Joaquín Almunia assoleix la cartera més poderosa de la nova Comissió Europea: vicepresident i comissari de Competència. Cap espanyol havia arribat a tant. Tot plegat començarà el pròxim febrer i per cinc anys.
Durant el darrer quinquenni, substituint Solbes, ha tingut la responsabilitat de comissari europeu d’Afers Econòmics i Monetaris. Lloc on s’ha guanyat tota la confiança del president J.M.Durao Barroso per la “seva saviesa, de socialdemòcrata plenament d’acord amb l’economia de lliure mercat” i també el reconeixement d’altres polítics, professionals i analistes.
Almunia començà la seva trajectòria precisament a les Cambres de Comerç Espanyoles a Brusel•les (1972-75) com a economista i advocat per Deusto, París i Harvard.
Entre 1976-79 fou economista i dirigent de la UGT.
Diputat pel PSOE entre 1979 i 2004, any de retorn a Brusel•les com a comissari.
Durant aquesta etapa fou ministre de Treball (1982-86) i després d’Administracions Públiques (1986-1991) dels governs de Felipe González. Entre 1994-1997 fou portanveu parlamentari del Grup Socialista al Congrés. Sucessor de Felipe al davant del PSOE, elegit als XXXIV Congrés (1997) perdé les primàries per a la Presidència contra Pepe Borrell ( l’únic vot a Altafulla en les internes del PSC fou del nostre regidor), fou el 24 d’abril de 1998. Dimitit el voraç Borrell per corrupció de dos íntims amics / col•laboradors inspectors d’hisenda, Almunia fou finalment el candidat del PSOE contra Aznar que el guanyà el 12 de març de 2000 per majoria absoluta, provocant-ne la seva dimissió immediata. Durant la seva secretaria general mitjançant fortes mesures d’ajustament féu baixar el deute del PSOE a 5mM d’euros; el PSOE sortí de la campanya guanyadora del referèndum de l’OTAN amb 12 mM d’e de deutes!
Com a comissari de la Competència vigilarà els principals fusions i adquisions empresarials, els ajuts públics a empreses i sobretot que les grans multinacionals ( Microsoft, Telefónica, Intel) no es depassin de les normes de la lliure competència. Joaquín Almunia (n. el 17 de juny de1948 a Bilbao) és autor d’unes Memorias Políticas (Aguilar, 2001) que com que al seu exacte moment, per admiració referencial, ingressà en la copiosa biblioteca del nostre regidor ens permet de reproduir-ne alguns
fragments del seu Epílogo político especialment indicats quan culmina una trajectòria que pensava amortitzada a començaments de segle:
“ La posición de España en el mundo se ha normalizado y nuestro prestigio exterior es elevado”. Com el seu nomenament demostra, oi?
“ La instituciones representativas y el principio de legalidad se han convertido en su principal herramienta para frenar los abusos de los grandes poderes económicos; ahora es la derecha la que desconfia del Estado. Pero la defensa del espacio público, aumido por laizquierda, no lelva en absoluto a la idealización: el Estado no puede ni debe encargarse de todo.” Tota una filosofia política per a l‘exercici de la seva nova funció: poder públic europeu executiu per limitar tant els grans poders econòmics com els Estats distorsionant la lliure competència: “nuevos lugares de encuentro de la socialdemocracia con el liberalismo político, heredero junto con nosotros de los valores de la Ilustración”.
En l’epíleg personal recorda la soledat de decidir:
“Se suele hablar siempre de la soledad en la que se encuentra quien tiene que tomar las últimas decisiones, sin nadie a quien apelar para compartirlas.Es cierta la sensacion y muy difícil de evitar. Cuanto mayor ha sido el nivel de responsabilidad que he ocupado, mayor era la sensación de vivir dentro de una campana neumática, a cuyo interior llegaban distorsionados los mensajes del exterior. Por eso es tan necesario tener alrededor a alguien que, antes de pararse a pensar sus conveniencias personales, te hable con claridad, llamando a las cosas por su nombre y poniendo los puntos sobre las íes. He tenido la suerte de, a lo largo de estos años, de poder contar con algunos colaboradores de estas características.”
I de les males companyies: “ Los aduladores, que permanentemente rodean al líder, diciéndole que es el más guapo, el más alto y el más listo. ¿Cuántos adulados son capaces de resistir su influjo y no perder el sentido de la realidad? O los adictos a pedir favores o enchufes. Por no hablar de los golfos. Creo que me he conseguido librar bastante bien de los riesgos inherentes a todos ellos.”
