Expansió quantitativa del BCE i ajustament dur del govern de ZP
José L.R.Zapatero: "Cuando tenemos unas circustancias difíciles, serias, como las que tenemos, mi responsabilidad, la responsabilidad de cualquier presidente de Gobierno es pensar en el futuro de su país, más que en cualquier otro futuro político o personal"(Comillas, 16 de maig: Cimera UE-Mèxic)
Joan Tapia, a les seves notes al Periòdico:"Per a Espanya l'alternativa era simple: sortir de l'euro, la catàstrofe, o baixar el dèfict del 11,2% al 6% el 2011, Cinc punts en dos anys!
Rajoy diu que España està intervinguda. No, però sí que està endeutada amb el sistema econòmic internacional. Per bé que baixar un 0,5% més (5 mil milions ) enguany, i altre 1% (10 mil milions) el 2011 no és un part sense dolor. Es podar 6 mil milions d'inversió pública; tallar 4.500 milions de sous dels funcionaris; 1.500 de no revaloritzar les pensions el 2011; 1.200 de liquidar el xec-bebè...Una cura de cavall. Una gran plantofada.
Zapatero ho afronta. És un pla dur i discutible, però no tenia cap més remei. Per justícia s'hi podria efegir un recàrrec de solidaritat a l'IRPF (que no agrada als mercats). Poc més. En la urgència no valen teories; només estisores. Keynes ensenyà que el dèficit combat la recesió i palia els drames socials. Però s'escau un límit: cal finançar-lo. I aquí hem arribat. Per què?
El president pecà d'un excés de confiança. Creié que l'euro i la bona ratio del deute ens permetrien de retardar un ajustament dur fins el canvi de cicle. En part ha succeït. El PIB ha crescut un 0,1% el primer trimestre (un 0,2% a la UE) i pugen els guanys de l'empreses de l'Ibex. Però quan l'economia real funciona respira, els mercats ens escupeixen. I el retall de la despesa pública arreu de la UE cerca de salvar l'euro, no tant ensortir-se'n de la crisi.
El Govern no vivia als llimbs. Al pressupost d'aquest 2010 pujà l'IVA i l'impost a l'estalvi (6 mil milions menys de dèficit). I la reacció del PP, CiU, i part de l'empresariat, fou primitiva. Però ZP ha pecat: primer, d'orgull nacionalista: a anat pel món proclamant que creixent més que la UE i baixar el dèficit (pel boom immobiliari) eren garanties d'èxit. El segon: assumir només el millor escenari, l'ajustament dolç. El seu optimisme desbocat n'ocultava els perills. I encara un tercer pecat: no haver vist el 2008 que era difícil governar la pitjor crisi dels darrers 80 anys (frase seva de dimecres 12) sense majoria parlamentària. Ara, tirar endevant el pla serà un autèntic via crucis"
X.Vidal-Folch ens persuadeix de la tan positiva transcendència de les inusitades mesures euroespanyoles al memorable / antològic article "El derrumbe del tabú":" En poques i agòniques hores, des del passat divendres fins ahir (dimecres 12 de maig). s'ha ensorrat el gran tabú de la política econòmnica espanyola. I les de l'europea. De forma simultània i connectada.
A fi de redreçar l'economia domèstica i assentar el futur de la zona euro, el president Zapatero ha renunciat al seu mantra, el no tocar la despesa social ( congelació de pensions i desaparició del xec nadó de 2.500 e. durant l'any vinent, pèrdua de retroactivitat de la llei de dependència)
Traslladada la incipient austeritat també al sou dels funcionaris (baixa del 5% a partir de juny), a la congelació de les jubilacions mitjanes i altes i desaparició del xec nadó de 2.500 e. durant l'any vinent, a la pèrdua de retroactivitat de la llei de dependència... Gran rectificació, es digué ahir. Et pour cause. Neix un governant, aquell que decideix el que s'escau, malgrat sia amarg i arreplegui fracassos electorals; allò que no agrada. Tal vegada per a durar poc. Churchill perdé quan albirava la victòria, però la fabricà. Kolh pagà a les urnes la seva opció per l'euro, però anclà Alemanya a Europa.
