Lluís Foix, a la seva columna dels dijous a La Vanguardia, ens adverteix que a Itàlia “los justicieros acabaron premiando al gran corruptor”.
“La veritat mai no farà mal. I la llibertat és la garantia del progrés dels pobles, des de l’Atenes de Pericles fins als EEUU de Nixon. Que finalment tot se sàpiga i que la justícia actuï en conseqüència. Res de negatiu succeirà en aquest sentit.
Però la vida política no pot estar exposada a una judicialització permanent malgrat que anem descobrint que la corrupció política no és ocasional sinó estructural.
En nom de la seguretat jurídica garantista, Féix Millet, delinqüent confès, es passeja pels carrers de Barcelona després de presentar una declaració de culpabilitat que pot actuar d’atenuant durant el procés.
Les garanties jurídiques no els entén de la mateixa manera el jutge Garzón, que des del seu despatx de l’Audiència Nacional ordenà la detenció de vuit sospitosos a Barcelona, els envià a passar la primera nit a la comisaria i en les pròximes hores emprendran viatge a Madrid en un furgó policial per a ser interrogats per l’ínclit jutge.
Però els problema no són els autes erràtics de l’intrèpid jutge, sinó els fets delictius en procés d’instrucció i que, lògicament, han de ser coneguts i jtjats d’acord a dret. El que m’inquieta és la utilització política de la justícia.
Hi hagué un jutge a Itàlia, Antonio Di Pietro, que es comprometé a netejar el país transalpí de corruptes. En un moment concret estaven empresonats uns tres mil italians entre els que hi trobàvem alts directius, polítics corruptes, ex primers ministres i les elits corruptes de la Itàlia de postguerra. Caigué aquell sistema republicà, Bettino Craxi s’exilià al nord d’Âfrica, Andreotti fou vilipendiat i el vell edifici polític es derrumbà. Desaparegueren els corruptes clàssics i va irrompre el gran corruptor, que avui governa Itàlia amb demagògia i populisme. És el més ric, controla els mitjans i presideix el Govern. Els justiciers van acabar premiant el gran corruptor.”
El jutge estrella fa ingressar a presó l’alcalde i el regidor d’urbanisme del PSC a sta.Coloma de Gramanet; el comissionista “Luigi” Andrés García (expulsat del PSC el 1992) i els dos homes essencials del sanys de plom del pujolisme ( l’exsecretari de Presidència Prenafeta i el conseller d’economia i finances Macià Alavedra)
Quan el jutge instructor és el de l’Audiència Nacional central Baltasar Garzón sempre és possible la desmesura o l’arbitrarietat al servei de la seva egolatria sense aturador.
Per despit en no accedir al ministeri d’Interior reobrí el cas GAL, que portà tan injustamenta presó Barrionuevo i Vera; i tan atià la recuperació de la legitimitat social abertzale del terrorisme d’ETA.
Una família del Vendrell, els Mimbrero del c/ Escorxador 6 el va haver de conèixer-lo de prop: l’hivern de 1995 Garzón va fer empresonar durant dos anys a l’espera d’un judici que mai no va escuare’s la mare Antònia González i el fill José; dins la mateixa actuació que finalment condemnà el juliol de 1997 el pare Juan Mimbrero Canaleja i el fill Juan Mimbrero González per col•laboració amb ETA, en acullir la terrorista Lola López, as 8 i sis anys. Al cap d’un any el fou concedit el tercer grau. Només la filla petita, que entrà en profunda depressió no ingressà a presó entre hivern del 1995 i estiu del 1997. Cal recordar-ho sempre.
En la darrera actuació espectacular de Garzón, segons el seu acte: en tres actuacions de requalifiació urbanística les plusvàlues generades no havien repercutit als ajuntaments (suposem mitjançant convenis) sinó només als comissionistes que les van assolir. Sempre amb (1) l’associat il•lícitament Luigi Andrés Garcia pel mig, a totes les salses.