Magister Constitucionalista Javier Pérez Royo a “Un poco de memoria” tesifica:
“El Estado autonómico se ha construído mediante enfrentamientos muy profundos que se acabaron canalizando a través de pactos de naturaleza política negociados de buena fe, que, en ningún momento sacralizaron el texto constitucional y lo convirtieron en un obstáculo para alcanzar un acuerdo”.
“Las dudas de constitucionalidad que hubo en los procesos estatuyentes originarios por los cuales se inició la construcción del Estado autonómico, fueron superiores a las que han podido suscitar con las reformas de los Estatutos. Si UCD se hubiera cerrado a cualquier posibilidad de pacto y hubiera considerado que era un tema que había que residenciar ante el Constitucional, nos hibiéramos metido en un callejón sin salida, que posiblemente habría condenado al fracaso a la Constitución en su integridad.”
“El PP tenía que haber participado en la reforma del Estatuto catalán y andaluz de la misma manera que participó en la reforma del Estatuto de la Comunidad Valenciana, y no retirarse de la negociación porque no tenía majoría y confiar en que, después, a través del Constitucional podria anularla. El Constitucional no podía resolver un problema de esta naturaleza. El Constitucional puede decidir si es constitucional o no un artículo de una determina ley, estatal o autonómica, pero no puede decidir sobre una norma de naturaleza constitucional, que supone la plasmación del pacto de inserción de la parte en el todo, en este caso, de Cataluña en España”.
Joan Majó, del grup català de reflexió sobre el futur de la UE: al president i a l’alta representant els falta l’experiència i notorietat per assumir els reptes plantejats.
“ El repte de reforçar la UE davant les resistències i obstacles dels 27 Estats; el repte d’il•lusionar els ciutadans europeus, sense el qual no seran superades aquelles dificultats; i el repte de fer valdre els valors i els opinions europees davant els altres líders mundials.”
“És una bona notícia l’aprovació del Tractat de Lisboa. Permet sortir de la paràlisi on ens deixà el refús de la proposta dela Constitució. Però és una alegria no mancada de melancolia ja que suposa certificar que hem hagut d’abandonar bastants dels objectius i les ambicions d’aquella proposta, que han hagut de caure pel camí per així seguir avançant. El Tractat de Lisboa és un pas endavant, però crec que no té la transcendència política que tingué al seu moment el de Maastricht, que suposà una enorme embranzida, il•lusionada i certa, en la construcció europea.”
A TGN la sobreoferta de vivenda per habitant és una de les más altes d’Espanya: 23 pisos per mil habitants.
A la nostra Costa Daurada els pisos en venda són de 56 per mil habitant; mentre que a la Costa Brava, de 21.
A la nostra Costa Daurada, comptan els pisos acabats buits (18 mil) i els en construcció (13.400) caldran fins a cinc anys per vendre’ls.
Com que l’any 2009 hem construït una novena part de l’ofertat durant la bombolla i el mercat ha començat a animar-se doncs, per al president dels promotors, en un termini mitjà d’un màxim d’any i mig restarà venut l’estoc ara romanent. També anuncia que no seguiran les rebaixes dels preus dels pisos.
La pressió fiscal a Espanya devalla el 2008 excepcionalment dins l’OCDE: - 4,2 punts percentuals ( del 37,2% del PIB el 2007 al 33 el 2008)
Les estadístiques sumen tots els ingressos públics( impostos directes i indirectes i cotitzacions) en relació al PIB. La classificació de les baixades comença amb la dissortada Islàndia que estigué a punt del desastre: passa del 40,9 al 36 (-4,9). Però a continuació ja tenim la pròpia Espanya; per un reguitzell de causes concurrents: l’atur provocant la devallada de les cotitzacions socials + la brusca frenada de la construcció pel que fa als IVAs + rebaixes d’impostos: devolució de 400 e. i canvis als impostos que per sí ja es calculaven en – 2 punts al PIB.
Les dades ens permeten establir blocs de pressió fiscal el 2008:
+ 40 % PIB: Dinamarca (48,3), Suècia (47,1), Bèlgica (44,3), Itàlia (43,2), França (43,1), Finlàndia (42,8), Àustria (42,9), Noruega (42,1), Hungria (40,1).
+ 35 - 39 %: Portugal (36,5), Alemanya (36,4), Islàndia (36), Regne Unit (35,7),
+ 30 - 34%: Nova Zelanda (34,5), Espanya (33), Grècia (31,3)
+ 25 - 29%: Irlanda (28,3), EEUU (26,9), Corea del Sud (26,6).
