Economia política del Pacte fiscal

Lentament, però inexorable, Catalunya s’allunya comercialment de la resta d’Espanya.

El catedràtic d’economia aplicada de la UAB i qualificat opinant del Periódico, Josep Olivé Alonso ens exposa una transcendental lliçó d’Economia política del Pacte fiscal, de referència obligada en tot debat sobre la inevitable proposta: “Voldria cridar l’atenció del lector sobre els condicionants econòmics que es troben darrera de l’ampli consens existent sobre el maltractament fiscal que pateix Catalunya. El canvi de sensibilitat respecte aquest problema va començar a manifestar-se els primers anys de la dècada passada. De fet, el president Maragall recollia aquesta sensibilitat en la seva proposta estatuària a l’intentar definir un nou encaix amb Espanya.
¿Què havia canviat? Elements polítics al marge, com a mínim quatre aspectes essencials de les relacions Catalunya-Espanya s’havien modificat tan substancialment que exigien l’establiment d’un nou pacte entre Catalunya i Espanya.

Primer aspecte: les relacions comercials. Fins a l’entrada d’Espanya a la UE es podia afirmar que la política del mercat espanyol per als espanyols havia funcionat raonablement bé. El dèficit fiscal, s’argumentava, era el negatiu del superàvit comercial. L’adhesió a la UE el 1986 va alterar les bases d’aquell acord. El mercat espanyol ja no era només, ni prioritàriament, per als espanyols. Havíem entrat a la CEE, amb el que tot plegat implicava de creixent integració, catalana i espanyola, amb la resta de la UE. Es comencen a alterar els fluxos de comerç.

Segon canvi: amb la firma de l’Acta Única Europea i, en especial, amb la incorporació a l’àrea de l’euro, el Banc d’Espanya i el Ministeri d’Hisenda deixaven d’ostentar el poder sobre variables tan crítiques per al teixit productiu català com la pesseta i el seu preu o el nivell dels tipus d’interès.

En tercer terme, la globalització va emergir com un altre factor de desgast de l’statu quo ante. El toc d’alerta que va significar, el 2001, el tancament de Lear de Cervera ens va introduir de cop en les negatives conseqüències d’aquell procés. En especial per a un país industrial com Catalunya molt obert a l’exterior amb uns productes intermedis de l’escala de valor. La pèrdua de llocs de treball en el sector industrial succeït durant la dècada del 2000 explica, en part, la firma de l’Acord per la Competitivitat impulsat ja el 2004 pel conseller Castells. Catalunya, s’argumentava, es troba més desprotegida que altres regions d’Europa, més terciàries, per afrontar els reptes de la globalització. Els seus impactes es deixaven sentir tant en forma de més competència com en la pèrdua d’inversions directes (cap a l’est d’Europa o a l’Àsia) i en la deslocalització d’empreses catalanes o multinacionals.

Quart canvi substancial: l’emergència de Madrid com a poderosa capital, no únicament política, sinó també econòmica, i la creixent convicció, que comparteixo, que des de Madrid es prefereix un creixement econòmic menys elevat si aquest ha d’arribar com a resultat que hi hagi més concentració de poder polític. Els Pressupostos de Cristóbal Montoro, amb una caiguda important de la inversió en l’eix mediterrani i augmenta en l’AVE a Galícia i Extremadura, així ho confirmen.

Els quatre canvis comentats són de caràcter tectònic, no són perceptibles al dia a dia. Per exemple, van haver de transcórrer gairebé 15 anys (des del 1987 fins el 2001) perquè es visualitzés que les exportacions de béns a Espanya havien caigut del 38% del PIB al 32, mentre que les enviades a la resta del món havien pujat des del 13% fins al 26% O que, entre el 1995 i el 2011, el saldo dels intercanvis (béns i serveis) de Catalunya amb Espanya havia passat d’un excedent de prop del + 13% del PIB a escassament el + 2%, mentre que el tradicional dèficit internacional de Catalunya es va reduir des del - 6% fins a un superàvit del + 2% aquest últim any. A més, a partir de la crisi del 2007-2008, i del futur que ens espera, difícilment la demanda interna de la resta d’Espanya estirarà com ha fet en el passat la producció catalana, de manera que el creixent pes dels intercanvis amb la resta del món no deixarà de guanyar posicions. Lentament, però inexorable, Catalunya s’allunya comercialment de la resta d’Espanya.

