La cimera del Consell (intergovernamental) d’Europa, de finals de juny

Sigmar Gabriel, president dels socialdemòcrates alemanys, desmonta al Bundestag el victimisme d’Angela Merkel, sempre queixosa de l’excés de transferències alemanyes dins Europa, tesi política hegemònica justificativa de la insolidaritat alemanya a l’eurocrisis: “És fals de presentar permanentment Alemanya com el gran pagador de la Unió Europa (TransferUnion); no som un pagador net, sinó guanyador net. Des de la creació de la unió monetària Alemanya ha guanyat 556 milers de milions més dels que ha destinat ajuts financers: som el beneficiari net de la UE. I aixó cal dir-ho ben clar i ben alt. Entre els 17 països de l’euro, l’aportació per càpita d’Alemanya als fons de rescat europeu (Mede) ocupa el 6è; i el 10è lloc en aportació a rescats del propi PIB. Alemanya hi aporta el 27%, menys que la suma d’Itàlia i Espanya (29,8) ; França es responsabilitza del 20,3 %. El llegendari relat de Merkel – que prou que fa dir a Artur Mas que els catalans som els alemanys dins Espanya – és el recurs, per desviar en sentit nacionalista - contra els països europeus del Sud i així neutralitzar la conflictivitat interna social - el ressentiment per les retallades a l’Estat el benestar que els alemanys sofreixen des de 2003. Crònica del corresponsal de La Vanguardia a Berlín, Rafael Poch. Dia històric, divendres 29 de juny al Bundestag

Elena Valenciano, vicesecretària del PSOE: “ Era el primer on s’asseia François Hollande i s’ha fet notar. La tesi que l’austeritat ha d’anar acompanyada de polítiques de creixement, que portem defensant els socialistes europeus, ha anat fent forat. I el pes de França a la UE ha sigut fonamental per a aquest gir. És un triomf de les tesis socialdemòcrates. En aquesta cimera, l’aliat de Rajoy ha estat Hollande, no Merkel. Sense Hollande, Espanya i Itàlia no haurien pogut plantejar el bloqueig dels acords i així obtenir que els rescats no contagiïn el deute públic perquè aniran directament a la banca, amb supervisió única europea.

Miguel Mora, corresponsal a París del País: L’habilitat del president francès convertí la rebel·lió d’Espanya i Itàlia en el motor de l’acord assolit “sense més guanyador que l’euro”. Demostrat que és fill polític de François Mitterrand, l’eslògan del qual el 1981 fou “la força tranquil·la”, i com a nebot polític de Jacques Delors, gran impulsor de l’euro. El balanç demostrà que el potencial d’aquesta nova França econòmicament molt dèbil, però molt potent èticament i política, està en la coherència entre l’estil i el fons, educatiu sobre tot, respecte institucional, actitud democràtica, absència d’arrogància i de demagògia, precisió a les dades i molt poc endolciment o exageració de la realitat; com havia d’esperar-se d’un triple diplomat per les escoles més prestigioses.

Hollande deixà a l’aire el concepte que tal vegada serveixi per a definir la nova era i les cessions de sobirania que implica la integració política: la integració solidària. Traduït: “Només s’escauran progressos en aquest terreny si a cada etapa demostrem també solidaritat suplementària”.