P.Bofinger
(economista), Jürgen Habermas i Julian Nida-Rümelin exministre de
Cultura amb G.Schröder) a “Per un canvi de rumb a la política
europea” (Frankfurter Allgemeine Zeitung, 4 d’agost; El País, 12
d’agost):
(1)“Només
amb un clar aprofundiment de la integració por mantenir-se una
moneda comuna sense que reclami una inacabable cadena de mesures
d’auxili, que a llarg termini vessaria la solidaritat del Estats
europeus de la Unió Monetària (UME) tant per part dels països
donants com dels països receptors. Tan mateix, per assolir-ho és
inevitable una transferència de sobirania a les institucions
europees, amb la finalitat d’imposar de forma efectiva
la disciplina fiscal, garantint a més un sistema financer estable.
Alhora cal una cooperació reforçada de les polítiques financeres,
econòmiques i socials dels països membres, amb l’objectiu de
compensar els desequilibris estructurals a l’espai monetari comú”
(2)“Cal
tenir por que la UME, sense un canvi fonamental d’estratègia, no
sobreviurà massa temps en la seva forma actual. El punt de partença
per a un replantejament conceptual rau en un diagnòstic clar de les
causes de la crisi. El Govern alemany sembla partir que els
problemes, en allò essencial, han estat causats per una deficient
disciplina fiscal al pla nacional i que cal buscar la solució,
d’entrada, en una política conseqüent d’estalvi a cadascun dels
països. Institucionalment, aquest enfocament ha d’assegurar-se
mitjançant normes fiscals més estrictes i, de forma complementària,
des d’uns paraigües de rescat limitats i subjectes a condicions,
que obliguen els països afectats a una dràstica política
d’austeritat. De fet, aquesta política debilita la capacitat
econòmica i augmenta l’atur. Fins ara, els països amb problemes –
malgrat una política d’estalvi extraordinàriament estricta en una
comparació internacional i a múltiples reformes estructurals – no
han assolit de limitar a un nivell tolerable llurs despeses de
refinançament”
(3) “
Si es vol evitar el retorn al nacionalisme monetari, així com una
crisi permanent de l’euro, cal donar les passes omeses en introduir
la moneda comuna: posar les agulles apuntant a la via de la unió
política, en primer lloc al nucli europeu dels 17 països membres de
la UME. Nosaltres defensem que no s’emmascari res: qui vulgui
mantenir-se en la moneda comuna ha de donar suport a una
responsabilitat comuna, ha de contribuir a superar el dèficit
institucional de l’Eurozona” (...) Tan aviat com a l’Eurozona
neixi l’espai per a polítiques d’efectes redistributius, més
enllà de les fronteres nacionals, caldrà
també un legislador europeu que representi els europeus (directament
per sobre del Parlament Europeu i indirectament sobre el Consell) i
que en pugui decidir les polítiques. D’aquesta manera no
conculquem el principi que el legislador que ha decidir sobre la
distribució dels pressupostos sigui idèntic al legislador
democràticament elegit que recapti els impostos que els nodreixen.
“No taxation without representation”, el crit de batalla de la
lluita per la independència d’EEUU...
(4) La
RFAlemanya, com a representant del més fort país donant al Consell,
ha de prendre la iniciativa perquè sigui convocada una assemblea
constituent. Calen unes clares idees político-constitucionals de com
ha de ser una democràcia supranacional que permeti un Govern comú
sense adoptar la forma d’Estat federal. El model federal és erroni
perquè s’hi excedeix el grau de solidaritat admissible pels pobles
europeus històrics independents. L’aprofundiment, avui tan
necessària, de les institucions podria ser regida per la idea que un
nucli europeu democràtic ha de representar la totalitat dels
ciutadans dels Estats membres de la UME, però a cadascun d’ells
amb la doble qualitat de ciutadà
directament participant de la Unió reformada, per un costat, i per
l’altre, com a membre indirectament participant d’una de les
nacions europees participants”
(5)
“S’ha desvetllat la consciència de la necessitat de regular els
mercats financers i superar els desequilibris de l’Eurozona. Per
primer cop en la història del capitalisme, una crisi desencadenada
pel sector més avançat, la banca, podria ser controlada únicament
de forma que els Governs posessin llurs ciutadans en el paper de
contribuents que paguen els danys originats. Amb la qual cosa s’ha
traspassat un límit entre processos sistèmics i processos propis
del món de la vida. I això, amb raó, indigna els ciutadans. El tan
estès sentiment de justícia vulnerada
s’explica pel fet que , en la percepció dels ciutadans, processos
anònims dels mercats ha adquirit una dimensió política immediata.
Aquest sentiment es vincula a l’ira, oberta o continguda, causada
per la pròpia impotència. S’hi ha d’oposar un política
orientada a una autocapacitació”
(6)
“Les poblacions europees han d’aprendre que, en aquest moment,
només de forma conjunta poden afirmar el seu model de societat
recolzat en un Estat social i la diversitat d’Estats nacionals de
les seves cultures. Han d’aplegar llurs
forces si volen seguint influint en l’agenda de la
política mundial i en la solució del problemes globals. La renúncia
a la unificació europea fóra el comiat de la història mundial”.