El pacte fiscal del president Mas recull part de la insatisfacció actual, la més peremptòria, la de pura supervivència. Però les dificultats que s’albiren a l’horitzó només es resoldran parcialment, fins i tot obtenint la millor de les respostes per part de Madrid. Les bases materials de la creixent desafecció catalana són els canvis en l’estructura del nostre comerç exterior, el xoc de la globalització, les modificacions en els centres de decisió i l’absoluta falta de consideració dels interessos exportadors per part del poder central. Com va fir fa anys Karl Marx, són les condicions materials les que determinen la consciència. I encara que sovint Marx va ser una mica lineal, s’ha de convenir que en aquest extrem tenia una bona part de raó”

Xoc a Via Augusta

Coincidint amb el tancament de l’aparcament al camí de la Roca de Gaià, sense l’alternatiu al costat del Marítim, xoquen dos cotxes a la intersecció perpendicular de l’entrada a Via Augusta per la rotonda del pont de Renfe amb la sortida del carrer de la piscina de l’edifici Pescadors. La policia municipal cus de multes el cotxes que van aparcar on van poder. Pel camí des de l’antiga fàbrica van anar entrant cotxes a l’aparcament prohibit sense solució de relleu.

El cap de setmana del 1-2-3 de juny, per al campionat de patí català al nostre Marítim perilla la bona organització per falta d’aparcament – nou o vell. El desbrossat per al nou, tot just havia deixat algun testimoni diumenge passat. Confiem que s’acceleri per a oferir acolliment al esmentats participants en la catalana competició.

El nou tipus de l’IBI del 0,91 ens situa a la votació del Ple del 0,9 el 2008: vot a favor dels hereus d’ABG (AA) i ERC (SI) i de CiU; en contra PPC; Ideal llavors s’abstingué i ara s’hi oposa. Si recordem el període de conflicte social fiscal pel Cadaste / IBI 2009-2011 s’ha invertit els papers: els llavors a l’oposició (Farré i Eva Martínez) negaven la sostenibilitat fiscal que ara per responsabilitat de Govern assumeixen; Pérez i Conxita, abans compromesos amb la Hisenda municipal, exhibeixen la tòpic / populista / demagògic paper d’oposició previsible – que tingué en Eva Martínez una autèntica vedette del Ple, durant aquell trienni del Pla Econòmic i Financer que ha permet l’excel·lent herència als nostres comptes.

Crisi de la socialdemocràcia europea

Enrique Gil Calvo s’afegeix al debat sobre la crisi de la socialdemocràcia europea: “ L’esclat de les successives bombolles del crèdit (punto.com el 2001, subprime el 2007, eurodeute el 2010) l’han acabat per allunyar cada cop més del poder, per bé que ocalionalment encara guanya eleccions. Tot indica que el crepuscle de la socialdemocràcia ja s’ha consumat. ¿ Com es pot explicar la seva decadència aparentment irreversible?

La primera explicació és infraestructural i és causada pel debilitament ineluctable d’un dels dos blocs fundador de la coalició socialdemòcrata: la classe obrera. Com a conseqüència de l’adveniment de la societat postindustrial teoritzada pel sociòleg Daniel Bell, s’ha produït una creixent desestructuració del sistema de classes que els ha fragmentat i descompost. Però sobretot qui n’ha sofert la desarticulació és la vella classe obrera de treballadors industrials o blue collars, que ha vist minvar els seus efectius tant en xifres absolutes com relatives, obligant els seus fills a desertar-ne mentre havien d’assistir a l’arribada de nous contingents immigrants de treballadors manuals sense qualificació destinats a l’agricultura, la construcció i els serveis personals. Per tant, les classes mitjanes qualificades ja no tenen res a guanyar mantenint la seva coalició amb les classes industrials en retrocés, i d’aqui que la va trancant caient en una creixent volatilitat electoral. Sobretot considerant que els white collars han perdut part de la seva influència, no en quantitat sinó en pes qualitatiu, com ara exposaré.

