Economia política del Pacte fiscal

Lentament, però inexorable, Catalunya s’allunya comercialment de la resta d’Espanya.

El catedràtic d’economia aplicada de la UAB i qualificat opinant del Periódico, Josep Olivé Alonso ens exposa una transcendental lliçó d’Economia política del Pacte fiscal, de referència obligada en tot debat sobre la inevitable proposta: “Voldria cridar l’atenció del lector sobre els condicionants econòmics que es troben darrera de l’ampli consens existent sobre el maltractament fiscal que pateix Catalunya. El canvi de sensibilitat respecte aquest problema va començar a manifestar-se els primers anys de la dècada passada. De fet, el president Maragall recollia aquesta sensibilitat en la seva proposta estatuària a l’intentar definir un nou encaix amb Espanya.
¿Què havia canviat? Elements polítics al marge, com a mínim quatre aspectes essencials de les relacions Catalunya-Espanya s’havien modificat tan substancialment que exigien l’establiment d’un nou pacte entre Catalunya i Espanya.

Primer aspecte: les relacions comercials. Fins a l’entrada d’Espanya a la UE es podia afirmar que la política del mercat espanyol per als espanyols havia funcionat raonablement bé. El dèficit fiscal, s’argumentava, era el negatiu del superàvit comercial. L’adhesió a la UE el 1986 va alterar les bases d’aquell acord. El mercat espanyol ja no era només, ni prioritàriament, per als espanyols. Havíem entrat a la CEE, amb el que tot plegat implicava de creixent integració, catalana i espanyola, amb la resta de la UE. Es comencen a alterar els fluxos de comerç.

Segon canvi: amb la firma de l’Acta Única Europea i, en especial, amb la incorporació a l’àrea de l’euro, el Banc d’Espanya i el Ministeri d’Hisenda deixaven d’ostentar el poder sobre variables tan crítiques per al teixit productiu català com la pesseta i el seu preu o el nivell dels tipus d’interès.

En tercer terme, la globalització va emergir com un altre factor de desgast de l’statu quo ante. El toc d’alerta que va significar, el 2001, el tancament de Lear de Cervera ens va introduir de cop en les negatives conseqüències d’aquell procés. En especial per a un país industrial com Catalunya molt obert a l’exterior amb uns productes intermedis de l’escala de valor. La pèrdua de llocs de treball en el sector industrial succeït durant la dècada del 2000 explica, en part, la firma de l’Acord per la Competitivitat impulsat ja el 2004 pel conseller Castells. Catalunya, s’argumentava, es troba més desprotegida que altres regions d’Europa, més terciàries, per afrontar els reptes de la globalització. Els seus impactes es deixaven sentir tant en forma de més competència com en la pèrdua d’inversions directes (cap a l’est d’Europa o a l’Àsia) i en la deslocalització d’empreses catalanes o multinacionals.

Quart canvi substancial: l’emergència de Madrid com a poderosa capital, no únicament política, sinó també econòmica, i la creixent convicció, que comparteixo, que des de Madrid es prefereix un creixement econòmic menys elevat si aquest ha d’arribar com a resultat que hi hagi més concentració de poder polític. Els Pressupostos de Cristóbal Montoro, amb una caiguda important de la inversió en l’eix mediterrani i augmenta en l’AVE a Galícia i Extremadura, així ho confirmen.

Els quatre canvis comentats són de caràcter tectònic, no són perceptibles al dia a dia. Per exemple, van haver de transcórrer gairebé 15 anys (des del 1987 fins el 2001) perquè es visualitzés que les exportacions de béns a Espanya havien caigut del 38% del PIB al 32, mentre que les enviades a la resta del món havien pujat des del 13% fins al 26% O que, entre el 1995 i el 2011, el saldo dels intercanvis (béns i serveis) de Catalunya amb Espanya havia passat d’un excedent de prop del + 13% del PIB a escassament el + 2%, mentre que el tradicional dèficit internacional de Catalunya es va reduir des del - 6% fins a un superàvit del + 2% aquest últim any. A més, a partir de la crisi del 2007-2008, i del futur que ens espera, difícilment la demanda interna de la resta d’Espanya estirarà com ha fet en el passat la producció catalana, de manera que el creixent pes dels intercanvis amb la resta del món no deixarà de guanyar posicions. Lentament, però inexorable, Catalunya s’allunya comercialment de la resta d’Espanya.

El pacte fiscal del president Mas recull part de la insatisfacció actual, la més peremptòria, la de pura supervivència. Però les dificultats que s’albiren a l’horitzó només es resoldran parcialment, fins i tot obtenint la millor de les respostes per part de Madrid. Les bases materials de la creixent desafecció catalana són els canvis en l’estructura del nostre comerç exterior, el xoc de la globalització, les modificacions en els centres de decisió i l’absoluta falta de consideració dels interessos exportadors per part del poder central. Com va fir fa anys Karl Marx, són les condicions materials les que determinen la consciència. I encara que sovint Marx va ser una mica lineal, s’ha de convenir que en aquest extrem tenia una bona part de raó”