“L’executiu del Ser Superior Florentino”, aquell Jorge Valdano, ja no té remei:
“El Barcelona hace jugadores para el Barcelona porque el estilo impregnó el club. Tengo mis dudas sobre si esos jugadores podrían adaptarse a otro tipo de futbol, de juego o de equipos.”
Que mesquí: que no pot acceptar que Espanya imita el Barça, amb la columna vertebral del Barça. Proposem la solució també en altres àmbits espanyols comuns…
A Polop, del prelitoral alacantí, l’octubre del 2007 fou assassinat a trets l’alcalde, Alejandro Ponsoda. Detingut Juan Cano, el seu sucessor i regidor d’Urbanisme que pretenia la construcció fora d’ordenació de 5 mil habitatges al peu del massís del Ponoig. El poble té 4.100 habitants.
La cobdícia urbanística pot arribar a aquests extrems. La diferència de criteris entre l’alcalde i el regidor d’urbanisme tingué com a desenllaç que el regidor perpetrés, a un puti club de carretera de nom Mesalina, l’assassinat de l’alcalde íntegre per dos pistolers xecs, vigilants d’aquesta mena d’establiments. Hi van col•laborar l’amo i el gerent del Mesalina, un narcotraficant i un empresari del calçat. Els set estan ja detinguts.
Juan Cano havia dut Urbanisme des del 1995 al 2003, dues legislatures.Havia conduit l’aprovació del POUM que permet septuplicar la població de Polop. Gravat i amenaçat per demanar comissions, no va poder presentar-se al 2003.El 2006 se’n va adonar que el llibre de resolucions de la regidoria havia desaparegut. Torna aquesta legislatura, com a regidor d’Urbanisme i Hisenda. Al quatre mesos de govern fa assassinar el seu propi alcalde i cap de llista, Alejandro Ponsoda.
Les filles de la víctima, Maria i Fàtima, justament el dia que el seu pare hauria fet els 57 anys, aquest 27 de novembre, van decidir a parlar, un cop ja detingut el pocavergonya. El titllen d’haver fet prèviament moobing al seu pare i revelen que Juan Cano i el seu inseparable regidor de Turisme, Joaquín Montiel, el dia de l’enterrament van impedir que alguns empleats municipals hi poguessin assistir; acabada la cerimònia van menjar junts, això sí acompanyats de dos treballadors municipals de la seva absoluta confiança.
Més enllà d’allò imaginable per la més morbosa de les ments vet ací que pot acabar succeint: dins el set pecats capitals d’una púrria municipal amb deliris d’impunitat i omnipotència.
Durant el darrer quinquenni, substituint Solbes, ha tingut la responsabilitat de comissari europeu d’Afers Econòmics i Monetaris. Lloc on s’ha guanyat tota la confiança del president J.M.Durao Barroso per la “seva saviesa, de socialdemòcrata plenament d’acord amb l’economia de lliure mercat” i també el reconeixement d’altres polítics, professionals i analistes.
Almunia començà la seva trajectòria precisament a les Cambres de Comerç Espanyoles a Brusel•les (1972-75) com a economista i advocat per Deusto, París i Harvard.
Entre 1976-79 fou economista i dirigent de la UGT.
Diputat pel PSOE entre 1979 i 2004, any de retorn a Brusel•les com a comissari.
Durant aquesta etapa fou ministre de Treball (1982-86) i després d’Administracions Públiques (1986-1991) dels governs de Felipe González. Entre 1994-1997 fou portanveu parlamentari del Grup Socialista al Congrés. Sucessor de Felipe al davant del PSOE, elegit als XXXIV Congrés (1997) perdé les primàries per a la Presidència contra Pepe Borrell ( l’únic vot a Altafulla en les internes del PSC fou del nostre regidor), fou el 24 d’abril de 1998. Dimitit el voraç Borrell per corrupció de dos íntims amics / col•laboradors inspectors d’hisenda, Almunia fou finalment el candidat del PSOE contra Aznar que el guanyà el 12 de març de 2000 per majoria absoluta, provocant-ne la seva dimissió immediata. Durant la seva secretaria general mitjançant fortes mesures d’ajustament féu baixar el deute del PSOE a 5mM d’euros; el PSOE sortí de la campanya guanyadora del referèndum de l’OTAN amb 12 mM d’e de deutes!
Com a comissari de la Competència vigilarà els principals fusions i adquisions empresarials, els ajuts públics a empreses i sobretot que les grans multinacionals ( Microsoft, Telefónica, Intel) no es depassin de les normes de la lliure competència. Joaquín Almunia (n. el 17 de juny de1948 a Bilbao) és autor d’unes Memorias Políticas (Aguilar, 2001) que com que al seu exacte moment, per admiració referencial, ingressà en la copiosa biblioteca del nostre regidor ens permet de reproduir-ne alguns
fragments del seu Epílogo político especialment indicats quan culmina una trajectòria que pensava amortitzada a començaments de segle:
“ La posición de España en el mundo se ha normalizado y nuestro prestigio exterior es elevado”. Com el seu nomenament demostra, oi?
