“(…) Serà la primera vegada des de la restauració de la democràcia de 1977 que l’Alt Tribunal dictaminarà sobre una llei ratificada en referèndum pels electors. L’expectació és gran.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el TC ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. (…) Una part significativa del tribunal sembla estar optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirugies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
Avanç o retrocés
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el bloqueig. No només està en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977 que va fer possible la pacífica Transició. (…)
Els pactes obliguen
Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver suportat la mirada irada dels qui continuen percebent la identitat catalana ( institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impideix que a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els abundants beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la UE, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquest dies, els catalans pensen sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
(…) no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel•lència és la prudència. (…)
Solidaritat catalana
No desitgem pressuposar un resultat negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt quantitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
“Ara més que mai necessitem líders creadors d’esperança, de sintones col•lectives” “Ningú mai no assolirà un procés de canvi sol” (Richard E.Boyatzis, expert en intel•ligència emocional)
L’endemà, un dels dos constructors literaris del text, Enric Juliana (LaVanguardia) autor de la part d’anàlisi política ( la jurídica pertoca al notari López Burniol del Periódico) comentava la reacció provocada des de la seu madrilenya on estudia i treballa l’estilisme:
“ Des dels furors de novembre de 2005, aquella tardor en què l’Estatut s’electrocutà i Endesa – “antes alemana que catalana” – es polititzà, l’aire no vibrava tant a Madrid.
Sí, ahir fou un dels dies en què l’ambient polític madrileny només es pot explicar de la següent manera als lectors de Barcelona: imaginin-se que abans de sortir de casa s’empassan un bon xarrup de Licor del Polo. Aquesta ardorositat, aquest furor, aquest ímpetu… Aquesta desfatxatesa.”
Com a part interessada, també reproduïm la reacció que descriu entre els dirigents socialistes:
“ Al Congrés, els ministres socialistes sonreien davant el primer triomf de Bibiana Aído en la tramitació de la llei de l’avortament ( a terminis). Als socialistes els ha donat darrerament per somriure tothora. El diumenge passat van montar un numeret increïble al Palau Municipal de Congressos de Madrid: els ministres desfilant riallers sobre una catifa roja, acabats de sortir de l’amarg segrest de l’Alakrana. És el mal americà. De la mateixa manera que l’aznarisme s’emborratxà amb les teories neocons, el zapaterisme s’està intoxicant amb les ximpleses propagandísticas del demòcrata George Lakoff. Els marcs mentals. Les rialletes banals. Lakoff serà la tomba del PSOE”.
Francesc Vallès, el reusenc diputat coordinador del PSC al Congrés, també expressa la seva com a “expert”, com a advocat i professor constitucionalista de la UAB exhibint-ne els tecnolectes jurídics mes alhora sòlids / explícits criteris i valoracions polítiques de volada:
“ Al seu examen de constitucionalitat, el TC està subjecte al nomenat principi de conservació de la norma i la seva missió consisteix principalment a trobar alguna interpretació de la llei recorreguda que sia conforme a la Constitució. I això és així perquè, òbviament, cap Parlament aprova lleis sabent-ne que són inconstitucionals.
Tot i així, el TC pot declarar inconstitucionals alguns aspectes de l’Estatut. En efecte, jurídicament pot arribar-hi, ja que en judicar l’adequació del text a la CE, podria apreciar que sobre algun precepte no s’escau intepretació possible encaixable amb el marc de la nostra norma fonamental.
Però en el seu examen de constitucionalitat, ha de ser molt conscient que l’Estatut no és una norma qualsevol. La seva aprovació, i la de tots els Estatuts reformats en l’anterior legislatura, impliquen l’elaboració d’un nou pacte autonòmic. La voluntat política d’avançar en la concepció del nostre Estat de les autonomies superant una primera fase fructífera, però ja esgotada. Significa la plasmació d’una voluntat majoritària de reescriure les bases de la nostra arquitectura institucional. És una voluntat quasi-constitucional. És una pacte originira de dret. Un nou pacte constituient que el TC no pot ignorar.”
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el TC ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. (…) Una part significativa del tribunal sembla estar optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirugies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
Avanç o retrocés
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el bloqueig. No només està en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977 que va fer possible la pacífica Transició. (…)
Els pactes obliguen
Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver suportat la mirada irada dels qui continuen percebent la identitat catalana ( institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impideix que a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els abundants beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la UE, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquest dies, els catalans pensen sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
(…) no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel•lència és la prudència. (…)
Solidaritat catalana
No desitgem pressuposar un resultat negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt quantitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
“Ara més que mai necessitem líders creadors d’esperança, de sintones col•lectives” “Ningú mai no assolirà un procés de canvi sol” (Richard E.Boyatzis, expert en intel•ligència emocional)
L’endemà, un dels dos constructors literaris del text, Enric Juliana (LaVanguardia) autor de la part d’anàlisi política ( la jurídica pertoca al notari López Burniol del Periódico) comentava la reacció provocada des de la seu madrilenya on estudia i treballa l’estilisme:
“ Des dels furors de novembre de 2005, aquella tardor en què l’Estatut s’electrocutà i Endesa – “antes alemana que catalana” – es polititzà, l’aire no vibrava tant a Madrid.
Sí, ahir fou un dels dies en què l’ambient polític madrileny només es pot explicar de la següent manera als lectors de Barcelona: imaginin-se que abans de sortir de casa s’empassan un bon xarrup de Licor del Polo. Aquesta ardorositat, aquest furor, aquest ímpetu… Aquesta desfatxatesa.”
