Oberts al món des d’Altafulla (XIV)(2)

Inexcusables reflexions / tesis de Lluís Bassets a El infierno del sobiranismo, inexcusable:

“El sobiranisme està de dol a Euuropa. S’està preparant per als popers dies (Cimera de Brusel·les), la més gran cessió de sobirania protagonitzada per les velles nacions europees des de ls Tractats de Roma i de Maastricht. Amb el primer, el 1957, es cedí la política d’aranzels, com a fonaments del futur mercat únic. Amb el de 1992, van desaparèixer les monedes, símbols nacionals fins aleshores amb la mateixa significació que les senyeres si més no; alhora que els polítiques monetàries que permeten la fixació de tipus d’interès i de canvi; la qual cosa fonamentarà l’actual crisi dels deutes sobirans. Amb la cimera es vol demanar als vells Estats que cedeixin sencera la seva política pressupostària, que és tant com dir l’ànima política de l’Estat nacional.

La intervenció directa de l’estat als pressupostos autonòmics espanyols que temien alguns al començament dels retalls, sobretot a Catalunya, es va a produir ara a gran escala europea amb tots i cadascun dels socis que accedeixin a aquesta cessió de sobirania. Els governants catalans no volien perdre marges d’autonomia pressupostària a favor del Govern espanyol, per la qual cosa la píndola serà més dolça per a ells si comparteixen la pèrdua amb governs de nivells superiors, el de Madrid inclòs i a més en favor d’institucions europees. 

Però que se’n desenganyin els qui volen treure lliçons de sobiranistes d’aquests tràngols: la cessió cap a munt converteix en obsolets tant els Estats-nació com els qui aspiren de forma més o menys explícita a fer-se’n amb un estatus semblant.

No s’escau salvació en el món global per als socis de la vella Europa si cadascú va a la seva. No n’hi ha fins i tot per als països que juguen la lliga superior i s’emporten tots els campionats, el Barça i el Madrid que són Alemanya i França. No es tracta únicament d’existir al món, sinó de sobreviure en condicions acceptables, que no empitjorin substancialment el fantàstic tren de vida que hem tingut els europeus els darrers 30 anys. No estan en joc únicament els orgulls nacionals, les butaques al G-20 o al Consell de Seguretat és a dir, el pes i la influència i visibilitat dels europeus al món; sinó qüestions més pròximes i tangibles com són el nostre benestar i les nostres formes de vida; que únicament es poden preservar en el marc d’una UE que funcioni.

La transferència de sobirania portarà una unió fiscal, però aquesta serà imperfecta ja que restarà en unió d’estabilitat pressupostària i d’austeritat en la despesa i no s’esdevindrà també de transferències de solidaritat i de creixement. Al menys encara no ara. El mètode emprat tampoc serà el comunitari, amb el protagonisme de la Comissió, el Parlament i el Tribunal europeu ,que identifiquem més directament amb el federalisme i l’europeisme. Haurà de ser intergovernamental i no podrà incorporar els 27 socis. Uns perquè no volen,com el Regne Unit, altres perquè no saben si ho volen, com Dinamarca, i altres que per bé que volen no ha decidit de fer el pas encara, com Polònia.

Les dues potències europees que més han pugnat entre sí, armes en mà tres vegades, en la seva condició d’ambiciosos i expansius Estats sobirans, són els qui van a procedir a aquesta liquidació de sobiranies estatals. Ningú més no ho pot fer. És probable que ningú mes ho pugui fer. I ho faran amb el més grau de protagonisme d’un i altre en la història sencera de la unitat europea, tot i que minvarà les seves actuals sobiranies. França i Alemanya han estat el motor europeu des de la fundació de la Unió, però ara són molt més que un motor, han esdevingut vehicle. Fins el punt que el projecte que presenten a Brusel·les està pensat perquè funcioni encara que en el cas extrem i improbable que únicament ell dos sols n’assumissin la implementació. No tenim un directori europeu, sinó una Europa franco-alemanya, federalisme de dos socis que conviden a afegir-s’hi als qui ho desitgin. I si entrem en detall, veurem que l’aparent simetria amaga conceptes alemanys i retòrica francesa, com la reserva de Merkel i la pompa i escenografia de Sarkozy.

Conflictes a la Mediterrània:

L’enviat especial del Periódico a Jerusalem, Albert Guasch ens exposa la Nova realitat d’Israel: “ Israel com entitat s’ha acostumat a viure a la defensiva, producte d’una existència sempre qüestionada, i on l’emergència és un estat natural. Però han perdut al front de les simpaties. I els dol. L’arrogant política d’asentament, la tanca de seguretat amb els seus humiliants check-points i l manca d’acord amb els palestins menyscaben la seva credibilitat i oculten fites com el seu envejable progrés econòmic i la seva admirable capacitat d’innovació tecnològica. Ara observa les democratitzacions àrabs amb malfiança, en particular el procés egipci,el veí amb el qui serva un tractat de pau des de 1979. I també pot ser que aquesta actitud aspre i distant tampoc s’acabi d’entendre” Per al portantveu d’Exteriors israelià la hostilitat antisionista té aquesta classificació: Irlanda, Turquia, Bèlgica, Espanaya; però sobreto Al Jazira, sobretot en àrab...

Javier Valenzuela a ¿Islamistas de nuevo cuño?:

“Des del Magrib al Makhrek, l‘avantguarda de les revoltes que estn canviant el món àrab no han sigut els islamistes, sinó les joventuts urbanes d’idees democràtiques connectades a la modernitat via internet i la tv per satèl·lit. I tan mateix, a l’hora de votar un majoria d’àrbas – en cpa cas absoluta – els prefereix. Per què? L’explicació no és massa complicada. El islamistes es beneficien del prestigi que els ha donat haver sigut satanitzats i perseguits durant lustres per les autocràcies d’Àfrica i Orient Pròxim. A més, tenen fama de gent honesta i treballadora, i les seves xarxes d’assistència social són l’únic on poden accedir milions d’àrabs a l’hora de buscar un metge o una escola. Per últim acostumen a presentar-se units a les eleccions, mentre que resten fraccionades les forces laiques, nacionalistes, socialdemòcrates i panarabistes.

Però aquests islamistes, als qui la premsa occidental anomena moderats ,semblen de nopu encuny. Només tornar de Tunis després de l’enderrocament de Ben Alí, el líder de Ennahda, declarà que el seu model no era ni Aràbia Saudí ni Iran, sinó la Turquia democràtica governada per l’AKP (Partit de la Justícia i el Desenvolupament) d’Erdogan. Recordis que l’AKP pot comparar-se amb la democràcia cristiana europea, és a dir un partit d’inspiració confessional que es desplega sense problemes insolubles en un escenari de llibertat i pluralitat”