“ La instituciones representativas y el principio de legalidad se han convertido en su principal herramienta para frenar los abusos de los grandes poderes económicos; ahora es la derecha la que desconfia del Estado. Pero la defensa del espacio público, aumido por laizquierda, no lelva en absoluto a la idealización: el Estado no puede ni debe encargarse de todo.” Tota una filosofia política per a l‘exercici de la seva nova funció: poder públic europeu executiu per limitar tant els grans poders econòmics com els Estats distorsionant la lliure competència: “nuevos lugares de encuentro de la socialdemocracia con el liberalismo político, heredero junto con nosotros de los valores de la Ilustración”.
En l’epíleg personal recorda la soledat de decidir:
“Se suele hablar siempre de la soledad en la que se encuentra quien tiene que tomar las últimas decisiones, sin nadie a quien apelar para compartirlas.Es cierta la sensacion y muy difícil de evitar. Cuanto mayor ha sido el nivel de responsabilidad que he ocupado, mayor era la sensación de vivir dentro de una campana neumática, a cuyo interior llegaban distorsionados los mensajes del exterior. Por eso es tan necesario tener alrededor a alguien que, antes de pararse a pensar sus conveniencias personales, te hable con claridad, llamando a las cosas por su nombre y poniendo los puntos sobre las íes. He tenido la suerte de, a lo largo de estos años, de poder contar con algunos colaboradores de estas características.”
I de les males companyies: “ Los aduladores, que permanentemente rodean al líder, diciéndole que es el más guapo, el más alto y el más listo. ¿Cuántos adulados son capaces de resistir su influjo y no perder el sentido de la realidad? O los adictos a pedir favores o enchufes. Por no hablar de los golfos. Creo que me he conseguido librar bastante bien de los riesgos inherentes a todos ellos.”
Magister Constitucionalista Javier Pérez Royo a “Un poco de memoria” tesifica:
“El Estado autonómico se ha construído mediante enfrentamientos muy profundos que se acabaron canalizando a través de pactos de naturaleza política negociados de buena fe, que, en ningún momento sacralizaron el texto constitucional y lo convirtieron en un obstáculo para alcanzar un acuerdo”.
“Las dudas de constitucionalidad que hubo en los procesos estatuyentes originarios por los cuales se inició la construcción del Estado autonómico, fueron superiores a las que han podido suscitar con las reformas de los Estatutos. Si UCD se hubiera cerrado a cualquier posibilidad de pacto y hubiera considerado que era un tema que había que residenciar ante el Constitucional, nos hibiéramos metido en un callejón sin salida, que posiblemente habría condenado al fracaso a la Constitución en su integridad.”
“El PP tenía que haber participado en la reforma del Estatuto catalán y andaluz de la misma manera que participó en la reforma del Estatuto de la Comunidad Valenciana, y no retirarse de la negociación porque no tenía majoría y confiar en que, después, a través del Constitucional podria anularla. El Constitucional no podía resolver un problema de esta naturaleza. El Constitucional puede decidir si es constitucional o no un artículo de una determina ley, estatal o autonómica, pero no puede decidir sobre una norma de naturaleza constitucional, que supone la plasmación del pacto de inserción de la parte en el todo, en este caso, de Cataluña en España”.
Joan Majó, del grup català de reflexió sobre el futur de la UE: al president i a l’alta representant els falta l’experiència i notorietat per assumir els reptes plantejats.
“ El repte de reforçar la UE davant les resistències i obstacles dels 27 Estats; el repte d’il•lusionar els ciutadans europeus, sense el qual no seran superades aquelles dificultats; i el repte de fer valdre els valors i els opinions europees davant els altres líders mundials.”
“És una bona notícia l’aprovació del Tractat de Lisboa. Permet sortir de la paràlisi on ens deixà el refús de la proposta dela Constitució. Però és una alegria no mancada de melancolia ja que suposa certificar que hem hagut d’abandonar bastants dels objectius i les ambicions d’aquella proposta, que han hagut de caure pel camí per així seguir avançant. El Tractat de Lisboa és un pas endavant, però crec que no té la transcendència política que tingué al seu moment el de Maastricht, que suposà una enorme embranzida, il•lusionada i certa, en la construcció europea.”
A TGN la sobreoferta de vivenda per habitant és una de les más altes d’Espanya: 23 pisos per mil habitants.