Com a part interessada, també reproduïm la reacció que descriu entre els dirigents socialistes:
“ Al Congrés, els ministres socialistes sonreien davant el primer triomf de Bibiana Aído en la tramitació de la llei de l’avortament ( a terminis). Als socialistes els ha donat darrerament per somriure tothora. El diumenge passat van montar un numeret increïble al Palau Municipal de Congressos de Madrid: els ministres desfilant riallers sobre una catifa roja, acabats de sortir de l’amarg segrest de l’Alakrana. És el mal americà. De la mateixa manera que l’aznarisme s’emborratxà amb les teories neocons, el zapaterisme s’està intoxicant amb les ximpleses propagandísticas del demòcrata George Lakoff. Els marcs mentals. Les rialletes banals. Lakoff serà la tomba del PSOE”.
Francesc Vallès, el reusenc diputat coordinador del PSC al Congrés, també expressa la seva com a “expert”, com a advocat i professor constitucionalista de la UAB exhibint-ne els tecnolectes jurídics mes alhora sòlids / explícits criteris i valoracions polítiques de volada:
“ Al seu examen de constitucionalitat, el TC està subjecte al nomenat principi de conservació de la norma i la seva missió consisteix principalment a trobar alguna interpretació de la llei recorreguda que sia conforme a la Constitució. I això és així perquè, òbviament, cap Parlament aprova lleis sabent-ne que són inconstitucionals.
Tot i així, el TC pot declarar inconstitucionals alguns aspectes de l’Estatut. En efecte, jurídicament pot arribar-hi, ja que en judicar l’adequació del text a la CE, podria apreciar que sobre algun precepte no s’escau intepretació possible encaixable amb el marc de la nostra norma fonamental.
Però en el seu examen de constitucionalitat, ha de ser molt conscient que l’Estatut no és una norma qualsevol. La seva aprovació, i la de tots els Estatuts reformats en l’anterior legislatura, impliquen l’elaboració d’un nou pacte autonòmic. La voluntat política d’avançar en la concepció del nostre Estat de les autonomies superant una primera fase fructífera, però ja esgotada. Significa la plasmació d’una voluntat majoritària de reescriure les bases de la nostra arquitectura institucional. És una voluntat quasi-constitucional. És una pacte originira de dret. Un nou pacte constituient que el TC no pot ignorar.”
Informe de la Comissió Europea sobre l’evolució de l’educació a Espanya i Europa: hi destinem el 4,28 del PIB. La mitjana és del 5,05% i Finlàndia el 6,14.
El 25,7 % dels joves demostren dificultats de comprensió lectora (+ 1,6 sobre la mitjana). El 2000, previ a l’allau migratori, era del 16,3% ( -5 ).
A les també grans receptores d’immigració: França, el 21,7% i Alemanya, el 20%.
L’abandonament / alliberament escolar de joves entre 18 a 24 anys ha pujat + 2,8 en aquest 8 anys: 31,9% ( + 17 ¡ sobre l’europea mitjana).
També els joves de 22 amb titulació en secundària acabada ha devallat – 6: 60% ( -18,5 de la mitjana).
Com a evolucions positives: els titulats universitaris en tecnologies, ciències i matemàtiques ha pujat, però un terç respecte al promig de la UE.
Per a l’informe dirigit per J.Oliver i X.Segura el sector immobiliari ha superat la pitjor fase de la recessió. Preveuen per al 2010-15 la meitat de la demanda que durant aquella eufòria de la bombolla.
El 2,6 del parc de vivendes Catalunya resta sense vendre ( al País Valencià: el 2,1; a Ses Illes: el 1,5). Múrcia amb el 5,5; Castella la Manxa: el 4,3; i Andalusia, amb el 3.1 lideren tan negativa estadística.
La baixada de tipus i de preus pot fer tornar al 19% de la renda familiar l’esforç financer: com el 2003!. El 2008, encara era del 30,5% i el 22,5 aquest any.
El 25,7 % dels joves demostren dificultats de comprensió lectora (+ 1,6 sobre la mitjana). El 2000, previ a l’allau migratori, era del 16,3% ( -5 ).
A les també grans receptores d’immigració: França, el 21,7% i Alemanya, el 20%.
L’abandonament / alliberament escolar de joves entre 18 a 24 anys ha pujat + 2,8 en aquest 8 anys: 31,9% ( + 17 ¡ sobre l’europea mitjana).
També els joves de 22 amb titulació en secundària acabada ha devallat – 6: 60% ( -18,5 de la mitjana).
Com a evolucions positives: els titulats universitaris en tecnologies, ciències i matemàtiques ha pujat, però un terç respecte al promig de la UE.
Per a l’informe dirigit per J.Oliver i X.Segura el sector immobiliari ha superat la pitjor fase de la recessió. Preveuen per al 2010-15 la meitat de la demanda que durant aquella eufòria de la bombolla.
El 2,6 del parc de vivendes Catalunya resta sense vendre ( al País Valencià: el 2,1; a Ses Illes: el 1,5). Múrcia amb el 5,5; Castella la Manxa: el 4,3; i Andalusia, amb el 3.1 lideren tan negativa estadística.
La baixada de tipus i de preus pot fer tornar al 19% de la renda familiar l’esforç financer: com el 2003!. El 2008, encara era del 30,5% i el 22,5 aquest any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.