Els Castellers d'Altafulla plantem el nostre pilar de cinc a la plaça del Blat, en el multitudinari i maratonià aplec de colles dels PPCC per commemorar les Decennals de la Candela a la ciutat bressol dels castells. L'equip del pilar s'acosta a la trentena...
Vam actuar a la plaça Vella del Vendrell, ara a la plaça del Blat i els castellers de Vilafranca ens volen convidar per les Fires de Maig a la plaça de la Vila, "la més castellera".


CiU ens dóna suport, AUPA s'absté i la resta de grup (inclosos ERC i ABG...) voten en contra de la restitució del nom de carrer de l'Hostal al carrer que segueix commemorant com a sant Antoni Abat l'entrada del Cuerpo de Ejército Marroquí el 17 de gener de 2010.
Reyes Mate: "A diferencia de la justícia de la historia que se sustancia en una explicación de los hechos, la justicia memorial / anamnética no puede descansar mientras haya un injusticia no reparada".


Al Ple de gener aprovem i felicitem el Govern (i en especial a l'actual tercer alcalde) pels convenis amb la Rectoria de la Parròquia i amb EMATSA en pactes de cessions d'usos: per a municipi de la zona verda i la torre del telégraf de sant Antoni pagarem 9.500 e. anuals durant 15 anys (abans 2.500 per lloguer dels ermitans); per depuradora del Mèdol a l'empresa d'aigües de TGN, durant 10 anys, rebrem 28 mil e. anuals (abans 12 mil i suport a la brigada en servei d'aigües).
El pacte amb la Parròquia li garanteix els retorn dels préstecs per les obres de rehabilitació de les taulades de l'església i el santíssim, del nostre comú patrimoni monumental, on ha hagut d'invertir fins a mig milió d'euros. Hi voten en contra els grups menjacapellans ERC i ABG.
El conveni renovat amb EMATSA equival a rebren el 7% de la facturació del servei de depuració al Mèdol. ABG segueix votant en contra i també CiU.

Governança: "L'art o manera de governar que es proposa com a objectiu assolir un desenvolupament econòmic, social i institucional durador, promovent un sa equibri entre l'Estat, la societat civil i el mercat de l'economia"

També vam felicitar les regidories de Festes i Cultura per la programació de cinema a la Violeta durant el proper febrer. Era un projecte, que en voler vincular-lo a l'esplai de jubilats, no va reeixir durant les etapes del nostre regidor. ABG, per boca de Ferré, es queixa per no haver consultar el seu cine-club de Link, provocant la nostra acusació de "controladors".
Aquest actitud rebla la tesi que ABG té un model de govern municipal de monopoli, de control, segons els cànons de les seves arrels leninistes (militants d'EUA): amb el Consell de Participació i amb Link; inexistents mentre eren absolutistes i calumniadors al primer Govern. Per cert, el seu candidat ja va assolir la fotografia al despatx de regidors a l'oposició, per publicar-la al seu Full (de fums); despatx també inexistent mentre Ferré era alcalde i Alonso director general a la Generalitat.

AUPA s'absté en la renovació del conveni d'Assistència Social (uns 30 mil e.) i vota en contra del calendari fiscal.

El Govern en minoria no informa, ni tan sols de la carta al Cadastre demanant-ne una nova revisió total, però respon escrupolosament tota la nostra bateria de preguntes:
Hisenda: paguem a 50 dies. Al prope Ple informaran de les dades demanades.
Benestar Social: Tots els pisos públics de propietat han estat atorgats, per bé que alguns encara estan en tràmit hipotecaris o poden renunciar; als de lloguer, en resten lliures 4 per renúncia i 2 han de completar tràmits.
Només ha calgut la cinquena dels ajuts d'urgència (6 mil e.). A Càritas, en ajut humanitari, foren 1.500 e. el 2010.
Ensenyament: Una comissió, a la qual finalment vindrà inspecció de la Generalitat, elabora el règim de l'Escola Municipal de Música. La setmana vinent, eligiran Consell escolar.
Esports: Els dos dies del Torneig de Nadal de Futsal van reclamar una aportació municipal de 16.303 e. Van reclamar que calia haver convocat un Consell per repartir, també amb subvencions als clubs, el romanent de 24 mil e, per a activitats no realitzades.
Turisme: Les dietes a FITUR han passat de 1.100 e. a 300. Van demanar el regidor de turisme que les passi també enguany; l'any passat l'acompanyà l'alcalde Gené.
Els convenis turístics d'aquest 2011 sumen fins a 36 mil e (28 per la Tarraco Romana i 8.500 per Baix Gaià).

Lluís Bassets: "La recepta d'Obama, en cinc punts, val per a EEUU i val per a Europa: 1. Guanyar el futur immediat mitjançant la innovació, en biomedecina, en tecnologies de la informació i en energies netes. ¿No val per a Espanya, a l'igual que el seu mix energètic que inclou les centrals nuclears?
2.- Invertir en educació i sobretot en educadors, "constructors de la nació", segons els sudcoreans.
3.- Millorar les infraestructures: transports i telecomunicacions sobretot.
4.- Atacar dràsticament el dèficit públic, per a no quedar enterrats en una muntanya de deute".
5.- Reformar el Govern. Les duplicitats, el solapament de competències i l'absència de responsabilitats clares afecta tots els Governs, des del nivell més local fins el nivell local , el G-20, on no hi ha manera que cadascú assumeixi les seves responsabilitats, passant pel nivell europeu, on flata una crisi del deute sobirà per tal que els Governs comencin a fer els seus deures. Obama fou molt precís i subtil en la seva anàlisi: "Ja sabem que tenim països sense aquests problemes. Si el Govern central vol un tren, no importa quantes vivendes siguin destruïdes. Si no vols una història negativa a un diari també ho aconsegueixen".