Espanya compleix amb aquestes mesures d'austeritat le compromís amb la Unió i s'autoprotegeix. Paga la seva contrapartida a la creació d'un Fons d'emergència per a rescabalar d'euro-socis amb trifulgues financeres. El sorgiment d'aquest mecanisme és una revolució coperniquiana d'abast semblant a la creació de l'euro. Arrodoneix la unió monetària (fins avui, moneda i BCE) garantint-le la seva estabilitat. I accelera la unió econòmica del 27 prement els cargols de les polítiques de sanejament de les finances públiques i la coordinació pressupostària. Europa ressuscita del seu endormiscament.
Per assolir aquesta fita, la UE ha gosat de trencat tres tabús. El que els Governs només podien acompanyar els mercats: els han plantat cara, amb 750 mil milions, als segments més especulatius. El de mantenir el veto, ja que en serà la Comissió l'activadora dels rescats i ja no per unanimitat del Consell (els Governs). El d'actuar només cas per cas, com amb Grècia: han establert un mecanisme permanent (de moment per tres anys) transcendint l'improvisat per a cada ocasió.
Feia pena ahir haver d'escoltar reaccions de campanar denunciant que uns "estrangers" imposen el seu "dictat" a España. Que viatgin! I aprenguin que ambdues decisions, l'espanyola i l'europea, són aparts indestribles d'un mateix paquet, anvers i revers.
En són prou i també pel seu origen. El terratrèmol al mercats de la setmana passada (la primera de maig) obligà Espanya i Europa a fer-se créixer encarant la crisi, per tal que no se les emportés aigua avall. D'aquí la renúncia del Govern al seu catecisme social. I la corresponent d'Alemanya a la síndromes de fer-se l'orni si es refermava la tempesta financera.
Contra Zapatero: és cert que s'ahavia instal·lat en el zumzeig, sense reeixir fins ara a mostrar contundència i, doncs, convèncer. Al seu favor: és cert que la turbulència especulativa de les "manades de llops" (retratà el ministre suec de Finances, Anders Borg) trencà la seva cadència de reformes, massa tènue. Però ningú no afegí, ahir al debat de setmanal al Congrés, l'altra explicació clau del remolí: la vacil·lació i la trigança europea (de quatre mesos!) a suturar la crisi grega, el que en facilità el contagi embogit a altres.
El tabú de la intangibilitat absoluta de la despesa social ha de cedir el pas a un paradigma més realista, a un repartiment més equitatiu de la factura de la crisi. Entre tots. De cadascú segons les seves possibilitats. Les esquerres i alguns centres - com CC - reclamaren, amb raó, una equitat que resta posposada. Ja no la via de la despesa, sinó de l'ingrés: teníe mparats estrenyent-se el cinturons, tindrem funcionaris i pensionistes a les mateixes, doncs que també es sacrifiquin els més pròspers. Restà com a assignatura pendent (la Gencat apujarà els impostos de transmissions i actes jurídics). I els nacionalismes enarboraren la productivitat com a causa major del creixement i de la lluita contra el dèficit: com créixer, una altra assignatura. Tots van afinar en el seu paper.
Tots, menys un. Ara que sembla que tenim un president-president, això és, algú capaç de repartir disgustos i no només moixaines, el cap de l'oposició manté gastat el seu oracle: "leña al mono hasta que hable inglés" I quan parla, garrotades dobles. Amb l'eficaç que fóra haver jugat a pare del fill pròdig, donar-li una generosa benvinguda a l'austeritat i exigir-li complir amb bona lletra.
A La Vanguardia, dins el suplement Dinero, ens adverteix: "Després del megapaquet del passat cap de setmana, els fons de risc ja no veuen negoci en operacions contra el deute dels qui titllen de PIGS; però ara guanten nous perills, tal vegada més greus per a l'estabilitat de l'euro a curt termini: els ajustaments fiscals sense haver-ne assolit la recuperació.