La segona explicació del decliu de l’esquerra resulta paradoxal:, ja que prou que podem dir que la socialdemocràcia ha mort (o al menys s’extingeix) com a conseqüència imprevista del seu propi èxit. Efectivament, el desplegament de l’Estat del Benestar, amb la seva provisió universal de drets socials, han decantat dos efectes contraproduents per als seus creadors polítics: en oferir serveis públics de protecció social per xarxes formals administratives ha anat suplint i anorreant les xarxes socials informals de confiança, solidaritat i compromís col·lectiu (grups de suport i ajut mutus, moviment associatiu) que abans articulaven el teixit social donant-li gruix i densitat cívica. Les dues classes de la vella coalició han anat veient com es devaluava i amortitzava el seu anterior capital social, disgregant-se i atomitzant-se fins a caure en l’aïllament de la individualització i el familiarisme amoral. Virtuts perdudes que no poden compensant-se per les xarxes virtuals.

La tercera explicació, segona conseqüència no desitjada de l’èxit socialdemòcrata és la devaluació del sistema educatiu a causa de la seva democratització universal, que ha acabat per esmorteir el seu potencial meritocràtic, en capital humà. Quan la universitat es massifica i amplia a totes les classes socials, els seus títols deixen de ser selectius i es devaluen en deixar de proporcionar mobilitat ascendent: és el fenomen del mileurisme (o depreciació dels professionals urbans) que sorgeix quan la inversió acadèmica en titulació superior ja no pot rendabilitzar-se tant al mercat de treball. Aquesta tercera causa és la que més ha contribuït a trencar la coalició: els blue collars han perdut capital socials i els white collars capital humà. Com assenyala Todd, la socialdemocràcia han entrat en decadència perquè les classes mitjanes titulades, per por al seu desclassament, han deixat de solidaritzar-se amb els treballadors sense titular; per això es rebel·len fiscalment. esdevenen cínic polítics i trànsfugues electorals”

El nou tipus de l’IBI per al 2013 serà del 0,91

El nou tipus de l’IBI per al 2013 serà del 0,91; sobre la base total nova de les valoracions rebaixades, i només en el primer tram del 10% en les valoracions pujades. Qui perd valoració també perd en augment del rebut de l’IBI; i qui guanya valoració durant 6-7 anys també guanya en rebaixa del rebut anual d’IBI fins 2018-19. Mai no plourà a gust de tots, oi? Hipòtesis fonamentades que caldrà verificar amb pagaments nominals que s’hi avinguin a la transparència comparativa...

Dilluns 21, migdia : Pisos de la Generalitat a l’Hort de Pau: adjudicats 8 + 5 pisos: 8 de lloguer durant 10 anys, amb compra opcional + 5 de lloguer a 156-166 e. mensuals per a una superfície de 38-40 m2 i una sola habitació. El 8 disposen de tres habitacions, 72,5 m2, amb aparcament i traster al soterrani tenen una mesa de 348.354 e. i en cas de compra dins el primer cinc anys el pagat es compta com a primera entrada. Estan situats als edifici dos edificis de l’Hort de Pau; els 8 fins ara buits només eren accessibles comprats, però ja restaran habitats mercès al nou Pla de xoc de l’Agència d’Habitatge de la Generalitat que n’ha flexibilitzar usos i accessos.

L’històric futbol del C.D.Altafulla, a punt dels XXX anys de la inauguració de l’estadi Joan Pijuan i presidit per seu fill Carlos, consolida projecte que ens ha de tornar a tenir seccions base, aspirar a la 3ª catalana i alguna temporada, potser dins d’aquest segle, a la normalitat d’un camp de gespa artifical. Entrenats per Albert jansà, han guanyat a la 4º catalana la meitat dels partits (13) i n’han perdut només 5, assolint el 5è lloc; en un grup on tres equips han abandonat – entr ells, el Creixell que sí que disposa de gespa... La grada jove - de juvenils, castellers i futbol sala -i els veterans més patriotes – Pepe Pijuan, germans de la Mata, martí pare del pitxitxi Pol Inglés, Lito Pito – i exdirectius – Ignasi Marquès – han donat un nou caliu a la Renaixença del club. El primer equip de futbol sala recordem que ha pujat a 3º estatal espanyola.

