Manifest pel redreç d’Europa

P.Bofinger (economista), Jürgen Habermas i Julian Nida-Rümelin exministre de Cultura amb G.Schröder) a “Per un canvi de rumb a la política europea” (Frankfurter Allgemeine Zeitung, 4 d’agost; El País, 12 d’agost):

(1)“Només amb un clar aprofundiment de la integració por mantenir-se una moneda comuna sense que reclami una inacabable cadena de mesures d’auxili, que a llarg termini vessaria la solidaritat del Estats europeus de la Unió Monetària (UME) tant per part dels països donants com dels països receptors. Tan mateix, per assolir-ho és inevitable una transferència de sobirania a les institucions europees, amb la finalitat d’imposar de forma efectiva la disciplina fiscal, garantint a més un sistema financer estable. Alhora cal una cooperació reforçada de les polítiques financeres, econòmiques i socials dels països membres, amb l’objectiu de compensar els desequilibris estructurals a l’espai monetari comú”

(2)“Cal tenir por que la UME, sense un canvi fonamental d’estratègia, no sobreviurà massa temps en la seva forma actual. El punt de partença per a un replantejament conceptual rau en un diagnòstic clar de les causes de la crisi. El Govern alemany sembla partir que els problemes, en allò essencial, han estat causats per una deficient disciplina fiscal al pla nacional i que cal buscar la solució, d’entrada, en una política conseqüent d’estalvi a cadascun dels països. Institucionalment, aquest enfocament ha d’assegurar-se mitjançant normes fiscals més estrictes i, de forma complementària, des d’uns paraigües de rescat limitats i subjectes a condicions, que obliguen els països afectats a una dràstica política d’austeritat. De fet, aquesta política debilita la capacitat econòmica i augmenta l’atur. Fins ara, els països amb problemes – malgrat una política d’estalvi extraordinàriament estricta en una comparació internacional i a múltiples reformes estructurals – no han assolit de limitar a un nivell tolerable llurs despeses de refinançament”

(3) “ Si es vol evitar el retorn al nacionalisme monetari, així com una crisi permanent de l’euro, cal donar les passes omeses en introduir la moneda comuna: posar les agulles apuntant a la via de la unió política, en primer lloc al nucli europeu dels 17 països membres de la UME. Nosaltres defensem que no s’emmascari res: qui vulgui mantenir-se en la moneda comuna ha de donar suport a una responsabilitat comuna, ha de contribuir a superar el dèficit institucional de l’Eurozona” (...) Tan aviat com a l’Eurozona neixi l’espai per a polítiques d’efectes redistributius, més enllà de les fronteres nacionals, caldrà també un legislador europeu que representi els europeus (directament per sobre del Parlament Europeu i indirectament sobre el Consell) i que en pugui decidir les polítiques. D’aquesta manera no conculquem el principi que el legislador que ha decidir sobre la distribució dels pressupostos sigui idèntic al legislador democràticament elegit que recapti els impostos que els nodreixen. “No taxation without representation”, el crit de batalla de la lluita per la independència d’EEUU...

(4) La RFAlemanya, com a representant del més fort país donant al Consell, ha de prendre la iniciativa perquè sigui convocada una assemblea constituent. Calen unes clares idees político-constitucionals de com ha de ser una democràcia supranacional que permeti un Govern comú sense adoptar la forma d’Estat federal. El model federal és erroni perquè s’hi excedeix el grau de solidaritat admissible pels pobles europeus històrics independents. L’aprofundiment, avui tan necessària, de les institucions podria ser regida per la idea que un nucli europeu democràtic ha de representar la totalitat dels ciutadans dels Estats membres de la UME, però a cadascun d’ells amb la doble qualitat de ciutadà directament participant de la Unió reformada, per un costat, i per l’altre, com a membre indirectament participant d’una de les nacions europees participants”

(5) “S’ha desvetllat la consciència de la necessitat de regular els mercats financers i superar els desequilibris de l’Eurozona. Per primer cop en la història del capitalisme, una crisi desencadenada pel sector més avançat, la banca, podria ser controlada únicament de forma que els Governs posessin llurs ciutadans en el paper de contribuents que paguen els danys originats. Amb la qual cosa s’ha traspassat un límit entre processos sistèmics i processos propis del món de la vida. I això, amb raó, indigna els ciutadans. El tan estès sentiment de justícia vulnerada s’explica pel fet que , en la percepció dels ciutadans, processos anònims dels mercats ha adquirit una dimensió política immediata. Aquest sentiment es vincula a l’ira, oberta o continguda, causada per la pròpia impotència. S’hi ha d’oposar un política orientada a una autocapacitació”

(6) “Les poblacions europees han d’aprendre que, en aquest moment, només de forma conjunta poden afirmar el seu model de societat recolzat en un Estat social i la diversitat d’Estats nacionals de les seves cultures. Han d’aplegar llurs forces si volen seguint influint en l’agenda de la política mundial i en la solució del problemes globals. La renúncia a la unificació europea fóra el comiat de la història mundial”.