Miquel Roca Junyent: "L'anticatalà torna a estar de moda. Com una constant en la història, aquest és un fenomen que apareix i desapareix en funció dels criteris i moments més diversos.
No podem deixar-nos arrossegar per aquest fenomen. No convé a ningú; ni als propis artífex de la campanya que, a llarga, acaben desdint-se de les seves pròpies acusacions. Però, sobretot, no li convé a Catalunya. Nosaltres, a la nostra. A lluitar per a sortir de la crisi; a defensar-ne la identitat tan treballosament recuperada. Mirar cap endavant, sense nostàlgies ni reivindicacions relacionades amb el passat. No interessa d'alimentar un debat que només satisfà a qui el provoca; no convé de crear una espiral absurda de llenguatge insultant, agre i sense sentit. Ara, no toca. Seugurament, no hauria de tocar mai"
BCN, amb 1milió 630 mil habitants estabilitza població des de 2006 i torna al nivell de 1991, després de devallar el 1996 i el 2001 cent mil habitants. Llavors, la població d'origen estranger suposava l'1,4% i ara el 18,1% (la meitat europeus). Llavors les llars d'una sola persona era la meitat de l'actual: el 30,6%, amb només un 13,4% amb quatre estadants censats.
Per districtes aquesta és la població en milers:
Eixample: 267,6 + sant Martí: 232,2 + Sants-Monjuïc: 184,3 + Horta-Guinardó: 171 + Nou Barris: 169 + sant Andreu: 147,4 + Sarrià-sant Gervasi: 145,5 + Gràcia: 123,2 + Ciutat Vella: 106,9 (amb el 42,5% de la població d'origen estranger) + Les Corts: 83,2 milers de persones censades.


Javier Rojo, president del Senat (PSE-PSOE): "Si alguna cosa falta a l'Estat de les autonomies és, d'un banda, una gran dosis de lleialtat, de cooperació i col·laboració, ta li com s'entén als Estat federals, i la conseqüent assumpció de responsabilitat de cadascú al seu àmbit, i de l'altra, la reforma i adequació d'algunes institucions estatals, el Senat el primer, a la realitat de l'Espanya autonòmica d'avui i del futur. N'assumeixo la crítica i exigeixo que le reforma arribi, el seu ajornament no es justifica. Molts dels problemes tindrien un marc institucional més participatiu, transparent, serè i democràtic per a ser resolts. Sense alarmismes, sense estridències que no porten més que a justificar el victimisme nacionalista".

Enric Company: "La Presidència de la Generalitat toran a ser en aquesta legislatura, com en els vells temps de Pujol, la poderosa oficina que ho decideix tot. El primer avís en fou la reubicació a Presidència de tres de gestió tan sensibles políticament com la contractació d'obres i serveis, la relació amb els mitjans de comunicació i l'elaboració de sondeigs d'opinió".

Jordi Vaquer, director del CIDOB: "Els règims totalitaris àrabs no són simples titelles, sinó que tenen importants bases de poder teixides a partir d'una combinació entre xarxes clientelars i de repressió on participen milers de persones. L'opressió, com a l'Espanya de Franco, no únicament va de l'Estat a la població, sinó que en molts casos ho fa un marit sobre la seva dona, entre veïns, la majoria contra les minories religioses, de orientació sexual o culturals. Fins i tot, l'opressió de l'Estat es tolera com a mal menor per a l'opressió personal (com a dona, com a cristià, com a xiïta, per exemple) que temerien de sofrir en un hipotètic règim polític alternatiu.
Les elits dels països àrabs han contribuït a construir aquests règims ineficients però duradors no per al profit de potències estrangeres, sinó per al propi, per a enriquir-se i acte seguit expatriar el capital a altres latituds més previsibles.
La caiguda de Ben Alí no la provocà la pèrdua de favor d'Occident, sinó la combinació entre els fracàs de les xarxes clientelars per l'excessiva avarícia de la cúpula, la pèrdua de la por que està en la base del sistema repressiu, l'abandonament d'actors claus ( com l'Exèrcit) i una guspira inicial que no prengué instantàniament, sinó després de setmanes de coratge i sofriments als carrers, a les comissaries i les famílies. Però fins aquest dia, no ho oblidem, la xarxa primordial que mantenia Ben Alí al poder estava a Tunis, no a Parós, Washington o Roma ( on no li faltaren evidentment, amics".

L'evolució del comptes de la Hisenda de l'Estat, en % del PIB (1995-2010): negatives entre 1995-2004. i 2008-2010. Positives el trienni 2005-2007 ( 0,18 // 0,51 // 1,15); sempre amb ZP / Solves.
El 2008, amb - 2,82 torna als nivells de 1997. Màxim negatiu el 2009: -9,41 % del PIB; el - 5,1 de 2010 retorna al - 5,59 de 1995. El quart pitjor dèficit fou el - 3,81 de 1996 i la tendència anà rebaixant-se: - 2,71 // - 2,57 el 1997 i 98; durant el 1999-2003 passà del -1,25 al -0,46; repuntà el 2004: - 1,27.
Segons l'última estimació del FMI, els retalls a la despesa permetran que el 2011, el dèficit sigui del 6,6 - per al Govern, la xifra objectiu és la del - 6% del PIB.
Elena Salgado: "La presión del mercado ya ha cedido algo, y tras las reformas lo va a seguir haciendo".