A Badalona i Llavaneres…
A Badalona, entre 2002 - 2004, Luigi Garcia compra un solar públic a la Marina i el ven, previ canvi s’usos urbanístics (4); la plusvalua generada fou de 14 Miliomns d’e. A Llavaneres, en l’operació Niesma (2003-2007), també l’exparlanetari del PSC d’on fou expulsat, assoliex requalificar la propietat que la ven a la fi segons una revaloraitzxació de 12.377.000 e. En les dues requalificacions també actua com a comissionistes (1) Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, amb una suma de guanys de 637.590 e. cadascú, segons l’acte de Garzón: “utilitzen els seus contactes amb organismes oficials per facilitar els projectes empresarials representats per Luis Casamitjana ( sota fiança de 500 mil e.) que els paga les comissions a través d’Espais, per tal activitat, procedint al blanqueig (2) d’aquestes comisions”.
El trio de comissionistes és acusat doncs d’associació il•lícita (1), (2) blanqueig de capitals i ( 4) tràfics d’influències. El vèrtex dels dos triangles, de 55 anys, a més de frau de subvencions i falsedat en document mercantil.
A santa Coloma de Gramanet:
En l’operació Pallaresa (2001-2005), amb tota celeritat, 9 dies 9, el pla parcial passà de comercial i vivenda protegida a vivenda lliure; “Luigi” García, exdiputat del PSC al Parlament (1980-92) expulsat ja per tràfic d’influències l’any Olímpic, havia comprat amb la vella qualificació i vengué amb la nova, embutxacant-se 1,3 Milions d’e. Les plusvàlues generades són calculades en 18.377.000 e.
Però, en l’acte de Garzón, l’alcalde empresonat de sta.Coloma és acusat d’afavorir a priori (7) l’empresa Proinsa de J.Singla, amb fiança de 500 mil e., en l’adjudicació de la construcció i gestió de guarderies. També l’alcalde Bartomeu Muñoz s’hauria pringat, segons la darrera “garzonada” en tres projectes més. En el tercer apartat de l’acte que l’implica l’alcalde és acusat de prorrogar el contracte de neteges, demanat a l’empresari Carrillo, amb fiança de 100 mil e., petites quantitats (3): 12 mil e. per a esponsoritzar; i 2.400 e. + 1.980 e. + 2.100 e. + 6.480 e. Tal vegada l’acusació més ferma implica Bartu Muñoz en l’alteració del destí d’un fons de cohesió (6) i (8)facturicació d’una factura falsa justificadora de 1.300.000 e.
En totes aquestes actuacions il•legals hauria estats induït per “Luigi”, vell excompany del PSC metropolità pro més federació del PSOE ( més guanyadors d’eleccions i per tant obrint més possibiliatts de “tràficar amb influències”…) que partit a part. El regidor d’Urbanisme i president de Gramepark, Manuel Dobarco, hauria completat el segon triangle d’empresonats / col•laboradors, on sempre apareix el bigotis “Luigi”.
Informarem del desenllaç d’aquestes acusacions: a l’alcalde i l’esmentat regidor de santa Coloma del PSC, dels delictes de associació il•lícita (1), (6) frau de subvencions, (7) frau i exaccions il•legals i (8) falsedat en documents oficials i mercantils; l’alcalde també de suborn*. Pascual Vela, director dels serveis municipals, sota la fiança més petita de 25 mil e., és acusat d’encobriment i com alcalde i regidor de frau i exaccions il•legals.
Als tres comissionistes ( sociatergents corruptes) i als tres càrregs públics del PSC, afegim els tres empresaris: acusats de (1) i (4) Singla i Casamitjana, aquest també amb (2) i (5) frau a Hisenda, disposant de fons a paradisos fiscals. Vet ací, el que n’ha estat el fil conductor d’qeusta enredada troca… El madrileny Carrillo és acusat de soborn, per aquell total de 25 mil e.
“Els corrruptes degraden la política. I fan mal a l’economia. (X.Vidal Folch)
“La corrupció desacredita els sistemes politics de contractació.
Afegeix a les obres sobrecosts d’efectes inflacionaris ( el famós 3% que denuncià Pasqual Maragall?)
