La valoració de les funcions públiques

Metges, científics, ensenyant públics i petita i mitjana empresa reconeguts com les figures o grups públiques que millor despleguen les seves funcions. Advocats i jutges no aproven. Els més refusats partits, bancs, el Parlamento, els bisbes i la patronal.

El Baròmetre de Confiança Institucional de Metroscopia situa metges (93% que els aprova), cientìfics, professors de l’ensenyament públic (88%), petites i mitjanes empreses, policia, ONGs, Càritas (75%) per sobre del 75% d’enquestats que els aprova. La desafecció té el seus màxims vers el partits politics, el bancs, el Parlamento, els bisbes, la patronal, el Govern de l’Estat (23%), els sindicats, els Ajuntaments, el Suprem, les multinacionals (27%), el TC: als qui només al 9 al 29% que els aprova. Al tram alt de suspesos – de 49% a 36%- trobem els capellans, els advocats (45%), la tv, els jutges, l’Església, les grans empreses del país, i els tribunals de Justícia (36%). La Universitat, la sanitat pública i la Guàrdia Civil (74%), la ràdio, els funcionaris (65%), les FFAA, el Príncep (63%), el Rey (56%), la premsa i el Defensor del Pueblo són aprovats entre el 74% i 52% dels preguntats.

El politòleg de la UB Jordi Mata Dalmases a La força del nou independentisme: “ La darrera enquesta del CEO indica clarament un increment de catalans partidaris de la independència de Catalunya. La resposta a favor d’un Estat independent s’ha duplicat els cinc darrers anys (del 17% a juliol de 2007, a l’actual 34%), passant de tercera a primera opció. La resposta a favor de mantenir-se com a CCAA ha baixat deu punts (del 37 al 25%) i l’opció federalista es manté estable entorn del 30%. En un hipotètic referèndum sobra la independència de Catalunya, a la darrera enquesta es supera, per primera vegada, el rellevant percentatge del 50%. Alhora el nombre de partits independentistes també ha pujat. A més no oblidem que el darrer congrés de CDC va aprovar l’objectiu polític d’assolir un Estat propi per a Catalunya i que el seu president fundador, Jordi Pujol, ha acabat d’afirmar: “ assolir la independència és difícil, però no més que la supervivència de Catalunya dins de l’espanaya contemporània”.

Una dada rellevant passa com de puntetes: l’independentisme és majoritàriament d’esquerres. Segons el CEO, en són més del 70%. I els votants de CiU que es declaren independentistes arrosseguen la federació cap a posicions progressistes. Pe lque fa als partidaris de les esquerres federalistes, el 30% del PSC i més de la meitat d’ICV-EUiA votarien a favor de la independència de Catalunya. Continuant amb els votants fidels al PSC a les autonòmiques són els qui percentualment més han evolucionat cap a posicions favorables a la plena capacitat de recaptar i distribuir tots els impostos de la Generalitat (el 73%).

Aquest ventall de dades haurien de fer reflexionar tot l’espectre polític: (a) el nacionalisme conservador ha de ser conscient que s’ha anat alimentant d’una eficaç pedagogia independentista de l’esquerra ideològica. El Govern de Catalunya hauria d’estar preparat per a donar resposta a una voluntat popular cada cop més independentista i, en lloc de desmuntar l’Estat del benestar, hauria de començar a traçar un full de ruta democràtic, amb rigor, precís, negociat i consensuat, per a assolir aquest objectiu social. (b) l’esquerra de tradició federalista hauria d’abandonar la seva percepció de l’independentisme com una opció tronada visceral i frívola, i reconèixer que el nou independentisme aporta un inventari d’arguments polític de gran calat i començar a estudiar com fer compatibles els valors del federalisme amb el reconeixement del dret a decidir i l’avenç de l’independentisme ciutadà. (c) els principals partits independentistes haurien de valorar positivament la seva pròpia actual transversalitat partidista i adonar-se que els principals defensors d’uan Catalunya independent resten fidels als valors més genuïns de l’esquerra”.

Santiago Lago Peñas, catedràtic d’Economia Aplicada de Lugo: “ Des del model fiscal de Fuentes Quintana ens hem oblidat del pensament estratègic en matèria tributària, vam obviar pensar en el sistema fiscal com un tot, en emular les solucions fiscals aplicades amb èxit a altres països. Tret de la millora a la nostra eficient agència tributària estatal, la resta ha representat reparacions d’urgència, avenç marginal o improvització. Com que el problema del dèficit espanyol en perspectiva internacional ne és tant un problema d’excés de despesa com d’ensulsiada dels ingressos, ha arribat l’hora de parlar seriosament d’impostos. D’entrada, de com arribar de l’actual més del 20% a la mitjana de frau fiscal del nostre entorn; baixant-lo, doncs, cinc punts. Rebaixar el frau suposa automàticament guanyar en equitat. Però més equitat fóra assolida si es revaloritzen els impostos més progressius, els que graven el patrimoni i les herències. Quin gran error produí la descentralització de la capacitat normativa sense uns mínims raonablement elevats, perquè ens ha acabat succeint com a Austràlia i Canadà: inevitablement, cursa al baixa i progressiva desaparició de facto”.