Jesús Caldera. "El pacto social recupera un modo de hacer política que ha sido muy beneficioso para nuestro pais. Cuando los cambios se producen tras una negociación constructiva todos ganamos. Esa es la fuerza del diálogo social que los socialistas siempre hemos defendido, que ha presidido los períodes de mejoras simultáneas en el ámbito de la eficiencia económica y la equidad social.
Con este acuerdo todos ganamos. El Gobierno se garantiza que las reformas serán efectivas y más rápidas porque se aplicarán en el día a día con la complicidad de empresarios y trabajadores; los agentes sociales ganan legitimidad social porque demuestran su compromiso con la transformación socioeconómica que precisa nuestro país y la sociedad gana en su conjunto porque el gran pacto social reducirá las incertidumbres que no venían acosando y supone un paso más hacia la recuperación económica.
Desde 1919, cuando nace el sistema de pensiones en España, 22 millones de pensionistas se han beneficiado de él. En los próximos 35 años nuestro sistema afrontará la necesidad de dar cobertura a otros 22 millones, con la diferencia de que van a vivir el doble y con una pensión mucho mejor. Esta reforma* garantiza que el sistema público de pensiones podrá responder a este desafío y seguirá proporcionando bienestar a los mayores de este país.
El año pasado terminó con dudas sobre la solvencia económica de nuestro país y con un clima poco constructivo de enfrentamiento social y político. Sin embargo, este año ha comenzado mucho mejor. Los últimos datos disponibles demuestran que el dèficit público está bajo control, el déficit exterior sigue cayendo, la producción industrial se está recuperando y algunos de los sectores que deberán protagonizar el nuevo modelo económico ya están despuntando. Esta senda positiva se verá reforzada por el pacto social alcanzado. y será la demostración de que la salida a la crisis srá aún más sólida si se hace reforzando nuestro modelo de binestar".

(*) Per a cobrar el 100% de la pensió caldrà haver cotizat 38,5 anys si volem jubilar-nos als 65 o 66 anys (des dels 26 o 27 i mig); en la nova edat general de jubilació progressiva* als 67 se'n reclamen una mica menys: 37 anys de cotització (des dels 30 d'edat). Fins ara, la jubilació als 65 anys reclamava 35 anys de cotització per a cobrar-la màxima.
El període càlcul de la pensió als 67 anys passa dels 15 per als 65 als 25 anys des d'ara.
Per als sindicats és tot un triomf que l'excedència per mater/paternitat i les beques del titulats arribin a considerar-se fins a un màxim de dos anys de cotització.
Per a les prejubilacions caldrà tenir 63 anys o 61 quan és causada per una crisi de l'empresa.
És el tercer sistema de pensions des de la Democràcia. El de maig de 1985 provocà una vaga general contra el govern de Felipe, que féu passà el període de càlcul dels abusius 2 als 8 anys que van ser pujats a 15, el juliol de 1997, en un pacte del PP amb CCOO i UGT.
Per als aturats sense cobertura finalment es garanteix un ajut vinculat a la formació de 400 euros!.

(*) No serà fins el 2027 que entrarà en vigor l'acord en les seves definitives exigències. I la progressió començarà per als jubilats el 2013: 65 anys i un mes computant 16 anys de cotització. El 2021 l'edat de jubilació haurà arribat al 66 anys amb un còmput de 24 anys. Els 25 definitius s'escauran des de 2023.

L'ofici de 19 de gener de la gerent territorial del Cadastre de la delegació d'economia i hisenda a Tarragona desmunta els arguments i n'adverteix de les conseqüències de la sol·licitada nova ponència de valors total del Cadastre per a aquest 2011. La mesura fou presentada el 12 de gener de 2011, a partir d'un escrit d'alcaldia de 27 de desembre de 2010; un procés i petició del qual de temps PAU ens hem desmarcat: per desacord amb les formes - desbordament corrosiu del Ple - i el fons - mesquinesa contribuent i enveges igualitàries - d'un qualificat a l'escrit de "conflicte social" que per a PAU és un "conflicte de classes mitjanes insolidàries".
En reproduïm, traduït al català, els paràgrafs més esclaridors de la tan fonamentada rèplica i doctrina de la pacient / preparadíssima gerent territorial M.Nieves Montero López:
" (...) Analitzats els valors declarats en la transmissió de vivendes durant el període de l'1 de gener de 2007 a meitat de novembre de 2010, la primera conclusió que se n'obté és que els valors cadastrals actuals en cap cas superen el valor de mercat
(contraargumentat el text d'alcaldia, seguint el de la Comissió:
"ja que el preu per m2 construït de les mostres que són superiors al doble del valor cadastral - calculat sobre la superfície privativa de la vivenda, és a dir sense incloure la superfície d'elements comuns - repartides per diverses zones de valor, en cap cas pot considerar-se com el preu més probable pel que prodria vendre's... en resultar uns preus que van de 192 a 1.308 e/m2 construït, amb un mitjana de 650,22 e/m2 construït, molt per sota del preu per m2 de la vivenda usada que han facilitat de distints portals immobiliaris.
"En les 53 mostres que citen (al text d'alcaldia) amb un rang entre 60,33 i 410,46 , la mitjana de totes elles és de 1.360,78 e/,2 construït.
" En tot cas, i com a requisit previ a la formulació de conclusions raonables, caldria fer sobre les mostres els ajustaments necessaris per a poder comparar el valor de transmissió declarat amb el valor cadastral, ajustaments derivats, per exemple, de fets declarat de divisió horitzontal, d'obra nova... no incorporats a cadastre, o transmissions que no afecten el 100% de l'immoble. (...)
" Per últim i amb la finalitat que siguin valorades per l'Ajuntament, cal adonar-se'n de les repercussions que representen, com a mínim, l'aprovació d'una nova ponència *abans d'haver transcorregut el període de reducció de l'anterior* (els deu anys d'aplicació progressiva, suposem) i la valoració posterior de cada immoble en la base imposable i liquidable d'impostos com l'IBI, fonamentalment:
"El valor catastral actual de cada inmueble, con la entrada en vigor de la nueva ponencia*, es convertiria automàticament, amb les excepcions regulades per la Llei d'Hisendes locals, en valor base
" (Així) Als immobles el valor cadastral del quals disminueixi, la reducció en la base imposable desapareixeria per la qual cosa la base liquidable seria igual a la imposable; aleshores, si el valor cadastral nou resultant fos superior a la base imposable que correspon al sisè any (per al 2012) d'aplicació de la ponència anterior podria escaure's que el valor cadastral tot i baixar però l'import de liquidació de l'impost pugés.
"Als immobles el valors cadastrals dels quals augmentés, entraria de cop a formar part de la base imposable de tot valor cadastral actual més la diferència positiva entre el nou i l'actual multiplicat ple coeficient reductor 0,9 del primer any.
Afegim que de desplegar-se la reclamada per Alcaldia i la Comissió Nova ponència de valors totals del cadastre caldria aprovar-se per un Ple format pels regidors d'ambdues legislatures, la que acaba el juny i la comença el juny de l'actual 2011, any de revisió sol·licitat, perquè en fa el cinquè de l'entrada en vigor de l'actual Cadastre.
Lògicament, li ha faltat temps a ADARCA per a insistir en la pretensió pròpia...

