Fernando Vallespín ens adverteix sobre “La fatiga democràtica” vint anys després de l’inici de la suposada glorificació del sistema de democràcia liberal:
“ El primer que crida l’atenció és que la tan esbombada “universalització de la democràcia” proclamada després de l’ensulsíada del socialisme d’Estat s’ha esvaït darrera la retòrica inicial.
A ben pocs sembla importar que la majoria dels països que es proclamen democràtics, molts d’ells per cert, antics membres del bloc socialista, encaixen més aviat amb el model de “democràcies defectives”, caracteritzades per desplegar processos electorals, però absolutament mancades dels controls més pròpiament liberals, els qui permeten una vigilància efectiva del poder polític i un garantia seria dels drets individuals.
El cesarisme del model chavista a l’Amèrica Llatina cola com una pecualiaritat, mentre que certes “democràcies islàmiques” tenen la butlla de la diferència cultural. Amb tot, segurament caldrà atribuir al gran poder econòmic xinès el que Occident ja no tingui criteris ferms amb la forma de governar als diferents Estats.
El vertaderament greu, tan mateix, és que allí on sí s’escauen democràcies liberals que funcionen constatem poc entusiasme per part dels seus suposats beneficiaris. (…) La classe política acostuma a ser boi sempre el cap de turc d’una ciutadania impacient, inconstant i hipercrítica, ben nodrida en el seu furor pels mitjans de comunicació. L’escenari de futur està marcat per la desafecció i el deseixement polític.
Què està passant, què és el que falla? Per què es tan difícil – o dura tan poc – la il•lusió amb la política?
Podem proposar que, després de tot, la causa rau en l’absència d’un vertader projecte col•lectiu, alguna cosa on ens sentíssim implicats i s’escapi de les conegudes i fastigoses rutines. Una posada al dia de les nostres finalitats com a societat; la persecució d’un nou model d’organització social més ajustat als requeriments de la sostenibilitat i les noves condicions de vida. Però per a què la resposta sigui efectiva caldria que sorgís una discusió oberta on parlessin les diferents veus a qui donà visibilitat la nostra democràcia. La qual cosa exigeix que els ciutadans deixin d’esqueixar-se les vestidures, s’arromanguin, i estiguin disposats a exercir com a tals.
Com a gran guió manllevem de l’extraordinari assaig “Federalisme plurinacional i estat de les autonomies. Aspectes teòrics i aplicats” (Proa, 2003) on el politòleg Ferran Requejo enumera els 9 pols lingüístics i normatius legitimadors en les democràcies liberals. On cada pol “sintetitza un tipus general de qüestions, conceptes, valors, institucions i referències intel•lectuals que les diferents concepcions polítiques desenvolupen, combinen o marginen de manera diversa”; advertint que cap d’elles pot sintetitzar-los tots.
Configuren una piràmide, on el vèrtex culminant és ocupat per L de Liberal: àmbit dels drets individuals; separació entre allò privat i allò públic; limitació i control del poder.
La base és octogonal, configurant sengles arestes amb els 8 vèrtex.
La primera amb el D de Democràtic: igualtat de la ciutadania, participació i control popular del poder.
La segona aresta uneix L amb S.E. de Socioeconòmic: producció i distribució de béns i serveis.
La tercera, vista a la dreta, amb el vèrtex O.S. de l’Ordre i la Seguretat: pau interna – absència de violència – i seguretat externa.
La quarta, simètrica, a l’anterior, arriba al vèrtex N, de pol de legitimació en allò Nacional: identitats col•lectives com a fonts legitimadores de la unitat política.
La cinquena, veïna de l’anterior, uniex L amb C, de Cultural: religiós, lingüístic, ètnic, etc.
La sisena, també segueix en el sentit de les agulles del rellotge, per arribar al vèrtex Fd, de Federal: autogovern territorial i govern compartit.
El vuitè vèrtex ens trasllada a l’altra lateral de la base, veí de O.S. i n’és el Fn, de Funcional: estabilitat, eficiència, eficàcia.
El darrer pol, confluència d’arestes de la base des de Fd i Fn, el vèrtex postmaterialista: ecologia, pacifisme. El triat per Fdo.Vallespín Oña (“ sostenibilitat i noves condicions de vida”)?
