Francesc Valls ens toca el crostó en normalització del laicisme:
« A principis del segle XXI aquesta societat no ha sabut trobar el terme just, l’equilibri del laicisme pur i simple. Les creus segueixen presidint aules i cerimònies de presa de possessió dels ministres. Els matrimonis religiosos tenen automàticament valor civil. Els funerals d’Estat eran fins ahir oficiats per cardenals i arquebisbes… Espanya es consagra cada any a l’apòstol Santiago. I en les festes de guardar, és fàcil veure polítics – ateos, agnòstics, jueus i gentils – endiumenjats i anant a missa «
«Malgrat que els humans som criatures atrapades por un fosc terror al futur, en realitat la gent mai no perdem l’esperança de passar-nos-ho el millor possible en aquesta vida sense fer mal a ningú, ja que tenim plaers de l’esperit i de la carn pels quals encara val la pena estar en aquest món; però enfrontats a aquest desig comú d’evitar-se problemes existeixen els qui s’erigeixen a sí mateixos en representants del bé en la terra i assenyalen amb el dit inexorable des de l’altar o des del televisor l’àrdua pujada que hauràs de pujar si no vols caure a l’infern.
A un inquisidor, clergue o laic, intel·lectual o moralista, transit de bledes o engreixat amb braó, el mouen només el furor de les idees, però és la debilitat humana la que excita més el seu fanatisme». (Manuel Vicent : Anatemas. El País 13-XII-2009)
John Carlin ens fa donar irònicament i crítica del Pecat original de Woods:
«A la societat d’EEUU la vena puritana s’ha demostrat excepcionalment resistent. Fa 400 anys que van arribar els primers colons anglesos fugint del llibertinatge que, segons ells, predominava al seu país. Des de llavors han arribat invasions d’africans, italians, irlandesos, bascos, mexicans, xinesos, indis, vietnamites, suecs. Cadascú imprimeix la seva petjada, però els qui desitgen de sentir-se plenament d’EEUU es veuen pressionats a assimilar una bona dosi del puritanisme dels fundadors. L’establishment polític, mediàtic i social té cura de les formes i el llenguatge amb més propietat que els europeus. Hom no pot arribar a la presidència d’EEUU, per exemple, sense creure visiblement en Déu. El concepte de «normal» és més estret que en una altre país.
Tiger Woods decidí a començaments de la seva carrera esportiva que presentaria una imatge d’impecable normalitat nordamericana. (…) Encarcarat, solemne, amesurat, fidel com pocs a l’ètica del treball protestant, també posseïa – i posseeix – un enorme talent, la qual cosa el convertí en la imatge somiada per laes grans empreses (Nike, American Express, General Motors), que feien cua a les portes dles ses agents i li oferien xecs en blanc.
I així esdevingué l’esportista més ric de la història. Però, com s’ha comprovat en les dues darreres setmanes, tot fou una gran mentida. Casat amb una bella dona que li ha donat dos preciosos fills, Woods ha resultat que era tot un fornicador en sèrie. Els antics puritans arribats amb el Mayflower, escandalitzats per la seva hipocresia, l’haurien cremat a la foguera. Metafòricament, alguna cosa semblant li estan fent els seus compatriotes avui.
L’error, òbviament fou de donar regne solta els seus impulsos sultànics. Però el pecat original fou aquella decisió contra natura, decidida quan començà la seva carrera, fa 13 anys, de sotmetre’s a la tirania de la normalitat.