Soledat Gallego-Díaz: "El 43,6% dels joves espanyols d'entre 18 i 25 anys ni estudia ni treballa. Per a un sector important de la ciutadania adulta fóra més fàcil d'assumir la reforma de les pensions i la pròpia crisi si existís la convicció que que l'esforç permetés realment d'ajudar les generacions més joves, que són les que estan sofrint, increïblement callades i apàtiques, el cop més brutal d'aquesta ferotge crisi"


Piquenbauer de Shakira: " L'equip mantingué una regularitat fantàstica. Si ho vam fer una vegada, som capços de repertir-ho". Pep Guardiola: "Hem demostrar que som capços de fer-ho. Sabem que podem, però haver-ho fet no garanteix res". Víctor Valdés: "Del passat, no se'n viu".

Manuel Vicent: "Somos seis millones de humanidad. La mitad está sentada mirando cómo la otra mitad hace el payaso. Y así sucesivamente se va llenando el desván de nuestro cerebro de iconos. Mirar, callar y teclear, de todo, de nada.
El pensamiento ya no es una fuente de creación ni de rebeldía. Frente a nuestros ojos discurre ahora una cinta perenne de imágenes, cada una más excitante que la anterior, más directa, más luminosa".

John Carlin: " El secret del carisma consisteix en tenir plena consciència, molt més allà de l'arrogància (que sempre amaga complexos) que realment ets especial, que ets gran, i que seràs admirat per tots. I que qui no t'admira és un imbècil".

J.Pérez-Royo: " La societat espanyola ha protagonitzat processos constituents, però no processos de reforma constitucional. Amb la CE de 1978 hem aprovat boi la totalitat de les assignatures que teníem pendents de la nostra història constitucional anterior, però no aquesta.
Aquesta patologia és la que s'expressa en la dificultat de la renovació d'òrgans constitucionals per als quals s'exigeix la mateixa majoria que per a la reforma de la CE: TJ, CGPJ i Defensor del Poble.
La impossibilitat de la reforma constitucional per la incapacitat política a'arribar a un acord es projecta inevitablement en la renovació del TC, a qui es converteix en guardià d'una norma petrificada. És un problema que ve arrossegant-se, d'una o altra manera, la societat espanyola des que en començà el seu procés de constitucionalització".

Belén Barreiro: "La crispació és una estratègia que consisteix en l'escenificació diària del desacord polític. En contextos de crispació, la confrontació sempre és selectiva. No es tracta d'oposar-se a tot, sinó d'elegir aquells aquells assumptes on el xoc frontal per met de debilitar-ne el contrari. Es busca d'exagerar-ne el desacord. Per obtenir que a Espanya es parli més d'allò que li convé, el PP necessita desplegar discursos crispats. De política territorial o de capacitat del president se'n pot parlar sense odi. Tant mateix, la cripació permet als partits assolir el suport d'aquells grups mediàtics, socials o econòmics amb posicions més extremes. Aquests activistes compten amb una capacitat de mobilització espectacular, que difícilment posarien al servei de discrusos atemparats. De la mobilització neix l'apassionament per la política, la fèrria disciplina en la defensa d'un projecte i, en última instància, l'assistència massiva a les urnes. No és casual que a les eleccions de 2008, l'augment de vot al PP s'escaigués on crescé la participació electoral".