Alimenta el dèficit, en imflar les partides de despeses.
Erosiona la consciència fiscal ( amb perill per a la recaptació), en desactivar el contribuent pulcre, que s’adona del mal ús de (part) dels seus impostos.
Distorsiona la competència entre empreses licitadores, generant oligopolis subterranis.
Que inhibeix l’augment de la competitivitat, en dedicar energies a esquivar-ne les seves falsejades avantatges competitives.
Relentitza o paralitza la presa de decisions per les Administracions econòmiques.
Posa en risc institucions i empreses. (…)
La xarxa catalana desventrada per Baltasar Garzón també apunta indicis greus. Que el poder metropolità del PSC és un formatge d’apariència gruyère i sentor a requalificacions roquefort, i que la tolerància infinita de l’època (Macià Alavedra és el tercer conseller d’Economia amb problemes judicials personals) fos una escola autominada d’heterodòxia. (…)
Urgeix un canvi cultural de molts polítics, pel que s’autoimposi l’imperatiu de complir la norma, l’esperit de la llei i el simple mandat del seny.
Urgeix també tornar a posar l’èmfasi en la lluita contra el frau fiscal, i en la seva dotació. Perquè és adob, pont i fruit de totes les corrupcions.»
« Per a comprendre l’actual Gran Recesió hem d’anar més enllà del mirall de caps de turc, hem de culpar el seu pensament únic econòmic” ( Joaquín Estefanía)
“ Portem més de dos anys composant el joc de culpables d’aquesta crisi: els bancs centrals, que no la preveieren o la facilitaren amb la seva política de gran liquiditat; les agències de qualificació de riscos que ens van enganyar sobre el valor vertader dels actius financers; els bancs d’alt risc, totalment lliures; els banquers, que treien de balanç multitud de riscos imprecisos; els organismes reguladors, que dedicats al que veien dins de les pròpies fronteres no s’adonaren que s’havien fos per als moviments de capitals; els governs que van permetre tot l’enumerat fins ara, legitimant-lo amb la seva inacció. (…) Només aprofundint en la font dels errors pot posar-se el dit a l’ull al sistema d’idees que els provocà.
Així les pràctiques de tots aquells agents, per escandaloses que s’hagin comprovat, han de remontar-se a le ides que les van acollir:
L’autoregulació.
L’Estat és el problema i el mercat la solució.
Pressupostos equilibrats en societats amb moltes necessitats.
Primer hem de crèixer i després redistribuir.
La inflació com a prioritat econòmic absoluta.”
“El risc, la confiança i l’optimisme del nou Govern alemany” ( Lluís Basset)
“Ángela Merkel està en aquest moment per sobre del dos cancellers menors: L.Erhard (1963-66), destacat ministre d’Economia que deixà com a petjada el concepte central de la vida social i econòmica alemanya: l’economia social de mercat; i, també, amb una única victòria electoral, K.G.Kiesinger ( 1966-69). La cancellera ja ha arribat a un pilot excepcional, on fins ara només trobàvem ciclistes socialdemòcrates, cadascun amb el seu trofeu: el gran W.Brandt (1969-74) i la seva Ostpolitik, l’apertura cap a l’Est comunista que obrí el camí a la caiguda del mur. El brillant H.Schmidt (1974-82), que sentà les bases de la unió econòmica i monetària europea i de l’arquitecura de les cimeres internacionals, l’astut G.Schröder (1998-2005), que incorporà els Verds al Govern i emprengué la reforma del pesant Estat del Benestar italià.
A partir d’avui, Merkel pedalejarà per abastar el grup capdavanter, on estan instal•lats dos cancellers també democristians, però amb l’envergadura i la longivitat dels pares fundador: K.Adenauer ( 1949-1963), el primer de la República de Bonn; i H.Kohl (1982-1988), el canceller de la unificació. (…)
Seguim sense saber qui és exactament A.Merkel. És liberal, conservadora i socialdemòcrata, alhora i de forma no excloent. La seva posició no és ideològica sinó topogràfica: és la reina del centre, i n’és perquè ella mateixa és el centre. I el seu regnat serà llarg i fructífer si sap perllongar una i altra vegada el misteri.”