Si hagués sigut més honest, si hagués pres com a exemple a grans figures de l’esport com George Best o Ranaldinho, el seu compte bancari no fóra tan gruixut, però s’hauria estalviat la colosal vergonya, ridiculitzat cada dia pels mitjans del seu país i de la resta del món, estigmatitzat com la gran figura fraudulenta del nostre temps»
Carlos Arribas, segueix la maravella de comentaris a «Massa testosterona, Tiger» :
« Segurament a alguna obra perduda de Freud s’escaurà un estudi sobre el caràcter fàlic del pal de golf, sobre la fàcil analogia sexual de l’esport que consisteix a embocar una bola a un foradet. Si no el trobem, caldria trobar-lo. I, si no, la podria escriure el propi Woods, a qui el seu pare, un fanàtic del golf que als dos anys ja el portava als programes de televisió de nens prodigis per a demostrar al món com colpegava ja la bola, com un adult, li posà el nom de Tiger en record d’un company boina verda caigut al Vietnam sense preveure segurament la connotació de guerrer sexual que acabaria agafant el seu fill de l’ànima quan fes 43 anys. Una connotació que, en un país que aclama les gestes bèl·liques com a religió nacional i considera sexe el pecat, només pot conduir a la condemna. I més si va acompanyada d’engany. (…)
Woods dou educat per a esdevenir perfecte, jugar com un robot*, sentir com una màquina. Per a esdevenir el millor del món, el millor dela història, li van ensenyar, has d’oblidar-te de les passions, del desig. Com es prou sabut, el corol·lari inevitable de la repressió és la mentida.
El més extraordinari és que ho assolí. Portant una doble vida, negant-se a negar-se les passions es convertí en el millor golfista de la història. (…)
La bona imatge, la tendre fotografia de la seva vida, volà feta miques tan petites com les del vidre del seu cotxe atiat amb un pal de golf per la seva dona la nit que tot s’acabà. Des d’aquell dia, a la velocitat del raig, volaren també els seus orgullosos patrocinadors, que ja no volen la seva foto, la cara d’un pecador, al costat dels seus productes ; amb la mateixa rapidesa, també, Nicklaus, Plamer, Hogan, han deixat de ser els noms que els afeccionats associen al seu costat. Els ha substituït una altra lletania: Rachel Urchitel, Joslyn James, Holly Sampson, Jaimee Grubbs, Kalika Moquin, Jamie Jungers, Mindy lawlon, Cori Rist, Loredana Jolie.. Els noms de les seves suposades amants. Noms que semblen extrets de un llista de playmates del mes. Noms que donen testimoni que Tiger Woods no limitava les seves gestes a la gespa del millors camps de golf del món.
« A principis del segle XXI aquesta societat no ha sabut trobar el terme just, l’equilibri del laicisme pur i simple. Les creus segueixen presidint aules i cerimònies de presa de possessió dels ministres. Els matrimonis religiosos tenen automàticament valor civil. Els funerals d’Estat eran fins ahir oficiats per cardenals i arquebisbes… Espanya es consagra cada any a l’apòstol Santiago. I en les festes de guardar, és fàcil veure polítics – ateos, agnòstics, jueus i gentils – endiumenjats i anant a missa «
«Malgrat que els humans som criatures atrapades por un fosc terror al futur, en realitat la gent mai no perdem l’esperança de passar-nos-ho el millor possible en aquesta vida sense fer mal a ningú, ja que tenim plaers de l’esperit i de la carn pels quals encara val la pena estar en aquest món; però enfrontats a aquest desig comú d’evitar-se problemes existeixen els qui s’erigeixen a sí mateixos en representants del bé en la terra i assenyalen amb el dit inexorable des de l’altar o des del televisor l’àrdua pujada que hauràs de pujar si no vols caure a l’infern.
A un inquisidor, clergue o laic, intel·lectual o moralista, transit de bledes o engreixat amb braó, el mouen només el furor de les idees, però és la debilitat humana la que excita més el seu fanatisme». (Manuel Vicent : Anatemas. El País 13-XII-2009)
John Carlin ens fa donar irònicament i crítica del Pecat original de Woods:
«A la societat d’EEUU la vena puritana s’ha demostrat excepcionalment resistent. Fa 400 anys que van arribar els primers colons anglesos fugint del llibertinatge que, segons ells, predominava al seu país. Des de llavors han arribat invasions d’africans, italians, irlandesos, bascos, mexicans, xinesos, indis, vietnamites, suecs. Cadascú imprimeix la seva petjada, però els qui desitgen de sentir-se plenament d’EEUU es veuen pressionats a assimilar una bona dosi del puritanisme dels fundadors. L’establishment polític, mediàtic i social té cura de les formes i el llenguatge amb més propietat que els europeus. Hom no pot arribar a la presidència d’EEUU, per exemple, sense creure visiblement en Déu. El concepte de «normal» és més estret que en una altre país.