Fernando Vallespín: "El president del Govern, en un tardà gir des d'ètica de la convicció a l'ètica de la responsabilitat, ha interioritzat ja el cost electoral de les polítiques d'ajustament i està disposat a immolar-se en nom dels grans interessos de l'Estat. Com aquells fusibles fosos per a salvar la integritat de tot el sistema elèctric, el seu sacrifici no únicament té una dimensió de defensa del que s'entén que està en l'interès del país entès com un tot, sinó també de les mateixes possibilitats d'evitar la debacle electroal del seu partit. La seva figura ha transitat així, per valdre'ns d'alguns dels qualificatius que han adornar la seva trajectòria, des del "buenismo incial" i el posterior fred calculador política - amb bambi anb banyes - fins el seu postrer rol d'home d'Estat. Conserva, tan mateix, aquesta capacitat de triler que també se li ha imputat sempre, i que ara possiblement exercirà tapant i destapant cartes segons les circumstàncies".
"Ara que sabem que la disputa a la Moncloa no està decidida, el principal enemig d'ambdós contendents és la por mateixa, en no caure al vertigen de la victòria o de la derrota".

Santos Julià: "La pregunta qué ha pasado aquí, a nuestros vecinos, a nuestros abuelos, sustituyó la pregunta qué ha pasado en la sociedad, en el Estado, en la cultura, en España".
"La historia como militancia, tan en boga en los años sesenta y setenta, pretendía que conocer el pasado era instrumento de transformación del mundo. Eso se acabó cuando la carga profética de los relatos históricos hizo agua. Pero algo hay en la pasión por el pasado que resucita una y otra vez es pretensión y, puesto que la capacidad subversiva de la historia sucumbe, su lugar debe ocuparlo la memoria. Es lo que defienden los que practican la memoria como memoria cultural de los pueblos: recuperar la capacidad de subversión del orden establecido por la afirmación ritualizada de que el pasado no pase. En el pasado, no en el futuro, es donde radicaría la fuerza de negación del presente. Puede sonar a fantasía reaccionaria, o oclusión del futuro, pero ¿quién sabe?".

Anxo Lugulde, corresponsal de La Vanguardia a Lisboa a "Dos caras del alma portuguesa": "El poeta Alegre nasqué el 1936 prop de Coimbra i l'economista Cavaco, el 1939 a l'Algarve. Representen dues imatges contraposades de la història recent. Alegre va combatre la dictadura, estigué pres i exiliat. Després fou un veterà diputat, sense experiència executiva. L'actual president Cavaco, un aplicat estudiant i un tecnòcrata, que ja fou ministre de Finances el 1979 i primer ministre entre 1985 i 1995, que coincidí amb el més accelat creixement econòmic però també amb la instaració d'un model que ara reventa".

Xavier Batalla: "Tuníssia té molt en comú amb els seus veïns: corrupció, atur i cap futur per a milers de joves. Però Tuníssia és distinta. No fou una colònia sinó un protectorat francès, la qual cosa facilità la formació d'una classe mitjana laica. A Algèria, altrament, el colonialisme desestructurà la societat. Tuníssia també és diferent d'Egipte, la potència clau al món àrab. A l arevolta tinissiana han participat activament la classe mitjana laica que, en un país sense petroli i gas, és qui ha creat la riquesa després expoliada pel règim de Ben Ali. Això explica que, com diu l'historiador E.Todd, "els islamistes semblen estar fora de joc". A Egipte, la classe mitjana viu de l'Estat, el que subministra oxigen a Mubarak. I al golf Pèrsic o Aràbig, l'elit viu del petroli, i la classe mitjana, del contracte asocial pel qual els regims reparteixen subvencions a canvi de passivitat política.
A Tuníssia, que és el país àrab amb la taxa de natalitat més baixa (dos fills per dona) i una alfabetització pràcticament total (94,3%), es vol construir una democràcia parlamentària, sense adjectius: ni la cleptocràcia laica ni el radicalisme islamista".

Lluís Bassets: "El mèrit és ara exclusiu dels tunisians. Res no ens deuen als europeus. Però estem en deute amb els pobles àrabs, que mereixen la llibertat com tots els pobles. De la revolució tunesiana haria de sortir-ne, al menys, una nova exigència als Governs que pugin el llistó dels drets humans en les seves relacions amb la resta del món".

Josep Ramoneda: " L'hegemonia ideològica dels mercats i tot el que hi emana és tan forta que qualsevol argument que apel·li a l'austeritat té recorregut i resignada acceptació ciutadana. Presentar les autonomies com a portadores genètiques del malbaratament és un recurs demagògic que pot ser eficaç per a desvetllar els eterns recels contra les autonomies amb consciència nacional, la catalana principalment.
L'onada restauradora d'Espanya propiciada pel PP li va com anell al dit al Govern català. És l'acompanyament ideal de la política d'austeritat que ha posat en marxa. Una nova topada amb Madrid és la millor manera de mantenir les banderes ben altes sense fer cap endavant ni un. Ens escanyen i a més volen fer-nos passar per culpables. Heus ací l'aliment ideològic per al nacinalisme català per a vàries temporades, mentre el Govern conservador compleix religiosamente totes les obligacions econòmqiues que se l'imposen. Inevitable sensació de dejà vu, d'eterna repetició del mateix espectacle".

Lluís Bassets: "El PP no és l'únic que vol aprofitar la crisi per a recuperar un certa idea d'Espanya. Cadscú fa el que pot en aquest capítol. Les crisis són l'oportunitat per als qui sempre esperen alguna cosa definitiva i general. Els uns, tancar l'Estat aitonòmic i acabar d'una vegada amb els xantages, le regateig, el victimisme i els "pinganillos". Per als altres, passar pàgina a l'autonomisme i sortir-se de l'Estat. Ambdós d'acord que l'Estat autonòmic és inviable. El xoc de tren, vaja".