“La veritat mai no farà mal. I la llibertat és la garantia del progrés dels pobles, des de l’Atenes de Pericles fins als EEUU de Nixon. Que finalment tot se sàpiga i que la justícia actuï en conseqüència. Res de negatiu succeirà en aquest sentit.
Però la vida política no pot estar exposada a una judicialització permanent malgrat que anem descobrint que la corrupció política no és ocasional sinó estructural.
En nom de la seguretat jurídica garantista, Féix Millet, delinqüent confès, es passeja pels carrers de Barcelona després de presentar una declaració de culpabilitat que pot actuar d’atenuant durant el procés.
Les garanties jurídiques no els entén de la mateixa manera el jutge Garzón, que des del seu despatx de l’Audiència Nacional ordenà la detenció de vuit sospitosos a Barcelona, els envià a passar la primera nit a la comisaria i en les pròximes hores emprendran viatge a Madrid en un furgó policial per a ser interrogats per l’ínclit jutge.
Però els problema no són els autes erràtics de l’intrèpid jutge, sinó els fets delictius en procés d’instrucció i que, lògicament, han de ser coneguts i jtjats d’acord a dret. El que m’inquieta és la utilització política de la justícia.
Hi hagué un jutge a Itàlia, Antonio Di Pietro, que es comprometé a netejar el país transalpí de corruptes. En un moment concret estaven empresonats uns tres mil italians entre els que hi trobàvem alts directius, polítics corruptes, ex primers ministres i les elits corruptes de la Itàlia de postguerra. Caigué aquell sistema republicà, Bettino Craxi s’exilià al nord d’Âfrica, Andreotti fou vilipendiat i el vell edifici polític es derrumbà. Desaparegueren els corruptes clàssics i va irrompre el gran corruptor, que avui governa Itàlia amb demagògia i populisme. És el més ric, controla els mitjans i presideix el Govern. Els justiciers van acabar premiant el gran corruptor.”
El jutge estrella fa ingressar a presó l’alcalde i el regidor d’urbanisme del PSC a sta.Coloma de Gramanet; el comissionista “Luigi” Andrés García (expulsat del PSC el 1992) i els dos homes essencials del sanys de plom del pujolisme ( l’exsecretari de Presidència Prenafeta i el conseller d’economia i finances Macià Alavedra)
Quan el jutge instructor és el de l’Audiència Nacional central Baltasar Garzón sempre és possible la desmesura o l’arbitrarietat al servei de la seva egolatria sense aturador.
Per despit en no accedir al ministeri d’Interior reobrí el cas GAL, que portà tan injustamenta presó Barrionuevo i Vera; i tan atià la recuperació de la legitimitat social abertzale del terrorisme d’ETA.
Una família del Vendrell, els Mimbrero del c/ Escorxador 6 el va haver de conèixer-lo de prop: l’hivern de 1995 Garzón va fer empresonar durant dos anys a l’espera d’un judici que mai no va escuare’s la mare Antònia González i el fill José; dins la mateixa actuació que finalment condemnà el juliol de 1997 el pare Juan Mimbrero Canaleja i el fill Juan Mimbrero González per col•laboració amb ETA, en acullir la terrorista Lola López, as 8 i sis anys. Al cap d’un any el fou concedit el tercer grau. Només la filla petita, que entrà en profunda depressió no ingressà a presó entre hivern del 1995 i estiu del 1997. Cal recordar-ho sempre.
En la darrera actuació espectacular de Garzón, segons el seu acte: en tres actuacions de requalifiació urbanística les plusvàlues generades no havien repercutit als ajuntaments (suposem mitjançant convenis) sinó només als comissionistes que les van assolir. Sempre amb (1) l’associat il•lícitament Luigi Andrés Garcia pel mig, a totes les salses.