Tiger Woods decidí a començaments de la seva carrera esportiva que presentaria una imatge d’impecable normalitat nordamericana. (…) Encarcarat, solemne, amesurat, fidel com pocs a l’ètica del treball protestant, també posseïa – i posseeix – un enorme talent, la qual cosa el convertí en la imatge somiada per laes grans empreses (Nike, American Express, General Motors), que feien cua a les portes dles ses agents i li oferien xecs en blanc.
I així esdevingué l’esportista més ric de la història. Però, com s’ha comprovat en les dues darreres setmanes, tot fou una gran mentida. Casat amb una bella dona que li ha donat dos preciosos fills, Woods ha resultat que era tot un fornicador en sèrie. Els antics puritans arribats amb el Mayflower, escandalitzats per la seva hipocresia, l’haurien cremat a la foguera. Metafòricament, alguna cosa semblant li estan fent els seus compatriotes avui.
L’error, òbviament fou de donar regne solta els seus impulsos sultànics. Però el pecat original fou aquella decisió contra natura, decidida quan començà la seva carrera, fa 13 anys, de sotmetre’s a la tirania de la normalitat.
Si hagués sigut més honest, si hagués pres com a exemple a grans figures de l’esport com George Best o Ranaldinho, el seu compte bancari no fóra tan gruixut, però s’hauria estalviat la colosal vergonya, ridiculitzat cada dia pels mitjans del seu país i de la resta del món, estigmatitzat com la gran figura fraudulenta del nostre temps»
Carlos Arribas, segueix la maravella de comentaris a «Massa testosterona, Tiger» :
« Segurament a alguna obra perduda de Freud s’escaurà un estudi sobre el caràcter fàlic del pal de golf, sobre la fàcil analogia sexual de l’esport que consisteix a embocar una bola a un foradet. Si no el trobem, caldria trobar-lo. I, si no, la podria escriure el propi Woods, a qui el seu pare, un fanàtic del golf que als dos anys ja el portava als programes de televisió de nens prodigis per a demostrar al món com colpegava ja la bola, com un adult, li posà el nom de Tiger en record d’un company boina verda caigut al Vietnam sense preveure segurament la connotació de guerrer sexual que acabaria agafant el seu fill de l’ànima quan fes 43 anys. Una connotació que, en un país que aclama les gestes bèl·liques com a religió nacional i considera sexe el pecat, només pot conduir a la condemna. I més si va acompanyada d’engany. (…)
Woods dou educat per a esdevenir perfecte, jugar com un robot*, sentir com una màquina. Per a esdevenir el millor del món, el millor dela història, li van ensenyar, has d’oblidar-te de les passions, del desig. Com es prou sabut, el corol·lari inevitable de la repressió és la mentida.
El més extraordinari és que ho assolí. Portant una doble vida, negant-se a negar-se les passions es convertí en el millor golfista de la història. (…)
La bona imatge, la tendre fotografia de la seva vida, volà feta miques tan petites com les del vidre del seu cotxe atiat amb un pal de golf per la seva dona la nit que tot s’acabà. Des d’aquell dia, a la velocitat del raig, volaren també els seus orgullosos patrocinadors, que ja no volen la seva foto, la cara d’un pecador, al costat dels seus productes ; amb la mateixa rapidesa, també, Nicklaus, Plamer, Hogan, han deixat de ser els noms que els afeccionats associen al seu costat. Els ha substituït una altra lletania: Rachel Urchitel, Joslyn James, Holly Sampson, Jaimee Grubbs, Kalika Moquin, Jamie Jungers, Mindy lawlon, Cori Rist, Loredana Jolie.. Els noms de les seves suposades amants. Noms que semblen extrets de un llista de playmates del mes. Noms que donen testimoni que Tiger Woods no limitava les seves gestes a la gespa del millors camps de golf del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.