Tal i com ha descobert el Govern espanyol ja ningú manté la posició defensada per fins fa poc pel FMI que no convenia començar-ne els ajustaments fins consolidada la recuperació. El corresponsal Andy Robinson a la City de London entrevista un expert en "dinàmica perversa de mercats", Paul Ormerod de Volterra Economics que li respon: "Espanya no és Grècia, Però tems un efecte cascada que arrossegués també Espanya. Llavors cal donar un senyal fort amb una justament molt dur; es com reaccionava el meu pare que era pilot d'un bombarder Lancaster a la II Guerra Mundial: quan ataquen has de sortir com sia dels focos".
La moneda única féu un mínim històric davant el dòlar, el divendres 7 de maig, des de la fallida de Lehman Brothers l'octubre de 2008. "Amb una recuperació tan forta de l'economia d'EEUU preveiem una caiguda de l'euro fins a cotizacions pròximes a la paritat", li contesta un assessor a la City de fons de clients israelians. Possibilitat que ha preocupat prou Obama, que no vol renunciar a un dòlar competitiu, fins a trucar a ZP.
El seguit de consultats a "Auge y caída de la zona euro desde la City" coincideixen a endevinar:" Ha d'avançar cap a més integració com a EEUU d'Europa o fer marxa enrera i reduir els vincles entre els seus diferents estats, és a dir diluir / tancar la zona euro, esdevenint una mena de nou sacre imperi romà, un cafarnaüm de geometries variables que acabarà ensulsint-se".
Moisés Naím retrata Lula en el bo, el dolent i el lleig, segons el seu parer: "Deu milions de brasilers s'han incorporat a la classe mitjana entre 2004-08. La pobresa caigué del 46 al 26% entre 1990-2008. La hiperinflació és un malson que ningú ja no recorda. El deute extern està en un envejable 4% del PIB. En vint anys, les explotacions s'han multiplicat per 5".
"Lula és poc generós. Hauria de compartir el crèdit pels assoliments de Brasil amb el Fdo. Henrique Cardoso, en el predecessor en la presidència. El gran mèrit de Lula és l'haver mantingut, ampliat i defensat les polítiques heretades, a les quals abans s'havia oposat. Mentre a les cimeres revolucionàries amb els Chàvez, Castros i Ortegas del món Lula comparteix amb entusiasme les lloances al socialisme, absent en les seves decisions domèstiques al Brasil. També, lamentablement, tampofc ha impedit la corrupció entre els cercles més pròxims".
" La llista de les contradiccions, inconsistències i exemples de la doble moral de Lula és trista. ¿No fóra meravellós que els qui són empresonats per lluitar per la democràcia en altres països sàpiguen que Lula és llur aliat, i no els dels seus carcellers"
Per tot això Lula passarà a la història com un molt bon president per al seu poble i un mal veí per als amants de la llibertat".
El president Montilla reclama "Les raons de Catalunya mereixen ser ateses", en article que signa al País del 5 de maig:
"Defensar l'Estaut és defensar la llei. I, alhora, defensar la voluntat democràtica de la ciutadania. En aquestes defenses, com quan vam assolir d'aprovar-lo, ens calen intel·ligència, convicció i determinació. És a dir: raons, voluntat política, unitat i aliances.
