PAU Altafulla

El polític econòmic catedràtic Anton Costas qualifica la crisi econòmica com de keynesiana i schumpeteriana alhora. I també dels valors de certes elits.

“La semblança amb els anys trenta ha posat d’actualitat el pensament i les polítiques recomanades pel gran economista anglès de la primera meitat del segle XX, J.M.Keynes. Fou el que millor sabé explicar per què l’economia de mercat pot passar, sobtadament, de l’eufòria a la depressió. Per a evitar-lo recomanà programes de despesa pública per a estabilitzar l’economia en èpoques de recessió i recuperar la confiança en el futur.
Aquesta és una crisis keynesiana. Per això, després de dubtes inicials, els governs s’han decidit a emprar els diners dels contribuients per a rescabalar la banca i en desplegar programes de despesa pública per sostenir el consum i l’ocupació.
I la solució keynesiana funciona. S’ha evitat el pitjor i les grans economies reaccionen ja als estímuls, començant per Xina, Alemanya i EEUU. D’altres, com Espanya, ja han frenat la seva caiguda lliure.
Però havent tornar el pols a les venes del cos econòmic, autoritats i opinió pública poden equivocar-se si creuen que tot tornarà com abans, que l’ocupació reprendrà, de forma ràpìda i automàtica, als nivells anteriors i a les mateixes activitats productives.
No serà així. La raó rau en què també estem davant d’una crisi schumpeteriana, que exigirà una forta reconversió en el teixit productiu i que, probablement, provocarà una onada d’atur que restarà durant un temps massa llarg.
Contemporani de John Maynar Keynes, el gran economista austríac Joseph Alis Schumpeter, emigrat a EEUU als inicis del nazisme, fou el primer a explicar l’efecte que les innovacions tecnològiques i organitzatives tenen en les grans crisis del capitalisme. En les crisis que tranformen la seva naturalesa.
Les innovacions tecnològiques i organitzatives provoquen, en paraules de Schumpeter, processos de “destrucció creadora”. Com el déu Janos, tenen dues cares. Una cruel i destructiva, que enderroca allò obsolet i provoca atur. L’altra, amable i creativa, que porta oportunitats i noves formes d’ocupació. Imaginem-nos el que significà per a l’economia de l’època de les diligències l’aparició del ferrocarril.
Per tant no en tenim prou amb programes de despesa i amb la reestructuació de bancs i caixes (sortida keynesiana). Cal també afavorir una profunda reconversió del nostre teixit empresarial (sortida schumpeteriana). La nostra economia descansa sobre sectors madurs. Però madurs no vol dir podrits. No és tan un problema de sectors, com d’empreses eficients i innovadores.
Calen polítiques de reestructuració, com les dels anys vuitanta. Però també un diàleg social i unes relacions laborals innovadores al sí de les empreses que facilitin la formació i el reciclatge dels treballadors des de velles a noves feines. Hem de tenir cura que sobretot la destrucció de feina no en sigui l’únic mètode.
Però un segon problema permanent ens deixa aquesta crisi: el de la fallida de valors. Però no els de les classes treballadores, sinó els de certes elits financeres, corporatives i polítiques. La corrupció, el frau, l’abús, les desigualtats, les injustícies, la desconfiança és de tal natura que, si volem mantenir la legitimitat social de l’economia de mercat i la pròpia sòlida eficàcia de les reformes i polítiques econòmiques, haurem de reconstruir una política del bé comú. Una política que minvi les desigualtats, fomenti la fraternitat i el sentiment de justícia, i serveixi de ciment entre els qui “tenen” i els qui “no tenen”.
Durant la crisis de 2001 o la de 1992 es discutia sobre l’orientació ideològica de les polítiques macroeconòmiques. Ara el que està questionat són els valors, les regles i les institucions que regulen la nosta economia. Això és més seriós.”