Consell de Política Fiscal i Financera del 17 de maig

Cada CCAA hi presenta els ajustaments per garantir el garantir el respectiu 1,5% del PIB com a dèficit propi. En total 13 .071 M. d’estalvis / retallades i 5.278 M. en nous ingressos per pujada d’impostos autonòmics: 18.349 M distribuïts en un 71,24 de menys despeses i la resta en més entrades a les hisendes autonòmiques.

La Generalitat de Catalunya ajusta 4.578 M ( el 24,95% del total a l’Estat de les Autonomies) dels quals 2.910 en retallades (63,56%); canvia la fòrmula de 2011 que ho refià tot al 10% d’estalvis de despesa. Des de 2010, els cinc plans d’austeritat han retallat 9.808 M. d’e (la quarta part, ja amb el “nefast i malgastador” Tripartit). L’efecte sobre les polítiques socials, de sanitat, educació i protecció social, és una baixa del – 9,5% de 2011 a 2012 i un retorn a la despesa per càpita(1) de 1.982,5 e. semblant a la de 2006 de 1.903 e.

En detallem, definitivament, les fonts d’estalvi per a 2012: - (1.069 M, aplicant – voluntàriament la Generalitat de CiU / PP els decrets estatals de retallades a Educació ( 3 mil M) i Salut (7.267 M) aprovades en solitari pels PPs + 729 M. de despesa de personal* + 545 M en transferències a empreses públiques: 300 M; Ajuntaments: 45 M i subvencions: 200 M). Personal representa, doncs, el 25,05% de les retallades i el 15,92 de l’ajustament total de 2012. Els nous ingressos vindran de + 888 o 1,171 M en privatitzacions (segons la transferència de l’Estat del previst a la disposició adicional 3ª de l’Estatut ) + 180,2 M. de les conegudes noves taxes (+14%) i impostos del pressupost de 2012 aprovat al Parlament per CiU / PP; on el retard fins a novembre de la taxa turística arrancat pel PPC costa al Govern de CiU 105 M.

(*) Aplicable, dins del Pla Econòmic i Financer de Reequilibri 2012-2014, també al 2013 i 2014, l’estalvi de 420 M d’e. amb la retallada del 5% als 230 mil empleats de la Generalitat de Catalunya, aplicada a parts iguals del 2,5% a les pagues de juny i de Nadal.

En la taula comparativa de mesures de cada CCAA ens adonem que Madrid, com a Andalusia, ni augmenten la ratio a les aules ni privatitza. A Madrid i Múrcia no es redueixen els sous públics. I només a Andalusia i Múrcia no acomiaden empleats públics.

(1) Del País / Catalunya del diumenge 20 de maig, manlleven les ratio de despesa en euros per càpita de nou àrees d’Acció de Govern: Sanitat (1.140; inferior a 2007-2011; el 2006, de 1.086). Educació (704; inferior a 2007-2011; el 2006, de 659). Són les àrees amb menys oscilacions. Protecció social (248; inferior a 2010-11; el 2009, fou de 109); Seguretat (143; inferior a 2009-2011; el 2008, de 136); Justícia (108; inferior a 2008-2011; 2007, de 93,3). Foment de l’ocupació (773 e. any per aturat, davallant constantment; les transferències de l’Estat han baixat el 56% poant en perill les subvencions als centres de treball de discapacitats). Cultura i esports (38,7; també baixant des de 2006-2010; mantenint el de l’any passat. Vivenda (23,6; davallant des de 2007-2011; el 2006, de 21,7). Promoció social (de 8,3; congelat de 2011; baixant des de 2006.

Pel que fa al resultats finals dels dèficits de 2011 de les CCAA, en relació als respectius PIBs, cap com Castella la Manxa (-7,35). Superen el -4%: Extremadura ( -4,64) // País Valencià (-4,52); quan Hisenda havia anunciat -3,68) // Múrcia (-4,39) // Cantàbria ( -4,01). Per dalt del – 3: Ses Illes ( -3,96) // Catalunya (-3,70) // Astúries (-3,64) // Andalusia (-3,24). Amb més del -2: Aragó (-2,87) // Castella i Lleó (- 2,59; anunciat el -2,35) // Euskadi (-2,53) // Madrid (-2,23; quan l’anunciat per Hisenda era – 1,33). Navarra ( -1,85)// Canàries (-1,76) i Galiza (-1,61) per sota del 2% del seu PIB. Mitjana del – 3,23, quan l’anunciat es quedava al – 2,94!

