CiU de Manel Ceperuelo, a les del 1999 baixant 100 vots; on el seu aliat PSC fregà els 3. Però amb una magnitud de la derrota inferior a les tres següents: AUPA, sense Manel Ramon, el 2009; i ara, PSC i PAU. En els tres casos ens hem quedat amb només un terç dels vots que havíem de mantenir: en tots tres, exactament. Però nome´s, en el cas de PAU, amb el mateix candidat - que sóc jo, per cert...
En les catàstrofes de CiU i d’AUPA vaig ser dels gran beneficiaris: dins a UpA. (1999) i com a PAU (2007). En les d’aquests 2011, finalment he acabat rebent i de debò: ets sents apallissats i sense saber on anar perquè has estat tan refusat - i creus...ingratament... Estat compartit amb els amics i familiars més implicats, amb qui els vincles quallen encara més, per a sempre més.
Arribarà, doncs, també el final de cicle dels ara triomfadors. I creixerà el club… De fet, ja va 20 anys, a les del 1991 el PSC vam baixar de 2 a 3 i fou un fracàs perquè n'esperàvem 4...
Quan vius aquestes clatellades algú del Ple que s’acaba et truca; i, sobretot, truques.
El 1999, vaig rebre la del J.MªGené; li vaig dir que si volia podia pactar Govern amb UpA. Sempre que hi he estat, ell ha tingut el Comissionat de la Vil·la Romana, per la seva competència en arqueologia.
En la debacle de la nit del 22 de març de 2011 – he sigut el gran derrotat; orgullosament derrotat… - em va telefonar l’Estebi i l’endemà la Conxita (del PP). També tres grans amics del PSC rellevants: els alcaldes de Vila, Marcel Esteve i el candidat CiscoRomero; i la que fou parlamentària i senadora, Montse Duch, a punt d’assolir la càtedra universitària a la Rovira i Virgili.
A tots tres els he comentat una anècdota significativa, que em vaig callar per la ràdio:
Som cap a les dotze del diumenge central de la FM de sant Martí de 2009. Vaig cap a la Casa de la Vila per la diada castellera i em trobo que els manifestats, per segon dia consecutiu contra el Cadastre / IBI baixaven. Li engalto, al Fèlix Alonso, sempre acompanyat del clan familiar: “Ja veus l’èxit que heu tingut…”. I em replica: “Ja es veurà a les eleccions”. I s’ha vist. L’hem vist molt, omnipresent i a tamany ampliadíssim, i de l’alarmisme / mesquinesa per l’IBI n’ha fet la seva bandera – triomfant... El paper que correspondria al, PP; que té una regidora humaníssima, que no sap de tàctiques i estratègies sinó de feina i sentit comú constructiu al servei de l’interès general.
“Hi havies de ser”. M’ha dit la Conxita.
M’havia imaginat que podien anar molt mal dades i sí que ho vaig dir a la ràdio: el 1983, a les segones, érem uns jovenets (el PSC) que vam treure 3 regidors i el gran derrotat fou el JoanVives (de la Cecília), tot un compromèsi experimentat, cap de llista impecable de CiU.
En irrompre la llista de SI, amb Jordi Molinera al davant – i amb tanta astúcia estratègica, que mai no aplicaria per la meva part…, en la formació de llista – vaig anar endevinant que es repetiria la situació: el jove inexpert / novetat arraconaria, sense voler!, el veterà quallat. SI, 2 regidors; PAU, a la cua d’Altafulla (que rima en assonant).
Per ara, la supervivent és l’Eva Martínez. De la nit catastròfoica de fa quatre anys a la plenitud d’ara. Farà Govern amb els Alonso, la Castellarnau i el Farré. Sort que costa massa de consultar fonoteques – però a la memòria gravada de la 107.4, déu ni do… Els escrúpols i la coherència estan molt mal repartits.
Els 52 votats de PAU ens n’enorgullim.
Com ERC o AUPA no ens hauríem d’haver presentat. De fet, estava boi anunciat... i em va arribar que algí pròxim havia comentat que jo estava ja caducat...
Però restaven assignatures pendents i va arribar foc nou al vell fogar. Ens han suspès. Som els últims de la classe. Però tenim la nostra classe…( més il·lusió que alarma; més obertura que exclusivisme; més social que classista urbanita o farigola).
“És la sociologia que teniu”. Paraules de la Montse Duch. “Hi ha d’haver un Constantí perquè hi hagi un Altafulla”.
Als debats hem pogut explicar i justificar la política fiscal, amb sinceritat i rigor estadístic. La pancarta i els cartells de campanya preciosos i amb text. Potser fins i tot se'ns veia envejablement massa cofois i lluminosos... A l'acte electoral, el caliu i la franquesa fou màxima. Cadascuna de les persones que van anar venint ens recordarem sempre, sobretot, la saga Maymó - hereus dels federals republicans i amb l'Antonio tants cops a la llista del PSC..., llàstima que el propi PSC actual impedí que la Gemma en fos la síndica de greuges...
Racionalitzant, comparant, dialogant, anem renaixem. El migdia a fer castells a la plaça de Martí Royo; podent comentar la ressaca per la 4ª Champions del Barça, la segona a Wembley...
Fonxo Blanc Canyelles
exregidor d'Altafulla