El catedràtic Josep Oliver ens exposa els profunds canvis econòmics i geopolítics que ha portat la caiguda de la muralla de Berlín a “El Mur, el dòlar i l’euro”:
“ Entre els múltiples efectes de tot aquest procés mereix destacar el naixement de l’euro. Aquests dies s’han desclassificat documents britànics d’aquell període, que se sumen a uns dels soviètics que ja havien vist la llum. En tots es destaca l’extrema oposició de la Gran Bretanya i França a la reunificació alemanya. I mentre que els britàncis, liderats per Tatcher, s’hi van entestar fins al final, demanant a Gorbatxov que ho impedís, Mittterand va comprendre que només podia obtenir d’Alemanya algunes contraprestacions. I la més substantiva va ser la promesa de Kohl que el nou gran Estat renunciaria al marc. L’euro tenia el camí trillat, i el 1991 el Tractat de Maastrich definia el procediment per assolir la divisa comuna el gener de 1999, malgrat l’oposició americana i la negativa britànica a sumar-se al projecte. (…)
L’euro, l’emergència de la Xina, l’Índia o Rússia i els canvis al Japó són alguns exemples, entre els més importants, que il•lustren la magnitud del canvi econòmic que va començar aquell 9 de novembre de 1989. Aquell dia, l’ordre polític i, en especial l’econòmic, sorgit de la segona guerra mundial va començar a desaparèixer. I d’un món bipolar, finalment, va sorgir una nova situació multipolar, impossible de predir en aquell moment. Aquesta impossibilitat potser va lligada a la dificultat del nostre cervell per comprendre els fenòmens atípics, rars o infreqüents, o potser procedeix de l’autoengany d’unes classes dirigents que, acostumades a un ordre determinat, no comprenen que s’ha enfonsat fins massa tard (…)
Avui el dòlar està amenaçat com a moneda de reserva i el centre de gravetat econòmic està desplaçat a l’Àsia. De tots aquells fastos ens queda l’euro i l’ampliació de la Unió. Però davant dels nous poders emergents, amb això no en tenim prou.
“ El primer que crida l’atenció és que la tan esbombada “universalització de la democràcia” proclamada després de l’ensulsíada del socialisme d’Estat s’ha esvaït darrera la retòrica inicial.
A ben pocs sembla importar que la majoria dels països que es proclamen democràtics, molts d’ells per cert, antics membres del bloc socialista, encaixen més aviat amb el model de “democràcies defectives”, caracteritzades per desplegar processos electorals, però absolutament mancades dels controls més pròpiament liberals, els qui permeten una vigilància efectiva del poder polític i un garantia seria dels drets individuals.
El cesarisme del model chavista a l’Amèrica Llatina cola com una pecualiaritat, mentre que certes “democràcies islàmiques” tenen la butlla de la diferència cultural. Amb tot, segurament caldrà atribuir al gran poder econòmic xinès el que Occident ja no tingui criteris ferms amb la forma de governar als diferents Estats.
El vertaderament greu, tan mateix, és que allí on sí s’escauen democràcies liberals que funcionen constatem poc entusiasme per part dels seus suposats beneficiaris. (…) La classe política acostuma a ser boi sempre el cap de turc d’una ciutadania impacient, inconstant i hipercrítica, ben nodrida en el seu furor pels mitjans de comunicació. L’escenari de futur està marcat per la desafecció i el deseixement polític.
Què està passant, què és el que falla? Per què es tan difícil – o dura tan poc – la il•lusió amb la política?
Podem proposar que, després de tot, la causa rau en l’absència d’un vertader projecte col•lectiu, alguna cosa on ens sentíssim implicats i s’escapi de les conegudes i fastigoses rutines. Una posada al dia de les nostres finalitats com a societat; la persecució d’un nou model d’organització social més ajustat als requeriments de la sostenibilitat i les noves condicions de vida. Però per a què la resposta sigui efectiva caldria que sorgís una discusió oberta on parlessin les diferents veus a qui donà visibilitat la nostra democràcia. La qual cosa exigeix que els ciutadans deixin d’esqueixar-se les vestidures, s’arromanguin, i estiguin disposats a exercir com a tals.