La classificació per PIBs de cada nacionalitat o regió és encapçada per Catalunya (18,66%), seguida de Madrid (17,65), d’Andalusia (13,55) i del País Valencià (9,59) amb més de 100 mil M. d’euros. Per sobre del 50 mil M: Euskadi (6,2), Galiza i Castella Lleó amb el 5,37.

A finals de 2011 i al primer trimestre de 2012, les rendes empresarials sobre el PIB superen per primer cop les rendes salarials (46,6% va. 45,6%, quan el 200o era de 40,4 vs.49,6). La renda per impostos ha davallat del 10% del 200 a l’actual 7,8%. Mentre entre 2007-2009 va pujar el sou real per càpita (1,5 //2, 4 //5,6) i els costos laborals reals ( 0,9 // 2,5 // 1,3 ) des de 2010 s’han devaluat - ( 2,3 // 2,3 // 1,6 ) i – ( 3 // 3,2 // 2,7 ). A Alemanya els sous reals per càpita van baixar el 2007 ( -0,7) per a pujar o mantenir-se des de 2008 ( 0,4 // 0,0 // 0,l) // 0,9 // 0,5).

Enric Juliana: “Després de més de dos anys d’intensa campanya propagandística per a atribuir a la perifèria – especialment a la perifèria mediterrània i molt especialment a Catalunya- el pes moral de la crisi econòmica a Espanya, en només quinze dies, la Comunidad de Madrid, el centre virtuós ha fos Bankia i hagut de reconèìxer que el seu dèficit autonòmic és el doble de l’anunciat fins ara”.

Manel Pérez, a La Vanguardia: “Per a neutralitzar 1 M d’euros d’un préstec impagat un banc necessita aproximadament uns altres 30 M. que no fallin un sol venciment”

G.de la Dehesa a “Austeridad y crecimiento, evidencia empírica”: Les fortes contraccions fiscals que estan aplicant Espanya i altres Estats membres de l’àrea euro poden arribar a resultar més negatives per al creixement del normal per les següents raons: 1ª) Es fonamenten en el compliment d’uns objectius de dèficit computats en termes nominals en lloc d’estructurals (segons la posició de cada membre dins el cicle econòmic) com exigeix el nou pacte fiscal acabat d’aprovar. Esdevé impossible de complir els objectius de dèficits nominals establerts per al 2011-12-13 ( 6 – 4,4 – 3) amb taxes de creixement negatives en relació a les previstes ( 0,6 – 4,1 – 2,7). Assolir el 5,3% compromès serà molt difícil de complir. 2ª) Cadascun dels Estats de l’eurozona emet deute en una moneda que no controla, ja que el BCE no és prestamista en darrera instància de cada Tresor. Per això el Regne Unit, amb un deute públic molt superior a l’espanyol, es triple A i Espanya és triple B+, N’hi hauria prou que el nou Mecanisme d’estabilitat Europea assumís aquell paper, amb suport de BCE, per a calmar els inversors. 3ª) Els Estats de l’eurozona redueixen els seus dèficits fiscals sense cap suport del pressupost de la UE, i, sense que els Estats que compleixen el dèficit, com Alemanya augmentin la demanda interna per ajudar a exportar els qui tenen dèficit corrent. 4ª) A EEUU, els seus Estats de la Unió poden endeutar-se dos anys seguits sempre que sigui per més inversions. Si la inversió pública realitzada, i contrastada per la CE, no comptés com a dèficit ajudaria al creixement. 5ª) Al Regne Unit, la contracció fiscal conviu amb una política del Banc d’Anglatera que n’augmenta les exportacions mitjançant la devaluació de la lliura i l’expansió monetària que millora la demanda interna. El BCE haurà de baixar els tipus al 0% ja que els expectatives d’inflació estan `per sota del 2%. 6ª) L’euro continua apreciat en relació al dòlar, la qual cosa no ajuda les exportacions. L’euro només es devaluaria si els inversors pronostiquessin la seva caiguda; fins ara, els venedors de deute espanyol i italià han comprat bons alemanys, mantenint l’euro com una assegurança natural de canvi envers el dòlar.

