Joan Tapia lloa la figura de Joaquín Almunia: Un socialdemòcrata per a Europa
“Almunia fou el ministre més jove de Felipe González al primer govern socialista des de la guerra civil. A la cartera de Treball s’ocupà, amb el súper ministre Miguel Boyer*, d’afrontar la greu crisi social d’aquell moment. Havia exercit d’assessor de la UGT de Nicolàs Redondo, però no dubtà a mantenir la primacia del criteri governamental sobre el sindical quan el pacte fou difícil en casos tan delicats com les pensions i la reconversió industrial.
Era un pes pesant del PSOE i , desprésde la “dulce derrota” de 1996, Felipe el va proposar com successor a la secretaria general. Però no fou el seu millor moment. Diuen que perquè a aquest economista basc li manca l’ego i l’ambició desmesurada que s’exigeix, en temps normals, a qui aspira a presidir el Govern. (…)
Almunia serà un dels socialdemòcrates amb més pes en l’Europa actual. És una notícia reconfortant perquè és un home coherent amb les seves idees però amb gran equanimitat. A més li agrada viatjar a Barcelona, amb anormal sovintejament per a un polític espanyol. ¿Està Barcelona més a prop de Brusel•les que de Madrid?”
(*) Joan Tapia fou el cap de premsa de la vicepresidència de Miguel Boyer. Com a tal redactà la nota de premsa de la fulminant intervenció de Rumasa per evitar-ne l’efecte dominó de la seva fallida.
“Guardiola s’atreví a reivindicar la importància de l’estil, que són els valors i principis els que canvien el destí i que mai no hem d’oblidar d’on venim.” (Anton Losada)
Artur Mas: “Acostar-nos al Govern estatal ens donaria més poder, però minvaria la nostra expectativa electoral”. Tan explícit com cínic, oi? El poder d’intervenir per superar la crisi pesa menys que el càlcul de futur electoral.
Encara més crua franquesa pel que al Dret a decidir: “Tenim constrastat amb estudis sociològics que en una consulta sobiranista a tota Catalunya guanyaria el no. Fóra doncs una errada convocar-la ja que posaria en evidència davant d’Espanya i la resta del món que Catalunya el que vol és simplement continuar sent espanyola. Això portaria el país a la derrota. Si es pot plantejar en el futur ja es veurà. A CiU conviuen opinions diferents.” Esmunyir tots els comentaris possibles mereixeria fins i tot un congrés…
Albert Branchadell: “ La UE ha de tenir una política exterior comuna i una política de defensa comuna, però també hauria de tenir una política interior comuna, que vetlli per acomodar la diversitat nacionals dins els Estats i li doni visibilitat a nivell comunitari.
Aquí calen noves idees, que no vindran necessàriament dels portaveus d’alguns grups nacionals, més interessats a a crear nous Estats nacionals que a trobar fòrmules satisfactòries de convivència multinacional”. Efectivament: la via federalista reconeguent els fets diferencials de nacionalitats i regions…
“Que els interlocutors no ens desqualifiquem mútuament des del començament amb etiquetes insultants, sinó que procurem de suposar que tal vegada l’altre també està expressant una convicció raonable, encara que jo lo comparteixi, i no una opinió irrracional, malvada o simplement interessada. El pas següent ja fóra l’intentar descobrir uns punts mínims d’acord, els mínims ètics que poden permetre’ns de construir junts la vida compartida.” (Adela Cortina, catedràtica valenciana d’Ètica i Filosofia Política)
“Catalunya ha tornat ha demostrar que és una de les societats més democràtiques – més horitzontals – d’Espanya. Sis partits al Parlament, com Holanda; un associacionisme que encara és intens; l’absència de grandíssimes oligarquies econòmiques; una Església catòlica no autoritària i una tradició mesocràtica que configura un sistema específic, amb idioma propi. Catalunya és democràtica i no està malalta, per molts que siguin els problemes, els millets i les desafeccions.” (Enric Juliana)
“Almunia fou el ministre més jove de Felipe González al primer govern socialista des de la guerra civil. A la cartera de Treball s’ocupà, amb el súper ministre Miguel Boyer*, d’afrontar la greu crisi social d’aquell moment. Havia exercit d’assessor de la UGT de Nicolàs Redondo, però no dubtà a mantenir la primacia del criteri governamental sobre el sindical quan el pacte fou difícil en casos tan delicats com les pensions i la reconversió industrial.
