Baròmetre de novembre del Centre d’estudis d’Opinió:
en intenció de vot al Parlament, 21,8% per a CiU vs. 15,7% per al PSC; 13,9% no votaria i 10,2 % en blanc, ERC, 8,1%, ICV, 5%; PPC, 4,8%; NS/NC, 16%. En afinitat / simpatia: 30% a cap; 20,5% per a CiU; 19,5% per al PSC; per a ERC, 9,6% i per a ICV 6,6; 4,7 per al PPC; NS/NC: 5,9%.
El 36,9% dels enquestats cruen que Catalunya ha de ser una comunitat autònoma d’Espanya; el 29,9% un estat dins d’una Espanya federal (-2,3); el 21,6% un estat independent (+2,6) i el 5,9% una simple regió espanyola.
Jordi Solé Tura (23 de maig de 1930 - 4 de desembre de 2009): fragments totalment pertinents manllevats del seu assaig “Autonomies, Federalisme i Autodeterminació” (1987)
* Nacionalitat = nació “Si partim del marc de la Constitució de 1978, la distinció conceptual entre els dos termes “nacionalitat” i “nació” és secundària i escassament problemàtica”.
* Conflicte en el desenvolupament constitucional: “El model polític de la Constitució no és un model tancat sinó un model que cal construir i que, precisament per això, topa amb inèrcies, resistències i oposicions.”
* Autonomies a la Constitució: “El consens va perillar en moltes ocasions, però mai tant com en el cas de les Autonomies”
“El model autonòmic constitucional funcionarà bé si allò que predomina és la negociació, la voluntat d’acord i de cooperació. Pot funcionar malament si allò que preval és el conflicte i l’enfrontament sistemàtics. Funcionarà amb grans dificultats si, sigui quin sigui l’esperit predominant, l’Administració continua encallada en la inèrcia del centralisme. Deixarà de funcionar si aquesta – o pitjor encara la resistència activa de l’Administració – se superposa i se suma a l’esperit de conflicte sistemàtic. I la solució serà impossible si hi ha un retorn implícit o explícit al centralisme tradicional i si les Autonomies són transformades en estructures buides de contingut.”
* La dualitat de models d’Estat: “Més enllà del tema de les províncies hi ha tota l’estructura de l’Estat centralista. El cas més flagant és del Senat. Inicialment era previst com una Cambra de les Autonomies, però finalmrnt es va convertir en una reedició del Senat segons la Llei per a la Reforma Polítca pre-constitucional, que ni representa les províncies ni les CCAA i tendeix a convertir-se en una Cambra rigurosament inútil. (…) Tenim doncs un model en bona part dual, una superposició parcial de models distints: aquell que procedeix de les estructures centralistes, enfortides per quaranta anys de franquisme, i el de l’Estat de les Autonomies. No crec que aquesta dualitat es pugui mantenir en un sistema estable. Un dels models ha de predominar. I per a les forces d’esquerra no hi pot haver cap dubte que aquest que aquest ha de ser l’Estat de les Autonomies. Aquest és el seu compromís i els seu desafiament per al present i per a l’esdevenidor.”
* Les esquerres i el dret a l’autodeterminació: “Allò que l’esquerra no pot fer de cap manera és defensar l’Estat de les Autonomies, propugnar-ne el desenvolupament i la plenitud federal i mantenir alhora un concepte – el dret d’autodeterminació – que canvia aquest model polític i el pot arribar a destruir. Si aquells que es proclament nacionalistes poden mantenir l’ambigüitat en aquest tema és perquè saben que ells no tenen la responsabilitat principal ni última en la construcció de l’Estat de les Autonomies com un sistema general. Però els forces d’esquerres sí que la tenen i per això, pecisament, no es poden permetre ni la més mínima ambigüitat en aquest terreny”.
Eliseu Aja, el seu hereu / deixeble com a constitucionalista en glossa la seva biografia a “Honestidad intelectual y política”:
“ La seva funció com a parlamentari a les Corts que van aprovar la CE tingué un doble caràcter. Per una part, contribuí decisivament a la formació del consens constituent, defensant davant els altres ponents les idees sobre democràcia, igualtat social i autonomia que derivaven dels programes del PCE i del PSUC. Per altre part, hagué d’explicar i convèncer ( a cops empleant-s’hi a fons) els dirigents i els militants del partit que l’aposta per la CE era la millor opció per als sectors populars que representaven.
