La setmana de l’assetjament a Espanya dins l’eurozona

Xavier Vidal Folch a “Una pelea por la clientela”. “Per què Espanya palpà el dimarts (10 d’abril) l’infern del que escapà mercès al suport del BCE? Per què pujà la seva prima de risc a 433,7 punts, 64 més que en les jornades negres d’agost? Per què l’Ibex caigué a mínims des de març de 2009? Sobretot perquè ni els mercats ni els socis europeus s’han cregut el pressupost, reforma laboral i financera a apart. Malfien que s’hi assoleixi el dèficit compromès del 5,3%. Ho diu el consens de l’economia. Cada punt de caiguda del dèficit redueix el PIB en torn a set dècimes. I més sí prové del retall de la despesa productiva, inversions, I+D, beques universitàries.

El Govern optà per protegir de les tisores tres col·lectius sensibles i electoralment disputats. No descartin sectàriament l’existència de sensibilitat social dins del PP, sobretot si busca competir amb els seus rivals: la congelació de pensions i la reducció de sous decidits per ZP el maig de 2010 que tant criticà. Però menys encara descartem el motiu partidista: el retard del pressupost fins l’elecció andalusa fou el seu primer símptoma. I el més greu, el retall de 10.000 milions a sanitat i educació anunciat el Dilluns de Pasqua per comunicat, en tres paràgrafs, sense suport de memòria econòmica i que els seus destinataris, els mercats, desconsideraren. ¿Tal vegada, tenien un “pla global”?

Per què pacients i escolars sí i funcionaris, jubilats i desempleats no? Per què pacients i escolars no són clients dels Govern, sinó de les autonomies? El Govern centrifuga cap a elles el cost polític de l’austeritat. I preserva indemne la seva pròpia clientela. Hàbil ressort d’elusió de responsabilitats, sobre tot si s’amaneix amb una campanya contra el malbaratament aliè, amagant que l’incompliment autonòmic, no va provenir el 2011 per aquesta causa, sinó en les 2/3 parts en la davallada d’ingressos, per culpa de la crisi, i només en 1/3 de la desviació de la despesa. Doncs aquí rau el recel del pressupost, on la deriva recessiva foragita ingressos en major mesura que les despeses retallades. També en què siguin preservats projectes menys productius: un AVE a Badajoz sense arribar a Lisboa? a una Galiza preelectoral perquè la ministra també és gallega?

El Govern de Rajoy s’ha de d’adonar que els seus immensos i legítims poders no abasten. A casa, la seva majoria absoluta no genera per sí mateixa prou massa crítica per afrontar amb èxit la diabòlica crisi: li cal forjar. amb altres, una majoria social. Per als veïns, sobra el sobiranisme econòmic obsolet que el conduí a desafiar Brusel·les, la qual cosa ha sembrat sospites en les institucions i produït maldecaps als mercats. Quan ho descobreixi, com ja ho sabia Mario Monti des del començament, i interioritzi que ja no està en l’oposició, deixarà les declaracions “institucionals” davant els seus turiferaris, sense preguntes. Parlarà com una sola veu econòmica amb rang de vicepresident, sense desmentits continuats. Contestarà els periodistes sense escapar-se’n graciosament pels soterranis. Comunicarà al Parlament els seus projectes en lloc d’improvitzar-los a la taula camilla monclovita mitjançant un fax. Tractarà les autonomies com a socis i no com a enemics. No jugarà al gat i el ratolí amb els compares europeus. Farà el que cal. I sofrirem menys.