Era un pes pesant del PSOE i , desprésde la “dulce derrota” de 1996, Felipe el va proposar com successor a la secretaria general. Però no fou el seu millor moment. Diuen que perquè a aquest economista basc li manca l’ego i l’ambició desmesurada que s’exigeix, en temps normals, a qui aspira a presidir el Govern. (…)
Almunia serà un dels socialdemòcrates amb més pes en l’Europa actual. És una notícia reconfortant perquè és un home coherent amb les seves idees però amb gran equanimitat. A més li agrada viatjar a Barcelona, amb anormal sovintejament per a un polític espanyol. ¿Està Barcelona més a prop de Brusel•les que de Madrid?”
(*) Joan Tapia fou el cap de premsa de la vicepresidència de Miguel Boyer. Com a tal redactà la nota de premsa de la fulminant intervenció de Rumasa per evitar-ne l’efecte dominó de la seva fallida.
“Guardiola s’atreví a reivindicar la importància de l’estil, que són els valors i principis els que canvien el destí i que mai no hem d’oblidar d’on venim.” (Anton Losada)
Artur Mas: “Acostar-nos al Govern estatal ens donaria més poder, però minvaria la nostra expectativa electoral”. Tan explícit com cínic, oi? El poder d’intervenir per superar la crisi pesa menys que el càlcul de futur electoral.
Encara més crua franquesa pel que al Dret a decidir: “Tenim constrastat amb estudis sociològics que en una consulta sobiranista a tota Catalunya guanyaria el no. Fóra doncs una errada convocar-la ja que posaria en evidència davant d’Espanya i la resta del món que Catalunya el que vol és simplement continuar sent espanyola. Això portaria el país a la derrota. Si es pot plantejar en el futur ja es veurà. A CiU conviuen opinions diferents.” Esmunyir tots els comentaris possibles mereixeria fins i tot un congrés…
Albert Branchadell: “ La UE ha de tenir una política exterior comuna i una política de defensa comuna, però també hauria de tenir una política interior comuna, que vetlli per acomodar la diversitat nacionals dins els Estats i li doni visibilitat a nivell comunitari.
Aquí calen noves idees, que no vindran necessàriament dels portaveus d’alguns grups nacionals, més interessats a a crear nous Estats nacionals que a trobar fòrmules satisfactòries de convivència multinacional”. Efectivament: la via federalista reconeguent els fets diferencials de nacionalitats i regions…
“Que els interlocutors no ens desqualifiquem mútuament des del començament amb etiquetes insultants, sinó que procurem de suposar que tal vegada l’altre també està expressant una convicció raonable, encara que jo lo comparteixi, i no una opinió irrracional, malvada o simplement interessada. El pas següent ja fóra l’intentar descobrir uns punts mínims d’acord, els mínims ètics que poden permetre’ns de construir junts la vida compartida.” (Adela Cortina, catedràtica valenciana d’Ètica i Filosofia Política)
“Catalunya ha tornat ha demostrar que és una de les societats més democràtiques – més horitzontals – d’Espanya. Sis partits al Parlament, com Holanda; un associacionisme que encara és intens; l’absència de grandíssimes oligarquies econòmiques; una Església catòlica no autoritària i una tradició mesocràtica que configura un sistema específic, amb idioma propi. Catalunya és democràtica i no està malalta, per molts que siguin els problemes, els millets i les desafeccions.” (Enric Juliana)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.