A Badalona i Llavaneres…
A Badalona, entre 2002 - 2004, Luigi Garcia compra un solar públic a la Marina i el ven, previ canvi s’usos urbanístics (4); la plusvalua generada fou de 14 Miliomns d’e. A Llavaneres, en l’operació Niesma (2003-2007), també l’exparlanetari del PSC d’on fou expulsat, assoliex requalificar la propietat que la ven a la fi segons una revaloraitzxació de 12.377.000 e. En les dues requalificacions també actua com a comissionistes (1) Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, amb una suma de guanys de 637.590 e. cadascú, segons l’acte de Garzón: “utilitzen els seus contactes amb organismes oficials per facilitar els projectes empresarials representats per Luis Casamitjana ( sota fiança de 500 mil e.) que els paga les comissions a través d’Espais, per tal activitat, procedint al blanqueig (2) d’aquestes comisions”.
El trio de comissionistes és acusat doncs d’associació il•lícita (1), (2) blanqueig de capitals i ( 4) tràfics d’influències. El vèrtex dels dos triangles, de 55 anys, a més de frau de subvencions i falsedat en document mercantil.
A santa Coloma de Gramanet:
En l’operació Pallaresa (2001-2005), amb tota celeritat, 9 dies 9, el pla parcial passà de comercial i vivenda protegida a vivenda lliure; “Luigi” García, exdiputat del PSC al Parlament (1980-92) expulsat ja per tràfic d’influències l’any Olímpic, havia comprat amb la vella qualificació i vengué amb la nova, embutxacant-se 1,3 Milions d’e. Les plusvàlues generades són calculades en 18.377.000 e.
Però, en l’acte de Garzón, l’alcalde empresonat de sta.Coloma és acusat d’afavorir a priori (7) l’empresa Proinsa de J.Singla, amb fiança de 500 mil e., en l’adjudicació de la construcció i gestió de guarderies. També l’alcalde Bartomeu Muñoz s’hauria pringat, segons la darrera “garzonada” en tres projectes més. En el tercer apartat de l’acte que l’implica l’alcalde és acusat de prorrogar el contracte de neteges, demanat a l’empresari Carrillo, amb fiança de 100 mil e., petites quantitats (3): 12 mil e. per a esponsoritzar; i 2.400 e. + 1.980 e. + 2.100 e. + 6.480 e. Tal vegada l’acusació més ferma implica Bartu Muñoz en l’alteració del destí d’un fons de cohesió (6) i (8)facturicació d’una factura falsa justificadora de 1.300.000 e.
En totes aquestes actuacions il•legals hauria estats induït per “Luigi”, vell excompany del PSC metropolità pro més federació del PSOE ( més guanyadors d’eleccions i per tant obrint més possibiliatts de “tràficar amb influències”…) que partit a part. El regidor d’Urbanisme i president de Gramepark, Manuel Dobarco, hauria completat el segon triangle d’empresonats / col•laboradors, on sempre apareix el bigotis “Luigi”.
Informarem del desenllaç d’aquestes acusacions: a l’alcalde i l’esmentat regidor de santa Coloma del PSC, dels delictes de associació il•lícita (1), (6) frau de subvencions, (7) frau i exaccions il•legals i (8) falsedat en documents oficials i mercantils; l’alcalde també de suborn*. Pascual Vela, director dels serveis municipals, sota la fiança més petita de 25 mil e., és acusat d’encobriment i com alcalde i regidor de frau i exaccions il•legals.
Als tres comissionistes ( sociatergents corruptes) i als tres càrregs públics del PSC, afegim els tres empresaris: acusats de (1) i (4) Singla i Casamitjana, aquest també amb (2) i (5) frau a Hisenda, disposant de fons a paradisos fiscals. Vet ací, el que n’ha estat el fil conductor d’qeusta enredada troca… El madrileny Carrillo és acusat de soborn, per aquell total de 25 mil e.
“Els corrruptes degraden la política. I fan mal a l’economia. (X.Vidal Folch)
“La corrupció desacredita els sistemes politics de contractació.
Afegeix a les obres sobrecosts d’efectes inflacionaris ( el famós 3% que denuncià Pasqual Maragall?)
Alimenta el dèficit, en imflar les partides de despeses.