Jordi Solé desplegà aquesta doble tasca, a l’abast de molt poques persones, mercès a una trajectòria intelelctual i política, molt particular.
Primer perquè havia estat durant tota la seva vida un lluitador per la democràcia, l’autonomia i el socialisme als durs anys del franquisme. A cops aquestes paraules sonen a retòrica però en el seu cas van guiar la seva trajectòria des dels anys d’estudiant, passant per l’expulsió i les dificultats a la universitat, l’exili, la lluita clandestina i la presó… fins al triomf de la democràcia i de la seva pròpia trajectòria personal, en assolir la càtedra universitària, gairebé al mateix temps.*
A més, va poder aportar idees a la CE, des de l’esquerra, perquè havia sigut un intel•lectual, crític amb les idees rebudes, que havia actualitzat les teories marxistes amb l’estudi de Gramsi i dels teòrics neomarxistes dels anys seixanta i setanta, i que havia interioritzat les experiències europees que després de la II Guerra Mundial havien conciliat democràcia i comunisme. Als països comunistes occidentals aquesta orientació culminaria en l’eurocomunisme dels anys setanta i vuitanta, i sobre tot, en la conciliació entre els ideals de la democràcia i del socialisme que s’han imposat a la majoria del món actual.
Des de l’esquerra féu una aportació molt novedosa al consens constituent pels estudis que havia dedicat a la història de les idees polítiques d’Espanya i de Catalunya. Les seves conclusions sobre els fracassos del constitucionalisme espanyol, sobre la línia política, teories de Prat de la Riba o Valentí Almirall són una part decisiva de els seves publicacions i li van fornir bases sòlides per a la seva constribució a la nova Constitució.
Com a professor transmetia tant d’entusiasme que avui som vàries desenes els professors de Dret Constitucional i Ciència Política que ens reclamem la seva influència.
Per molt que allargués aquesta llista de mèrits no acabaria d’explicaria el tret més definitori de la seva personalitat, allò que resultava una suma de capacitat de treball, coherència, honestedat, vitalitat, sentit de l’humor, generositat… No està gens malament haver passat de flequer a catedràtic, i després de parlamentari a ministre… Però el més important fou que ho féu sense canviar gens ni mica la seva personalitat ni el tracte amb els altres. Seguí sent sempre el mateix. Aquesta qualitat human es traspuava en les seves paraules i al costat de la seva capacitat intel•lectual i dels seus ideals polítics fou una de les claus perquè molts, molts, hi confiéssim.”
(*) Ingressa al PSUC el 1956, el 1957 és sancionat amb la pèrdua d’un curs acadèmic pels actes al Paraninf; es llicencia en Dret el 1958 amb premi extraordinari nº1de fi de carrera i s’incorpora com a adjunt a la càtedra de Dret Polític de la UB de M.Jiménez de Parga. Entre 1960-65 exiliat a París i Rumania (Radio Pirenenca). El 1967 es doctora en Dret. El 1969 és detingut, multat i expulsat de la docència a la Universitat i passa alguns mesos a la Model. El 1976 guanya la plaça d’Agregat. Entre 1977-82 diputat pel PSUC al Congrés, ponent constitucional i de l’Estatut. El 1985 és elegit degà de Dret de la UB. El 1986 tanca la seva militància comunista de 30 anys. El 1988 parlamentari i senador pel PSC de Raimon Obiols. Entre 1989 i 1996 diputat socialista català des d’on accedeix al ministeri de Cultura entre el 12 de març de 1991 i el 13 de juliol de 1993. Des de 1996 senador pel PSC i per l’Entesa Catalana de Progrés. Tota una reexidíssima biografia dins l’esquerra plural…
Pasqual Maragall a la Vanguardia dicta un article necrològic intitulat Cosas en común”:
“A vegades em ve al cap la sospita que els transformadors polítics, els qui inicien nous camins, sia la democràcia des de la dictadura, sia l’Estatut des de la Constitució, ho acaben pagant. Suárez, Solé i Maragall tenim més d’una cosa en comú. ¿O no?” La demència d’Alzehimer…
Santiago Carrillo afageix: “Estos días he pensado lo escandalizado que estaría viendo como se targiversa el espíritu constitucional con los intentos de primar a un tribunal por encima de la voluntat popular. Y conste que ya Solé Tura ya advirtió que esto ocurriría recordando la mala experiencia de la República cuando el Tribunal Constitucional ejercició un papel muy negativo y desestabilizador de la relación con Catalunya.”