A la nostra Costa Daurada els pisos en venda són de 56 per mil habitant; mentre que a la Costa Brava, de 21.
A la nostra Costa Daurada, comptan els pisos acabats buits (18 mil) i els en construcció (13.400) caldran fins a cinc anys per vendre’ls.
Com que l’any 2009 hem construït una novena part de l’ofertat durant la bombolla i el mercat ha començat a animar-se doncs, per al president dels promotors, en un termini mitjà d’un màxim d’any i mig restarà venut l’estoc ara romanent. També anuncia que no seguiran les rebaixes dels preus dels pisos.
La pressió fiscal a Espanya devalla el 2008 excepcionalment dins l’OCDE: - 4,2 punts percentuals ( del 37,2% del PIB el 2007 al 33 el 2008)
Les estadístiques sumen tots els ingressos públics( impostos directes i indirectes i cotitzacions) en relació al PIB. La classificació de les baixades comença amb la dissortada Islàndia que estigué a punt del desastre: passa del 40,9 al 36 (-4,9). Però a continuació ja tenim la pròpia Espanya; per un reguitzell de causes concurrents: l’atur provocant la devallada de les cotitzacions socials + la brusca frenada de la construcció pel que fa als IVAs + rebaixes d’impostos: devolució de 400 e. i canvis als impostos que per sí ja es calculaven en – 2 punts al PIB.
Les dades ens permeten establir blocs de pressió fiscal el 2008:
+ 40 % PIB: Dinamarca (48,3), Suècia (47,1), Bèlgica (44,3), Itàlia (43,2), França (43,1), Finlàndia (42,8), Àustria (42,9), Noruega (42,1), Hungria (40,1).
+ 35 - 39 %: Portugal (36,5), Alemanya (36,4), Islàndia (36), Regne Unit (35,7),
+ 30 - 34%: Nova Zelanda (34,5), Espanya (33), Grècia (31,3)
+ 25 - 29%: Irlanda (28,3), EEUU (26,9), Corea del Sud (26,6).
“L’executiu del Ser Superior Florentino”, aquell Jorge Valdano, ja no té remei:
“El Barcelona hace jugadores para el Barcelona porque el estilo impregnó el club. Tengo mis dudas sobre si esos jugadores podrían adaptarse a otro tipo de futbol, de juego o de equipos.”
Que mesquí: que no pot acceptar que Espanya imita el Barça, amb la columna vertebral del Barça. Proposem la solució també en altres àmbits espanyols comuns…
A Polop, del prelitoral alacantí, l’octubre del 2007 fou assassinat a trets l’alcalde, Alejandro Ponsoda. Detingut Juan Cano, el seu sucessor i regidor d’Urbanisme que pretenia la construcció fora d’ordenació de 5 mil habitatges al peu del massís del Ponoig. El poble té 4.100 habitants.
La cobdícia urbanística pot arribar a aquests extrems. La diferència de criteris entre l’alcalde i el regidor d’urbanisme tingué com a desenllaç que el regidor perpetrés, a un puti club de carretera de nom Mesalina, l’assassinat de l’alcalde íntegre per dos pistolers xecs, vigilants d’aquesta mena d’establiments. Hi van col•laborar l’amo i el gerent del Mesalina, un narcotraficant i un empresari del calçat. Els set estan ja detinguts.
Juan Cano havia dut Urbanisme des del 1995 al 2003, dues legislatures.Havia conduit l’aprovació del POUM que permet septuplicar la població de Polop. Gravat i amenaçat per demanar comissions, no va poder presentar-se al 2003.El 2006 se’n va adonar que el llibre de resolucions de la regidoria havia desaparegut. Torna aquesta legislatura, com a regidor d’Urbanisme i Hisenda. Al quatre mesos de govern fa assassinar el seu propi alcalde i cap de llista, Alejandro Ponsoda.
Les filles de la víctima, Maria i Fàtima, justament el dia que el seu pare hauria fet els 57 anys, aquest 27 de novembre, van decidir a parlar, un cop ja detingut el pocavergonya. El titllen d’haver fet prèviament moobing al seu pare i revelen que Juan Cano i el seu inseparable regidor de Turisme, Joaquín Montiel, el dia de l’enterrament van impedir que alguns empleats municipals hi poguessin assistir; acabada la cerimònia van menjar junts, això sí acompanyats de dos treballadors municipals de la seva absoluta confiança.
Més enllà d’allò imaginable per la més morbosa de les ments vet ací que pot acabar succeint: dins el set pecats capitals d’una púrria municipal amb deliris d’impunitat i omnipotència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.