" No crec que després del procés que ens ha portat a la plena vigència de l'Estatut durant boi quatre anys s'hagi de cercenar ara un text l'aplicació del qual no és directa sinó que reclama d'un desenvolupament en lleis i competències que sí que sempre estaran subjectes als criteris de constitucionaliat definits pel TC. (INclou el criteri del gran constitucionalista J.P.Royo: "El TC no pot controlar el pacte polític (de l'Estatut) fraguat per òrgans legitimats democràticament de manera directa - Parlament i Corts generals - que tenen l'exclusiva de la negociació política i ratificat per un cos electoral en referèndum que únicament pot expressar-se políticament. Cosa distinta és que l'Estatut, igual que la CE, sia una norma que cal desenvolupar normativament per fer-la efectiva. Llavors si que s'escau perfectament residenciar davant el TC per tal que s'hi pronunciï qualsevol llei de l'estat o de la comunitat autònoma, que es consideri en contradicció amb la CE o l'Estatut)
"No exagero si crido l'atenció sobre els risc de causar un dany irreparable a Catalunya i a Espanya"
"Per un espuri interès partidista el PP generà una alarma i un malestar que ha anat caient pel seu propi pes. L'Estatut, lluny de trencar Espanya, ha coadjuvat a renovar el pacte constitucional, i ha proporcionat més i millors instruments d'autogovern per a Catalunya i altres CCAA, i un sistema de finançament que ens ha beneficiat a tots".
"Cap sentència pot judicar els sentiments els sentiments dels ciutadans de Catalunya, ni la seva voluntat, encara majoritària, de desplegar el seu autogovern en el marc d'una Espanya constitucional. Cap tribunal tampoc pot apropiar-se d'una CE amputant les possibilitats d'interpretar el seu esperit i la seva lletra, els seus èxits, la seva ambició, la seva riquesa i àdhuc els models de convivència, socials, culturals, lingüístics, que ha fet possible fins avui. És aquesta CE, en la seva lectura més rica i oberta, la que cal preservar precisament perquè ens ha fornit els millors anys de convivència democràtica i progrés econòmic i social"
"Catalunya som gent i terra d'ordre. Però d'ordre democràtic. Catalunya ha parlat i España no pot fer oïdes sordes ni callar. Massa que ens hi juguem"
"Catalunya cerca aliats però no únicament per a ella, per als seus drets i llegítimes aspiracions, sinó per a l'Espanya plural i federal, l'única possible en democràcia com a marc de convivència de pobles distints que volen compartir un projecte comú".
José L.R.Zapatero: "Cuando tenemos unas circustancias difíciles, serias, como las que tenemos, mi responsabilidad, la responsabilidad de cualquier presidente de Gobierno es pensar en el futuro de su país, más que en cualquier otro futuro político o personal"(Comillas, 16 de maig: Cimera UE-Mèxic)
Joan Tapia, a les seves notes al Periòdico:"Per a Espanya l'alternativa era simple: sortir de l'euro, la catàstrofe, o baixar el dèfict del 11,2% al 6% el 2011, Cinc punts en dos anys!
Rajoy diu que España està intervinguda. No, però sí que està endeutada amb el sistema econòmic internacional. Per bé que baixar un 0,5% més (5 mil milions ) enguany, i altre 1% (10 mil milions) el 2011 no és un part sense dolor. Es podar 6 mil milions d'inversió pública; tallar 4.500 milions de sous dels funcionaris; 1.500 de no revaloritzar les pensions el 2011; 1.200 de liquidar el xec-bebè...Una cura de cavall. Una gran plantofada.
Zapatero ho afronta. És un pla dur i discutible, però no tenia cap més remei. Per justícia s'hi podria efegir un recàrrec de solidaritat a l'IRPF (que no agrada als mercats). Poc més. En la urgència no valen teories; només estisores. Keynes ensenyà que el dèficit combat la recesió i palia els drames socials. Però s'escau un límit: cal finançar-lo. I aquí hem arribat. Per què?
El president pecà d'un excés de confiança. Creié que l'euro i la bona ratio del deute ens permetrien de retardar un ajustament dur fins el canvi de cicle. En part ha succeït. El PIB ha crescut un 0,1% el primer trimestre (un 0,2% a la UE) i pugen els guanys de l'empreses de l'Ibex. Però quan l'economia real funciona respira, els mercats ens escupeixen. I el retall de la despesa pública arreu de la UE cerca de salvar l'euro, no tant ensortir-se'n de la crisi.
