elque èctrica o el diner. Tant el sector elèctric com el sector financer han d'estar fortament regulats i, per bé poden operar-los agents privats, és obligació del poders públics que els objectius de benefici empresarial no s'avantposin a les exigències de servei públic. A més de lleis, comissions de control i sancions (que facilment són burlades), s'ha fet evident que la presència d'una empresa pública actuant al sector és una eina molt eficaç per desplegar aquesta vigilància i per a prioritzar objectius. Per això em vaig oposar, mentre era al capdavant del Ministeri d'Indústria i Energia, a la privatització d'Endesa i vaig jutjar com a desencertada la desaparació del BEE, l'únic banc públic operatiu al mercat.
Avui segueixo convençut que, sent pública, Endesa hagués invertit més a la Costa Brava i menys a Xile, encara que el criteri els ha resultat més rendible, i crec que el Banc Exterior hauria ara esdevingut un bon canalitzador de diners cap a les empreses, en lloc d'obligar a l'ICO a fer un gran esforç sense la infrestructura adient.
Quina dissort!
Argumentari intern del PSOE, que PAU comparteix, justificatiu de la "moderada i impopular pujada d'impostos que ara toca" decidida pels mateixos que ens van baixar els impostos en temps pròspers, criteri que no compartim precisament.
"490 mil pensionistes: la pujada cerca de recaptar 5.150 milions d'e, equivalents a la prestació anual de 490 mil jubilats o 827 mil prestacions socials a grans dependents durant un any.
"A la cua de la UE en pressió fiscal: la mitjana europea és del 39,3%. L'espanyola al 2009 fou del 30,9 del PIB, quan el 2003 - feliçment darrer any del PP - fou del 33,9%. Pel que fa a l'IVA el tipus mitjà europeu és del 20%.
"Només cèntims de més: traduït al dia a dia, encarirà 1e. un rebut de telèfon de 60e; el bitllet de metro d'1 e. només 0,1 e.
"La FAES del PP recomenà de pujar l'IVA. Rajoy la titlla, hiperbòlicament" de "sablazo" / garrotada.
"El PP entra en contradicció: a l'Ajuntament de Madrid, el de màxim deute espanyol, els seus alts càrrecs han estat duplicats des de 2004 i han gravat la recollida d'escombreries. A la CA de Madrid el metrobús s'ha encarit el 22%".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.