A Espanya els sectors públics i privat han viscut mols anys creixent per sobre del seu potencial i endeutant-se en excés, i ara han de tornar els préstecs. No es tracta ara d’elegir entre austeritat i creixement, sinó d’assolir una barreja òptima entre mida, composició i velocitat de la contracció fiscal, d’implantació de les reformes estructurals i que els Estats membres que creixen no siguin austers. Encara no s’ha assolit.

Magistral Enrique Vila-Matas a “Una despedida”: “Intuyo que nadie es tan consciente como Guardiola de que ha quedado atrapado en un laberinto sin salida. Porque Pep se retira a descansar, pero todo el mundo sabe que volverá, que no podrá escapar ya jamás de su destino barcelonista. El insuperable éxito y ser tan consciente de lo alcanzado le han tendido una trampa, quizás una feliz trampa, pero le han dejado sin salida, le han convertido en héroe de un destino, protagonista de una fatalidad. En la condena está lo que el enamorado buscaba. En una separación siempre el que no está enamorado es el que dice las palabras cariñosas – las pancaratas del Camp Nou. Nunca se logra hablar de lo que se ama. De ahí la incomodidad de Guardiola cunado empuñó el micrófono en la noche memorable”

Lluis Racionero: “Espanya entre al Mercat Comú i al món de les multinacionals en el moment en què es reestructura en autonomies. Ambdós processos són complementaris. Cada nivell, ja sigui individu, família, comarca, autonomia, Estat, etc., té dues tendències: una a autoafirmar-se, sentir-se individual, un tot lliure, amb identitat pròpia, ja que es veu com un tot en mirar cap avall en l’escala del sistemes; una altra tendència a integrar-se, associar-se, cooperar quan s’adona i sent que és part, en mirar cap a munt a l’escala de sistemes. Quan per autoafirmar-nos neguem o antagonitzem els els altres escalons de la jerarquia de sistemes entrem als nacionalisme malaltís”

Tarragona i Reus pugen IBI's

L'ajuntament de TGN pujarà el 20-25% les taxes de l’escola de Música i 5 euros cada mes les de les escoles bressol (245 e. mensuals: 150 d’aula i 95 de menjador: 2.940 any). La Generalitat amb 1.000 e. d’aportació l’ha rebaixada el 40% per a les llars d’infants; l’Ajuntament la puja 100 e. fins a dedicar-ne 2.300 per cada infant / curs. L’aportació de la Generalitat a les escoles de música ha passat de 600 a 230 e. Calculant la distribució d’ingressos a les llars d’infants, per cada criatura / curs = 6.240 e., correspon a les taxes dels pares el 47,15%; a l’Ajuntament de TGN, el 36,85% i la Generalitat, el 16%.

TGN i Reus pugen IBI’s ( 19,8 i 17%). La Generalitat els deu 14,8 i 33 M. respectivament. TGN redueix a la meitat les subvencions a les AAVV; - 18 mil e. per a la Setmana santa i – 160 mil e. per al Festival Dixieland. A Reus, les retallades són de - 780 mil e. per a entitats; - 524 mil per a l’IM de Museus, - 233 mil a l’IMAC; - 210 per a la xarxa urbana d’autobusos, - 75 mil per als clubs esportius i - 61 mil per al Memorimage.

Memòria històrica de vol gallinaci

Mentre es mantene any rera any en Democràcia les plaques del nom de carrer que recorda el dia de l’entrada de l’exèrcit del “Glorioso Alzamiento Nacional” (sant Antoni Abad: 17 de gener de 1939) se’n col·loca una recordatòria de Martí Capestany, tinent coronel a la batalla d’Altafulla contra les tropes napoleòniques. Una iniciativa més del demostrat acomodatici romanticisme conservador historicista de la mentalitat dominant al Centre d’Estudis d’Altafulla. El nostre exregidor ha defugit el convit com a soci a l’acte inaugural aquest dissabte 19 de maig.

Sense el nou aparcament al costat del Marítim tanquen l’accés en cotxe a la platja de l’Espigó / Roca de Gaià. La cotxefòbia dels urbanistes a Altafulla d’AA / ABG, prou demostrada amb l’acumulació de ressalts com per canviar el nom d’Altafulla a SaltAlonsos...