Joaquín Estefania: "A Espanya, la cartografia del sector financer s'apresta a canviar de cara de manera revolucionària. Abans de la crisi, les caixes d'estalvis ocupaven el 50% del sistema. Avui, després de fusions fredes, el nombre de caixes s'ha reduït a una tercera part i moltes de les resistents (si no totes), canviaran de naturalesa jurídica i es convertiran en bancs. Els bancs requeriran accionistes i per tal que entrin en el capital de les noves entitats abans caldrà fer-les atractives i col·locar-les en situació de solvència.
Les caixes d'estalvis tenen problemes d'actius immobiliaris que valen molt poc (i que foren la garantia de les hipoteques que concediren), de morositat creixent (un 5,7% i sense aparença de baixar amb una taxa d'atur del 20%, que no cediex) i de la seva participació a la guerra del passiu. Moltes caixes requeriran pràviament del diner públic (nacionalització) abans de ser adquirides (posterior privatizació).
Els banc amb problemes seran comprats per altres bancs, la qual cosa també significarà un procés de concentració de marques. Però, en conjunt, després del terratrèmol, els bancs hauran guanyat la batalla històrica al sector de les caixes d'estalvis. Ho buscaven de fa molt de temps. Abans que es parlés de la Gran Recesió".

Preguntes al Ple ordinari de gener del regidor del grup municipal de PAU

Hisenda:
1) Informació dels drets reconeguts en xifres absolutes a plusvàlues, icios i IBIs a l'exercici de 2010 així com els % de liquidació efectiva. Sempre comparat amb dades pressupostades.
2) Compliments i calendaris de futur de les inversions heretades i previstes al 2010 (especialment a equipaments sanitaris, via pública i PUOSC)
3) Despesa municipal i ingrés efectiu per / de cada regidor del Ple durant el 2010, especificat en dobles xifres totals i nom complet de cada càrrec electe.


Benestar Social:
1) Exposició detallada dels pisos pendents d'assignació a l'Hort de Pau (en propietat i lloguer) i perspectives d'ocupació...
2) Balanç dels ajust d'urgència durant 2010.


Ensenyament:
Estat del projecte de text municipal per al regiment de l'Escola de Música

Cultura (Consell Sectorial, dijous i Ple divendres)
1) Criteris de convenis amb el seguit d'entitats del Consell Sectorial ja signats el 2010 i incorporació del Centre d'estudis i Cercle Artístic dins la partida de 20 mil euros total
2) Criteris de programació de Festivals de Veus i Concerts dins les limitacions pressupostàries heretades de les quals el nostre regidor és plenament responsable.
(Petició d'exposició, per part del nostre regidor, al Consell Sectorial del detall de despeses i aportacions municipalsa Cultura el 2010 i al conjunt de legislatura)

Serveis Municipals:
1) Possible ordenança de sanció de les pintades vandàliques
2) Estat de la comissió mixta per a redreçament de rotondes
3) Actuacions contra vandalisme puntual sobre patrimoni municipal

Esports:
1) Informació sobre les quantitats de les subvencions als clubs del Consell Sectorial durant els darrers anys.
2) Informació sobre l'aportació municipal del Torneig de Nadal de Futbol Sala.
3) Possible Pla econòmic, de rehabilitacions, d'assistència als partits per a la sostenibilitat del degà Centre d'Esports Altafulla

Turisme:
1) Informació de despeses i dietes als FITURs a Madrid del 2010 i 2011. Avaluació del seu efecte retorn.
2) Informació d'aportacions municipals durant la legislatura als convenis dins la Tarraco Romana i els Castells del Baix Gaià i avaluació dels beneficis de retorn per a Altafulla.

Mitjans de Comunicació:
1) Estat de la normalització del contracte de Carla Gómez com a periodista amb títol de llicenciatura.
2) ¿Per què el regidor delegat de l'àrea, a la darrera Plaça del Pou, en lloc d'informar de la seva actuació continua amb la fòbia contra la candidatura que li donà l'acta de regidor?

Signat: Francesc Blanc Canyelles, regidor electe pel grup municipal de PAU
Altafulla, 20 de gener de 2011

Rècord el 2010 en la recaptació contra el frau fiscal: +25% que el 2009, amb 10 mil milions d'e., és a dir l'1% del PIB. Les xifres anterios: 6.227 mM, el 2006; 7.434 mM, el 2007; 8.054, el 2008; 8.119, el 2009. Les quantitats ingressades directament pel control en són sempre la majoria ja que les regulatitzacions voluntàries després de la investigació es mouen fins a un màxim de 1.536 mM d'e.


La cúpula del TC serà progressista i federalitzant amb el valencià Pasqual Sala a presidència i Eugeni Gay a vicepresidència.

Josep Ramoneda. " En moments de crisi, els partits acostumen a sofrir l'efecte camp dels rivals. En lloc de repensar-sea sí mateixos, pensen que la solució està en assemblar-se al contrincant. És hegemònic aquell que assoleix que els altres es vegin obligats a seguir el seu model".