El 36,9% dels enquestats cruen que Catalunya ha de ser una comunitat autònoma d’Espanya; el 29,9% un estat dins d’una Espanya federal (-2,3); el 21,6% un estat independent (+2,6) i el 5,9% una simple regió espanyola.
Jordi Solé Tura (23 de maig de 1930 - 4 de desembre de 2009): fragments totalment pertinents manllevats del seu assaig “Autonomies, Federalisme i Autodeterminació” (1987)
* Nacionalitat = nació “Si partim del marc de la Constitució de 1978, la distinció conceptual entre els dos termes “nacionalitat” i “nació” és secundària i escassament problemàtica”.
* Conflicte en el desenvolupament constitucional: “El model polític de la Constitució no és un model tancat sinó un model que cal construir i que, precisament per això, topa amb inèrcies, resistències i oposicions.”
* Autonomies a la Constitució: “El consens va perillar en moltes ocasions, però mai tant com en el cas de les Autonomies”
“El model autonòmic constitucional funcionarà bé si allò que predomina és la negociació, la voluntat d’acord i de cooperació. Pot funcionar malament si allò que preval és el conflicte i l’enfrontament sistemàtics. Funcionarà amb grans dificultats si, sigui quin sigui l’esperit predominant, l’Administració continua encallada en la inèrcia del centralisme. Deixarà de funcionar si aquesta – o pitjor encara la resistència activa de l’Administració – se superposa i se suma a l’esperit de conflicte sistemàtic. I la solució serà impossible si hi ha un retorn implícit o explícit al centralisme tradicional i si les Autonomies són transformades en estructures buides de contingut.”
* La dualitat de models d’Estat: “Més enllà del tema de les províncies hi ha tota l’estructura de l’Estat centralista. El cas més flagant és del Senat. Inicialment era previst com una Cambra de les Autonomies, però finalmrnt es va convertir en una reedició del Senat segons la Llei per a la Reforma Polítca pre-constitucional, que ni representa les províncies ni les CCAA i tendeix a convertir-se en una Cambra rigurosament inútil. (…) Tenim doncs un model en bona part dual, una superposició parcial de models distints: aquell que procedeix de les estructures centralistes, enfortides per quaranta anys de franquisme, i el de l’Estat de les Autonomies. No crec que aquesta dualitat es pugui mantenir en un sistema estable. Un dels models ha de predominar. I per a les forces d’esquerra no hi pot haver cap dubte que aquest que aquest ha de ser l’Estat de les Autonomies. Aquest és el seu compromís i els seu desafiament per al present i per a l’esdevenidor.”
* Les esquerres i el dret a l’autodeterminació: “Allò que l’esquerra no pot fer de cap manera és defensar l’Estat de les Autonomies, propugnar-ne el desenvolupament i la plenitud federal i mantenir alhora un concepte – el dret d’autodeterminació – que canvia aquest model polític i el pot arribar a destruir. Si aquells que es proclament nacionalistes poden mantenir l’ambigüitat en aquest tema és perquè saben que ells no tenen la responsabilitat principal ni última en la construcció de l’Estat de les Autonomies com un sistema general. Però els forces d’esquerres sí que la tenen i per això, pecisament, no es poden permetre ni la més mínima ambigüitat en aquest terreny”.
Eliseu Aja, el seu hereu / deixeble com a constitucionalista en glossa la seva biografia a “Honestidad intelectual y política”:
“ La seva funció com a parlamentari a les Corts que van aprovar la CE tingué un doble caràcter. Per una part, contribuí decisivament a la formació del consens constituent, defensant davant els altres ponents les idees sobre democràcia, igualtat social i autonomia que derivaven dels programes del PCE i del PSUC. Per altre part, hagué d’explicar i convèncer ( a cops empleant-s’hi a fons) els dirigents i els militants del partit que l’aposta per la CE era la millor opció per als sectors populars que representaven.
Jordi Solé desplegà aquesta doble tasca, a l’abast de molt poques persones, mercès a una trajectòria intelelctual i política, molt particular.