El Govern no vivia als llimbs. Al pressupost d'aquest 2010 pujà l'IVA i l'impost a l'estalvi (6 mil milions menys de dèficit). I la reacció del PP, CiU, i part de l'empresariat, fou primitiva. Però ZP ha pecat: primer, d'orgull nacionalista: a anat pel món proclamant que creixent més que la UE i baixar el dèficit (pel boom immobiliari) eren garanties d'èxit. El segon: assumir només el millor escenari, l'ajustament dolç. El seu optimisme desbocat n'ocultava els perills. I encara un tercer pecat: no haver vist el 2008 que era difícil governar la pitjor crisi dels darrers 80 anys (frase seva de dimecres 12) sense majoria parlamentària. Ara, tirar endevant el pla serà un autèntic via crucis"
X.Vidal-Folch ens persuadeix de la tan positiva transcendència de les inusitades mesures euroespanyoles al memorable / antològic article "El derrumbe del tabú":" En poques i agòniques hores, des del passat divendres fins ahir (dimecres 12 de maig). s'ha ensorrat el gran tabú de la política econòmnica espanyola. I les de l'europea. De forma simultània i connectada.
A fi de redreçar l'economia domèstica i assentar el futur de la zona euro, el president Zapatero ha renunciat al seu mantra, el no tocar la despesa social ( congelació de pensions i desaparició del xec nadó de 2.500 e. durant l'any vinent, pèrdua de retroactivitat de la llei de dependència)
Traslladada la incipient austeritat també al sou dels funcionaris (baixa del 5% a partir de juny), a la congelació de les jubilacions mitjanes i altes i desaparició del xec nadó de 2.500 e. durant l'any vinent, a la pèrdua de retroactivitat de la llei de dependència... Gran rectificació, es digué ahir. Et pour cause. Neix un governant, aquell que decideix el que s'escau, malgrat sia amarg i arreplegui fracassos electorals; allò que no agrada. Tal vegada per a durar poc. Churchill perdé quan albirava la victòria, però la fabricà. Kolh pagà a les urnes la seva opció per l'euro, però anclà Alemanya a Europa.
Espanya compleix amb aquestes mesures d'austeritat le compromís amb la Unió i s'autoprotegeix. Paga la seva contrapartida a la creació d'un Fons d'emergència per a rescabalar d'euro-socis amb trifulgues financeres. El sorgiment d'aquest mecanisme és una revolució coperniquiana d'abast semblant a la creació de l'euro. Arrodoneix la unió monetària (fins avui, moneda i BCE) garantint-le la seva estabilitat. I accelera la unió econòmica del 27 prement els cargols de les polítiques de sanejament de les finances públiques i la coordinació pressupostària. Europa ressuscita del seu endormiscament.
Per assolir aquesta fita, la UE ha gosat de trencat tres tabús. El que els Governs només podien acompanyar els mercats: els han plantat cara, amb 750 mil milions, als segments més especulatius. El de mantenir el veto, ja que en serà la Comissió l'activadora dels rescats i ja no per unanimitat del Consell (els Governs). El d'actuar només cas per cas, com amb Grècia: han establert un mecanisme permanent (de moment per tres anys) transcendint l'improvisat per a cada ocasió.
Feia pena ahir haver d'escoltar reaccions de campanar denunciant que uns "estrangers" imposen el seu "dictat" a España. Que viatgin! I aprenguin que ambdues decisions, l'espanyola i l'europea, són aparts indestribles d'un mateix paquet, anvers i revers.
En són prou i també pel seu origen. El terratrèmol al mercats de la setmana passada (la primera de maig) obligà Espanya i Europa a fer-se créixer encarant la crisi, per tal que no se les emportés aigua avall. D'aquí la renúncia del Govern al seu catecisme social. I la corresponent d'Alemanya a la síndromes de fer-se l'orni si es refermava la tempesta financera.