J.Ll.Cleries, conseller de Benestar Social: "Que em diguin com es fa això d'obligar a integrar-se. Tenim la llei d'acollida, el pacte nacional d'immigració i l'aplicarem"

Joan Majó a "Nissan alarga su vida": "Se'n garanteixen 3 mil llocs de treball directes i més del doble d'indirectes. M'uneixo a la satisfacció però no puc deixar de fer algunes reflexions:
Espanya és un dels majors productors del món de vehicles i el que fabrica més vehicles sense tenir-ne ni una marca pròpia* (...) Al món de l'automòbil la innovació i el valor afegit no estan en l'operació de montatge final, sinó en el disseny i la fabricació dels components. El muntatge implica bones tecnologies de producció i suposa, per bé que cada cop més robotitzat, un important càrrega de mà d'obra. Per això aquestes plantes són tan sensibles als costos salarials i a la productivitat. El fenomen de deslocalització pot retardar-se amb esforços passius (menys sous i més hores de treball), però és imparable i irreversible. Les plantes de muntatge construïdes a Espanya els setanta i els vuitanta acabaran marxant pel mateix motiu que van arribar.
Al costat d'aquesta política de retardar-les al màxim, que aplaudeixo, és imprescindible una política basada, entre altres aspectes, en la potenciació dels centres de disseny que ja tenim a algunes de les plantes, i en una gran atenció a les empreses de components per tal que, aprofitant el canvi tecnològic de la reconversió, poden acollir posicions en el desenvolupament, per exemple, d'elements per al motor elèctric, o en nous sistemes electrònics de conducció i seguretat. Canviaria el valor de la nostra indústria al sector i amés contribuiria a retenir-ne les plantes de muntatge, ja que garanteix aventatges de proximitat als llocs de generació d'I+D.
(*) En xifres de fabricació de gener a novembre de 2010: Martorell / Seat: 320.604
Barcelona; BCN / Nissan: 82.485; Iveco: 244. Saragossa / General Motors: 354.213. Almussafes / Ford: 239.963. Pamplona / Volkswagen: 315.847. Vigo / Citroën: 371.659. Palencia / Renault: 245.217. Sámano / Mercedes Benz: 66.089. Madrid / Citröen: 119.110; Iveco / 7.282. Iveco / Valladolid: 15.018. Àvila / Nissan: 12.264. Linares / Santana: 769.

Paul Krugman, premi Nobel d'economia 2008 a "¿Tiene salvación Europa?" proposa quatre vies de remissió de la crisi europea*:
1ª) Resistir: s'escau que tal vegada les economies europees poden tranquil·litzar els creditors mostrant voluntat suficient per a suportar el dolor i evitar l'impagament i la devaluació. Els models de conducta em aquest cas són els països bàltics, que han estat disposats a suportar una austeritat fiscal molt dura mentre els salaris es redueixen poc a poc amb l'esperança de restaurar la competitiviat (un procés conegut com a "devaluació interna").
Fins a cert punt, els països bàltics han tranquil·litzar els mercats, que ara els consideren menys arriscats que Irlanda i ja no diguem Grècia. Però tots els indicis apunten que passaran molts anys abans no recuperi el terreny perdut.
2ª) Reestructuració del deute: Els inversors no esperen que Gràcia i Irlanda acabin de pagar completament els seus deutes. N'esperen alguna reestructuració, encara que no acabi amb els seus sofriments. Però podria acabar amb el cercle viciós de la caiguda de la confiança i la pujada dels costos per interessos.
3ª) L'estratègia argentina: caldria deixar de pagar el deute extern i abandonar el vincle amb el dòlar, quan els països europeus ja no tenen moneda pròpia. La insinuació d'abandonar l'eurozona desencadenaria una devastadora massiva retirada dels bancs...
4ª) Europeisme revificat: A principis de desembre, J.C.Juncker i Giulio Trementoni van provocar una tempesta amb la seva proposta de crear eurobons que serien emesos per un organisme del deute europeu a instàncies de països europeus individuals. Garantits per la UE en conjunt, brindaria a les economies en problemes una manera d'evitar els cercles visiosos del decliu de la confiança i més cost dels préstecs. Per altre part, aquests bonus podrien exposar uns Governs a ldeutes d'un altre (com han advertit els furiosos funcionaris alemanys). Defensen amb fermesa que Europa no ha de convertir-se en una "unió de transferències" on els Giverns i països més forts proporcionin ajuts sistemàtics als més dèbils. Però EEUU funciona com a un aunió monetària en gran part precisament perquè també és un unió de transferències, en la qual els Estats que no han fet fallida ajuden els que sí. I resulta difícil endevinar un euro funcionant si Europa no actua similarment. (EEUU té una unió monetària que funciona, i sabem per què funciona: perquè coincideix amb un país: un país amb un Govern centarl gran, un idiom acomú i un aculura comuna. Europa no té cap d'aquestes condicions, per això les perspectives d'una moneda única han estat incertes des del principi).
(*) "Encara es parla de la crisi mundial de 2008 com si fos fabricada als EEUU. Però Europa ha de carregar amb la seva responsabilitat. Nosaltres teníem els nostres préstecs d'alt risc, que decidiren firmar hipoteques massa elevades per a llurs ingressos o van ser enganyats a fer-ho; els europeus tenen les seves economies perifèriques que, de manera similar, van agafar en préstec més diners del que realment podien permetre's retornar. A mesura que els tipus d'interès convergien a tota Europa, els que iabans els tenien elevatses van deixar endur, com era de preveure, pel frenesí del préstec. Finançat per bancs alemanys i altres de països amb tipus d'interès ja tradicionalment baixos, per aquesta raó els actuals deutes de la perifèria europea són també un gran problema per al sistema bancari europeu al seu conjunt.

El senador socialista català per TGN, exalcalde Falset, Ramon Aleu estrena l'ús d'una llengua cooficial en una moció al Ple del Senat, aquest històric dimarts 18 de gener. Des de 1994 s'empraven també en les comunicacions escrites i al debat de l'estat de les autonomies. Des de 2005, amb el suport de PP, a les sessions de la comissió de CCAA; a proposta del Tripartit al Senat, l'Entesa, el juliol fou aprovat el nou règim d'usos, que es cenyeix a les mocions, no a les proposicions de lleis i de cap manera a les preguntes al Govern. La traducció es serveix en auriculars en la versió castellana, mitjançant set traductors que suposen una depesa de 250 mil e. a sumar als 100 mil de les traduccions en comissions.