Erosiona la consciència fiscal ( amb perill per a la recaptació), en desactivar el contribuent pulcre, que s’adona del mal ús de (part) dels seus impostos.
Distorsiona la competència entre empreses licitadores, generant oligopolis subterranis.
Que inhibeix l’augment de la competitivitat, en dedicar energies a esquivar-ne les seves falsejades avantatges competitives.
Relentitza o paralitza la presa de decisions per les Administracions econòmiques.
Posa en risc institucions i empreses. (…)
La xarxa catalana desventrada per Baltasar Garzón també apunta indicis greus. Que el poder metropolità del PSC és un formatge d’apariència gruyère i sentor a requalificacions roquefort, i que la tolerància infinita de l’època (Macià Alavedra és el tercer conseller d’Economia amb problemes judicials personals) fos una escola autominada d’heterodòxia. (…)
Urgeix un canvi cultural de molts polítics, pel que s’autoimposi l’imperatiu de complir la norma, l’esperit de la llei i el simple mandat del seny.
Urgeix també tornar a posar l’èmfasi en la lluita contra el frau fiscal, i en la seva dotació. Perquè és adob, pont i fruit de totes les corrupcions.»
« Per a comprendre l’actual Gran Recesió hem d’anar més enllà del mirall de caps de turc, hem de culpar el seu pensament únic econòmic” ( Joaquín Estefanía)
“ Portem més de dos anys composant el joc de culpables d’aquesta crisi: els bancs centrals, que no la preveieren o la facilitaren amb la seva política de gran liquiditat; les agències de qualificació de riscos que ens van enganyar sobre el valor vertader dels actius financers; els bancs d’alt risc, totalment lliures; els banquers, que treien de balanç multitud de riscos imprecisos; els organismes reguladors, que dedicats al que veien dins de les pròpies fronteres no s’adonaren que s’havien fos per als moviments de capitals; els governs que van permetre tot l’enumerat fins ara, legitimant-lo amb la seva inacció. (…) Només aprofundint en la font dels errors pot posar-se el dit a l’ull al sistema d’idees que els provocà.
Així les pràctiques de tots aquells agents, per escandaloses que s’hagin comprovat, han de remontar-se a le ides que les van acollir:
L’autoregulació.
L’Estat és el problema i el mercat la solució.
Pressupostos equilibrats en societats amb moltes necessitats.
Primer hem de crèixer i després redistribuir.
La inflació com a prioritat econòmic absoluta.”
“El risc, la confiança i l’optimisme del nou Govern alemany” ( Lluís Basset)
“Ángela Merkel està en aquest moment per sobre del dos cancellers menors: L.Erhard (1963-66), destacat ministre d’Economia que deixà com a petjada el concepte central de la vida social i econòmica alemanya: l’economia social de mercat; i, també, amb una única victòria electoral, K.G.Kiesinger ( 1966-69). La cancellera ja ha arribat a un pilot excepcional, on fins ara només trobàvem ciclistes socialdemòcrates, cadascun amb el seu trofeu: el gran W.Brandt (1969-74) i la seva Ostpolitik, l’apertura cap a l’Est comunista que obrí el camí a la caiguda del mur. El brillant H.Schmidt (1974-82), que sentà les bases de la unió econòmica i monetària europea i de l’arquitecura de les cimeres internacionals, l’astut G.Schröder (1998-2005), que incorporà els Verds al Govern i emprengué la reforma del pesant Estat del Benestar italià.
A partir d’avui, Merkel pedalejarà per abastar el grup capdavanter, on estan instal•lats dos cancellers també democristians, però amb l’envergadura i la longivitat dels pares fundador: K.Adenauer ( 1949-1963), el primer de la República de Bonn; i H.Kohl (1982-1988), el canceller de la unificació. (…)
Seguim sense saber qui és exactament A.Merkel. És liberal, conservadora i socialdemòcrata, alhora i de forma no excloent. La seva posició no és ideològica sinó topogràfica: és la reina del centre, i n’és perquè ella mateixa és el centre. I el seu regnat serà llarg i fructífer si sap perllongar una i altra vegada el misteri.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.