Contra Zapatero: és cert que s'ahavia instal·lat en el zumzeig, sense reeixir fins ara a mostrar contundència i, doncs, convèncer. Al seu favor: és cert que la turbulència especulativa de les "manades de llops" (retratà el ministre suec de Finances, Anders Borg) trencà la seva cadència de reformes, massa tènue. Però ningú no afegí, ahir al debat de setmanal al Congrés, l'altra explicació clau del remolí: la vacil·lació i la trigança europea (de quatre mesos!) a suturar la crisi grega, el que en facilità el contagi embogit a altres.
El tabú de la intangibilitat absoluta de la despesa social ha de cedir el pas a un paradigma més realista, a un repartiment més equitatiu de la factura de la crisi. Entre tots. De cadascú segons les seves possibilitats. Les esquerres i alguns centres - com CC - reclamaren, amb raó, una equitat que resta posposada. Ja no la via de la despesa, sinó de l'ingrés: teníe mparats estrenyent-se el cinturons, tindrem funcionaris i pensionistes a les mateixes, doncs que també es sacrifiquin els més pròspers. Restà com a assignatura pendent (la Gencat apujarà els impostos de transmissions i actes jurídics). I els nacionalismes enarboraren la productivitat com a causa major del creixement i de la lluita contra el dèficit: com créixer, una altra assignatura. Tots van afinar en el seu paper.
Tots, menys un. Ara que sembla que tenim un president-president, això és, algú capaç de repartir disgustos i no només moixaines, el cap de l'oposició manté gastat el seu oracle: "leña al mono hasta que hable inglés" I quan parla, garrotades dobles. Amb l'eficaç que fóra haver jugat a pare del fill pròdig, donar-li una generosa benvinguda a l'austeritat i exigir-li complir amb bona lletra.
A La Vanguardia, dins el suplement Dinero, ens adverteix: "Després del megapaquet del passat cap de setmana, els fons de risc ja no veuen negoci en operacions contra el deute dels qui titllen de PIGS; però ara guanten nous perills, tal vegada més greus per a l'estabilitat de l'euro a curt termini: els ajustaments fiscals sense haver-ne assolit la recuperació.
Tal i com ha descobert el Govern espanyol ja ningú manté la posició defensada per fins fa poc pel FMI que no convenia començar-ne els ajustaments fins consolidada la recuperació. El corresponsal Andy Robinson a la City de London entrevista un expert en "dinàmica perversa de mercats", Paul Ormerod de Volterra Economics que li respon: "Espanya no és Grècia, Però tems un efecte cascada que arrossegués també Espanya. Llavors cal donar un senyal fort amb una justament molt dur; es com reaccionava el meu pare que era pilot d'un bombarder Lancaster a la II Guerra Mundial: quan ataquen has de sortir com sia dels focos".
La moneda única féu un mínim històric davant el dòlar, el divendres 7 de maig, des de la fallida de Lehman Brothers l'octubre de 2008. "Amb una recuperació tan forta de l'economia d'EEUU preveiem una caiguda de l'euro fins a cotizacions pròximes a la paritat", li contesta un assessor a la City de fons de clients israelians. Possibilitat que ha preocupat prou Obama, que no vol renunciar a un dòlar competitiu, fins a trucar a ZP.
El seguit de consultats a "Auge y caída de la zona euro desde la City" coincideixen a endevinar:" Ha d'avançar cap a més integració com a EEUU d'Europa o fer marxa enrera i reduir els vincles entre els seus diferents estats, és a dir diluir / tancar la zona euro, esdevenint una mena de nou sacre imperi romà, un cafarnaüm de geometries variables que acabarà ensulsint-se".
Moisés Naím retrata Lula en el bo, el dolent i el lleig, segons el seu parer: "Deu milions de brasilers s'han incorporat a la classe mitjana entre 2004-08. La pobresa caigué del 46 al 26% entre 1990-2008. La hiperinflació és un malson que ningú ja no recorda. El deute extern està en un envejable 4% del PIB. En vint anys, les explotacions s'han multiplicat per 5".