Primer perquè havia estat durant tota la seva vida un lluitador per la democràcia, l’autonomia i el socialisme als durs anys del franquisme. A cops aquestes paraules sonen a retòrica però en el seu cas van guiar la seva trajectòria des dels anys d’estudiant, passant per l’expulsió i les dificultats a la universitat, l’exili, la lluita clandestina i la presó… fins al triomf de la democràcia i de la seva pròpia trajectòria personal, en assolir la càtedra universitària, gairebé al mateix temps.*
A més, va poder aportar idees a la CE, des de l’esquerra, perquè havia sigut un intel•lectual, crític amb les idees rebudes, que havia actualitzat les teories marxistes amb l’estudi de Gramsi i dels teòrics neomarxistes dels anys seixanta i setanta, i que havia interioritzat les experiències europees que després de la II Guerra Mundial havien conciliat democràcia i comunisme. Als països comunistes occidentals aquesta orientació culminaria en l’eurocomunisme dels anys setanta i vuitanta, i sobre tot, en la conciliació entre els ideals de la democràcia i del socialisme que s’han imposat a la majoria del món actual.
Des de l’esquerra féu una aportació molt novedosa al consens constituent pels estudis que havia dedicat a la història de les idees polítiques d’Espanya i de Catalunya. Les seves conclusions sobre els fracassos del constitucionalisme espanyol, sobre la línia política, teories de Prat de la Riba o Valentí Almirall són una part decisiva de els seves publicacions i li van fornir bases sòlides per a la seva constribució a la nova Constitució.
Com a professor transmetia tant d’entusiasme que avui som vàries desenes els professors de Dret Constitucional i Ciència Política que ens reclamem la seva influència.
Per molt que allargués aquesta llista de mèrits no acabaria d’explicaria el tret més definitori de la seva personalitat, allò que resultava una suma de capacitat de treball, coherència, honestedat, vitalitat, sentit de l’humor, generositat… No està gens malament haver passat de flequer a catedràtic, i després de parlamentari a ministre… Però el més important fou que ho féu sense canviar gens ni mica la seva personalitat ni el tracte amb els altres. Seguí sent sempre el mateix. Aquesta qualitat human es traspuava en les seves paraules i al costat de la seva capacitat intel•lectual i dels seus ideals polítics fou una de les claus perquè molts, molts, hi confiéssim.”
(*) Ingressa al PSUC el 1956, el 1957 és sancionat amb la pèrdua d’un curs acadèmic pels actes al Paraninf; es llicencia en Dret el 1958 amb premi extraordinari nº1de fi de carrera i s’incorpora com a adjunt a la càtedra de Dret Polític de la UB de M.Jiménez de Parga. Entre 1960-65 exiliat a París i Rumania (Radio Pirenenca). El 1967 es doctora en Dret. El 1969 és detingut, multat i expulsat de la docència a la Universitat i passa alguns mesos a la Model. El 1976 guanya la plaça d’Agregat. Entre 1977-82 diputat pel PSUC al Congrés, ponent constitucional i de l’Estatut. El 1985 és elegit degà de Dret de la UB. El 1986 tanca la seva militància comunista de 30 anys. El 1988 parlamentari i senador pel PSC de Raimon Obiols. Entre 1989 i 1996 diputat socialista català des d’on accedeix al ministeri de Cultura entre el 12 de març de 1991 i el 13 de juliol de 1993. Des de 1996 senador pel PSC i per l’Entesa Catalana de Progrés. Tota una reexidíssima biografia dins l’esquerra plural…
Pasqual Maragall a la Vanguardia dicta un article necrològic intitulat Cosas en común”:
“A vegades em ve al cap la sospita que els transformadors polítics, els qui inicien nous camins, sia la democràcia des de la dictadura, sia l’Estatut des de la Constitució, ho acaben pagant. Suárez, Solé i Maragall tenim més d’una cosa en comú. ¿O no?” La demència d’Alzehimer…
Santiago Carrillo afageix: “Estos días he pensado lo escandalizado que estaría viendo como se targiversa el espíritu constitucional con los intentos de primar a un tribunal por encima de la voluntat popular. Y conste que ya Solé Tura ya advirtió que esto ocurriría recordando la mala experiencia de la República cuando el Tribunal Constitucional ejercició un papel muy negativo y desestabilizador de la relación con Catalunya.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.