Com a gran guió manllevem de l’extraordinari assaig “Federalisme plurinacional i estat de les autonomies. Aspectes teòrics i aplicats” (Proa, 2003) on el politòleg Ferran Requejo enumera els 9 pols lingüístics i normatius legitimadors en les democràcies liberals. On cada pol “sintetitza un tipus general de qüestions, conceptes, valors, institucions i referències intel•lectuals que les diferents concepcions polítiques desenvolupen, combinen o marginen de manera diversa”; advertint que cap d’elles pot sintetitzar-los tots.
Configuren una piràmide, on el vèrtex culminant és ocupat per L de Liberal: àmbit dels drets individuals; separació entre allò privat i allò públic; limitació i control del poder.
La base és octogonal, configurant sengles arestes amb els 8 vèrtex.
La primera amb el D de Democràtic: igualtat de la ciutadania, participació i control popular del poder.
La segona aresta uneix L amb S.E. de Socioeconòmic: producció i distribució de béns i serveis.
La tercera, vista a la dreta, amb el vèrtex O.S. de l’Ordre i la Seguretat: pau interna – absència de violència – i seguretat externa.
La quarta, simètrica, a l’anterior, arriba al vèrtex N, de pol de legitimació en allò Nacional: identitats col•lectives com a fonts legitimadores de la unitat política.
La cinquena, veïna de l’anterior, uniex L amb C, de Cultural: religiós, lingüístic, ètnic, etc.
La sisena, també segueix en el sentit de les agulles del rellotge, per arribar al vèrtex Fd, de Federal: autogovern territorial i govern compartit.
El vuitè vèrtex ens trasllada a l’altra lateral de la base, veí de O.S. i n’és el Fn, de Funcional: estabilitat, eficiència, eficàcia.
El darrer pol, confluència d’arestes de la base des de Fd i Fn, el vèrtex postmaterialista: ecologia, pacifisme. El triat per Fdo.Vallespín Oña (“ sostenibilitat i noves condicions de vida”)?
El catedràtic Josep Oliver ens exposa els profunds canvis econòmics i geopolítics que ha portat la caiguda de la muralla de Berlín a “El Mur, el dòlar i l’euro”:
“ Entre els múltiples efectes de tot aquest procés mereix destacar el naixement de l’euro. Aquests dies s’han desclassificat documents britànics d’aquell període, que se sumen a uns dels soviètics que ja havien vist la llum. En tots es destaca l’extrema oposició de la Gran Bretanya i França a la reunificació alemanya. I mentre que els britàncis, liderats per Tatcher, s’hi van entestar fins al final, demanant a Gorbatxov que ho impedís, Mittterand va comprendre que només podia obtenir d’Alemanya algunes contraprestacions. I la més substantiva va ser la promesa de Kohl que el nou gran Estat renunciaria al marc. L’euro tenia el camí trillat, i el 1991 el Tractat de Maastrich definia el procediment per assolir la divisa comuna el gener de 1999, malgrat l’oposició americana i la negativa britànica a sumar-se al projecte. (…)
L’euro, l’emergència de la Xina, l’Índia o Rússia i els canvis al Japó són alguns exemples, entre els més importants, que il•lustren la magnitud del canvi econòmic que va començar aquell 9 de novembre de 1989. Aquell dia, l’ordre polític i, en especial l’econòmic, sorgit de la segona guerra mundial va començar a desaparèixer. I d’un món bipolar, finalment, va sorgir una nova situació multipolar, impossible de predir en aquell moment. Aquesta impossibilitat potser va lligada a la dificultat del nostre cervell per comprendre els fenòmens atípics, rars o infreqüents, o potser procedeix de l’autoengany d’unes classes dirigents que, acostumades a un ordre determinat, no comprenen que s’ha enfonsat fins massa tard (…)
Avui el dòlar està amenaçat com a moneda de reserva i el centre de gravetat econòmic està desplaçat a l’Àsia. De tots aquells fastos ens queda l’euro i l’ampliació de la Unió. Però davant dels nous poders emergents, amb això no en tenim prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.