Joan Herrera, candidat a la Presidència de la Generalitat per IC-EUiA, replica la proposta de radical reforma de l’impost de successions proposada per la majoria del propi Govern de la Generalitat (PsC + eRC) perquè “una visió tan laxa de la consideració de classe mitjana retallaria el 75% dels ingressos que genera l’impost”. “Progrés o gir a la dreta?” intitula l’article que permet una lectura comparada, paral·lela, per replicar la proposta de l’oposició a Altafulla (amb ABG/AA/ICVEUiA com a motor) de baixar el tipus de l’IBI una dècima (0,9 a 0,8) i a més sumar partides noves de despeses…
“ Vivim una crisi sense precedents. La caiguda de la recaptació fiscal no té parió. La Generalitat ha vist caure els seus ingressos tributaris en un 24%. El que està en risc és ja no és l’eixamplament de l’Estat del benestar, sinó àdhuc el manteniment de les polítiques socials.
Però el debat fiscal gira entorn a l’impost de successions. Per bé que s’escau unanimitat a l’hora d’assolir que les classes treballadores i mitjanes no l’hagin de pagar, alguns plantegen la seva eliminació de facto. No fóra la primera vegada que passa quelcom de semblant. Aquest tribut conserva una capacitat recaptatòria significativa a les CCAA on governa l’esquerra ( Andalusia, Astúries, Aragó, Extremadura i Catalunya). No és casual que en aquests cinc territoris, amb un 44% de la seva població potencialment dependent, hagin reconegut el 58% de les prestacions de tota Espanya. On hi han menys ingressos el desplegament de l’Estat del benestar és menor. La reforma cal fer-la però sense dogmatismes ni la insensibilitat social dels qui aposten per deixar de recaptar bona part dels 1.000 milions d’euros procedent actualment de succesions. Un Govern amb sensibilitat social hauria de fer-ho amb serenitat i diàleg.
Per altre banda, cal recordar una història recent: la de la negociació d’una financiació justa. El nostre principal argument fou la necessitat de disposar dels recursos suficients per afrontar els reptes del nostre país. I van estar tot un llarg any negociant per a millorar-ne la proposta. Avui estem en vies d’aprovar una reforma fiscal que renuncia a la meitat del que s’aconseguí: 1.600 milions de més.
El Govern de la Generalitat ha formulat una proposta que permet que una família amb cònjugue i dos fills pugui heretar sense pagar la primera residència, l’empresa familiar i 1,3 milions. Però una visió tan laxa de la consideració de classe mitjana retallaria el 75% dels ingressos que genera l’impost de successions. Dit d’una altra manera, deixaríem d’ingressar el sou d’un de cada tres mestres, més del que invertim en I+D+i o quasi l’equivalent al pressupost del Departament de Treball. Si així fos, la principal aposta en política fiscal i econòmica fóra més que discutible en termes equitatius, i alhora inútil per a reactivar l’economia.
Fins ara, la Generalitat ha encertat en les seves polítiques per a pal·liar la crisi amb una clara orientació social dels pressupostos. Però si prospera una reforma que ens deixa a les portes de l’eliminació de l’impost, els qui han liderat aquesta reforma hauran d’explicar què retallaran, quantes escoles deixaran de fer o quant s’allargaran les llistes d’espera.
Molts progressistes entenien la necessitat d’una reforma i ara estan atònits en veure que una herència de tres milions a repartir entre tres fills podria pagar el 70% menys.
O ens sumem als qui volen privar-nos d’instruments per a fomentar la igualtat d’oportunitats o donem suport a desenes d’entitats com Càritas, Favc, CCOO o UGT, contràries a ampliar les diferències socials. A mitja Espanya s’optà pel primer i el desigual desplegament de la llei de dependència ho demostra. El dilema de la Generalitat és si desplega polítiques socials compatibles amb una reforma raonable de l’impost o permet que deixin de pagar aquesr milionaris que alguns defineixen com a classes mitjanes, si fem polítiques de progrés o optem per un gir a la dreta. Evidentment, una qüestió d’opcions.”
“ Vivim una crisi sense precedents. La caiguda de la recaptació fiscal no té parió. La Generalitat ha vist caure els seus ingressos tributaris en un 24%. El que està en risc és ja no és l’eixamplament de l’Estat del benestar, sinó àdhuc el manteniment de les polítiques socials.
Però el debat fiscal gira entorn a l’impost de successions. Per bé que s’escau unanimitat a l’hora d’assolir que les classes treballadores i mitjanes no l’hagin de pagar, alguns plantegen la seva eliminació de facto. No fóra la primera vegada que passa quelcom de semblant. Aquest tribut conserva una capacitat recaptatòria significativa a les CCAA on governa l’esquerra ( Andalusia, Astúries, Aragó, Extremadura i Catalunya). No és casual que en aquests cinc territoris, amb un 44% de la seva població potencialment dependent, hagin reconegut el 58% de les prestacions de tota Espanya. On hi han menys ingressos el desplegament de l’Estat del benestar és menor. La reforma cal fer-la però sense dogmatismes ni la insensibilitat social dels qui aposten per deixar de recaptar bona part dels 1.000 milions d’euros procedent actualment de succesions. Un Govern amb sensibilitat social hauria de fer-ho amb serenitat i diàleg.
Per altre banda, cal recordar una història recent: la de la negociació d’una financiació justa. El nostre principal argument fou la necessitat de disposar dels recursos suficients per afrontar els reptes del nostre país. I van estar tot un llarg any negociant per a millorar-ne la proposta. Avui estem en vies d’aprovar una reforma fiscal que renuncia a la meitat del que s’aconseguí: 1.600 milions de més.
El Govern de la Generalitat ha formulat una proposta que permet que una família amb cònjugue i dos fills pugui heretar sense pagar la primera residència, l’empresa familiar i 1,3 milions. Però una visió tan laxa de la consideració de classe mitjana retallaria el 75% dels ingressos que genera l’impost de successions. Dit d’una altra manera, deixaríem d’ingressar el sou d’un de cada tres mestres, més del que invertim en I+D+i o quasi l’equivalent al pressupost del Departament de Treball. Si així fos, la principal aposta en política fiscal i econòmica fóra més que discutible en termes equitatius, i alhora inútil per a reactivar l’economia.
Fins ara, la Generalitat ha encertat en les seves polítiques per a pal·liar la crisi amb una clara orientació social dels pressupostos. Però si prospera una reforma que ens deixa a les portes de l’eliminació de l’impost, els qui han liderat aquesta reforma hauran d’explicar què retallaran, quantes escoles deixaran de fer o quant s’allargaran les llistes d’espera.
Molts progressistes entenien la necessitat d’una reforma i ara estan atònits en veure que una herència de tres milions a repartir entre tres fills podria pagar el 70% menys.
O ens sumem als qui volen privar-nos d’instruments per a fomentar la igualtat d’oportunitats o donem suport a desenes d’entitats com Càritas, Favc, CCOO o UGT, contràries a ampliar les diferències socials. A mitja Espanya s’optà pel primer i el desigual desplegament de la llei de dependència ho demostra. El dilema de la Generalitat és si desplega polítiques socials compatibles amb una reforma raonable de l’impost o permet que deixin de pagar aquesr milionaris que alguns defineixen com a classes mitjanes, si fem polítiques de progrés o optem per un gir a la dreta. Evidentment, una qüestió d’opcions.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.