"Lula és poc generós. Hauria de compartir el crèdit pels assoliments de Brasil amb el Fdo. Henrique Cardoso, en el predecessor en la presidència. El gran mèrit de Lula és l'haver mantingut, ampliat i defensat les polítiques heretades, a les quals abans s'havia oposat. Mentre a les cimeres revolucionàries amb els Chàvez, Castros i Ortegas del món Lula comparteix amb entusiasme les lloances al socialisme, absent en les seves decisions domèstiques al Brasil. També, lamentablement, tampofc ha impedit la corrupció entre els cercles més pròxims".
" La llista de les contradiccions, inconsistències i exemples de la doble moral de Lula és trista. ¿No fóra meravellós que els qui són empresonats per lluitar per la democràcia en altres països sàpiguen que Lula és llur aliat, i no els dels seus carcellers"
Per tot això Lula passarà a la història com un molt bon president per al seu poble i un mal veí per als amants de la llibertat".
El president Montilla reclama "Les raons de Catalunya mereixen ser ateses", en article que signa al País del 5 de maig:
"Defensar l'Estaut és defensar la llei. I, alhora, defensar la voluntat democràtica de la ciutadania. En aquestes defenses, com quan vam assolir d'aprovar-lo, ens calen intel·ligència, convicció i determinació. És a dir: raons, voluntat política, unitat i aliances.
" No crec que després del procés que ens ha portat a la plena vigència de l'Estatut durant boi quatre anys s'hagi de cercenar ara un text l'aplicació del qual no és directa sinó que reclama d'un desenvolupament en lleis i competències que sí que sempre estaran subjectes als criteris de constitucionaliat definits pel TC. (INclou el criteri del gran constitucionalista J.P.Royo: "El TC no pot controlar el pacte polític (de l'Estatut) fraguat per òrgans legitimats democràticament de manera directa - Parlament i Corts generals - que tenen l'exclusiva de la negociació política i ratificat per un cos electoral en referèndum que únicament pot expressar-se políticament. Cosa distinta és que l'Estatut, igual que la CE, sia una norma que cal desenvolupar normativament per fer-la efectiva. Llavors si que s'escau perfectament residenciar davant el TC per tal que s'hi pronunciï qualsevol llei de l'estat o de la comunitat autònoma, que es consideri en contradicció amb la CE o l'Estatut)
"No exagero si crido l'atenció sobre els risc de causar un dany irreparable a Catalunya i a Espanya"
"Per un espuri interès partidista el PP generà una alarma i un malestar que ha anat caient pel seu propi pes. L'Estatut, lluny de trencar Espanya, ha coadjuvat a renovar el pacte constitucional, i ha proporcionat més i millors instruments d'autogovern per a Catalunya i altres CCAA, i un sistema de finançament que ens ha beneficiat a tots".
"Cap sentència pot judicar els sentiments els sentiments dels ciutadans de Catalunya, ni la seva voluntat, encara majoritària, de desplegar el seu autogovern en el marc d'una Espanya constitucional. Cap tribunal tampoc pot apropiar-se d'una CE amputant les possibilitats d'interpretar el seu esperit i la seva lletra, els seus èxits, la seva ambició, la seva riquesa i àdhuc els models de convivència, socials, culturals, lingüístics, que ha fet possible fins avui. És aquesta CE, en la seva lectura més rica i oberta, la que cal preservar precisament perquè ens ha fornit els millors anys de convivència democràtica i progrés econòmic i social"
"Catalunya som gent i terra d'ordre. Però d'ordre democràtic. Catalunya ha parlat i España no pot fer oïdes sordes ni callar. Massa que ens hi juguem"
"Catalunya cerca aliats però no únicament per a ella, per als seus drets i llegítimes aspiracions, sinó per a l'Espanya plural i federal, l'única possible en democràcia com a marc de convivència de pobles distints que volen compartir un projecte comú".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.