Iniesta / Dn.Andrés: "Trabajamos para disfrutar jugando y, sobre todo, para hacer disfrutar a la gente".

Raúl Morodo: "¿Tuvo Tierno frustración política? Aunque con ciertas dudas, creo qu no: su cultura no era cultura del poder, sí de transgresión y de avanzar. Como admirador de Spinoza, quería abrir caminos y combinar ética de convivencia tolerante con un singular horizonte utópico. Y buen conocedor de los clásicos, sus mejors amigos, sabia muy bien que "los precursores y anticipadores nunca administran el poder"".

Jorge Edwards: "¿En qué radica la vigencia, la proyección de un escritura que se desarrolla en el ritmo de lo cotidiano? ¿Cómo entra en juego con la ficción pura, con el pensamiento abstracto, con la reflexión filosófica? Por ahora, solo podemos comporbar un fenómeno importante: el viejo maestro ((F.Mauriac) se la jugaba en cada página, en cada linia, sin atención al género que cultivaba: novela, ensayo, correspodencia, crónica. Lo que lo salvaba y lo mantenía vivo eran lostemas. Era una conciencia literaria apasionada, rigurosa, exigente. Por ahí comenzaba todo.
François Mauriac estuvo cerca de juagarse la vida en sus columnas a Le Figaro sobre la relación de Francia con las ex colonias, en momentos de nacionalismo exacerbado"

Juan José Tamayo, teòleg amb càtedra a la Universitat Carlos III de Madrid: "El proceso de desmitificación del Nuevo Testamento tiene lugar en la Ilustración y llega a su zénit con la conferencia pronunciada por el teólogo Bultmann en 1941 sobre Nuevo Testamento y mitología, en la que propone un ambicioso programa cuya idea central es la existencia de una distancia abismal entre nuestra concepción del mundo, que es científica, y l aque ofrece el Nuevo Testamento que es mítica. Es esa imagen la que hay que desmitificar, cree Bultmann, para que emerja el mensaje central del Evangelio, que es palabra viva de salvación para la humanidad. Este programa, asumido por los teólogos cristianos en diálogo con la modernidad, toca de lleno la linia de flotación de los dogmas del cielo, el infierno y, por supuesto, el purgatorio, cuya existencia fue megada por Lutero por carecer de base bíblica. ¿En qué quedan, entonces, los premios que prometían los castigos con que amenazaban los predicadores de los Novísimos en nuestra infancia nacional-católica? ¿Es pura "creación de literatura fantástica"? (segons la resposat de Borges a Sábato sobre Déu: "Lo que imaginaron Wells, Kafka o Poe, no es nada comparado con lo que imaginó la teologia".

Magister Manuel Vicent a la columna del diumenge al País (16 de gener):
"De pronto uno se descubre con horror a sí mismo. El río de Heráclito trae revueltos todos los días de tu vida y uno puede verse en la escuela con la pizarra y el mapa de España a la pared, la bicicleta en la playa, en el baile de una verbena. Con un libro de Derecho bajo el brazo atraviesas el ojo del puente, vuelves el rostro y te observas de espaldas aguas abajo hacia el mar sin conocer la ribera. Mientras tu imagen se aleja, te espanta pensar que también ya eres otro. Todo fluye. La vida. La historia. Los sueños. Todo cambia o se hunde. Ahora desde el puente de descubres frente al televisor buscando la CNN y sala Gran Hermano".

Moció al Ple ordinari de mes de gener de 2011, presentat pel grup de PAU:

Proposta com punt d'ordre del dia: Aprovació de la restitució del nom tradicional de carrer de l'Hostal al vial perpendicular comprès entre els carrers de Dalt i Marquès de Tamarit, el qual encara amb el nom de carrer de sant Antoni Abad, commemora aquell 17 de gener de 1939, dia de l'entrada del Cuerpo de Ejército Marroquí al poble d'Altafulla.

Exposició de motius:

Atès que al cens més vell conservat a l'Arxiu Municipal, " Los moradores que hay en este pueblo de Altafulla" amb data de 1846, ja s'esmenta "calle del Hostal" fins i tot per als actuals carrers Marquès de Tamarit i de Mar. Per la qual cosa tant la casa dels Buyreu (Josep, Jaume, Engràcia i Antònia) futur hotel i la casa pairal dels Manel Roig ( Manel Roig, la seva germana Antònia amb el seu marit Ramon Blanch i les nebodes Teresa i Maria Blanch Roig) constava al carrer de l'Hostal.

Atès que al Padró de Cèl·lules personals de 1937, íntegrament escrit en català durant el període la primera Generalitat contemporània, i signat per l'alcalde electe Lluís Punsoda i el secretari Lluís Amill, consta explícitament l'actual tram i cases encara amb el nom sant Antoni Abad (17 de gener) com a pertanyents al carrer de l'Hostal (70 empadronats i 13 infants; 15 pagesos i 6 jornalers; 3 pescadors i 3 ferrers, 2 ferrers, un fuster, el carter i un corredor de comerç).

Atès que entre els empadronats de 1937 consten dos morts de la Guerra Civil: els cosins germans Joaquim Ramon Bové ( de 18 anys) - mort al front - i amb la cèdula nª 271 Pau Ramon Ramon (de 48 anys) - afusellat a Altafulla el 18 de gener de 1939 i encara en soterrament desconegut: és l'única víctima civil a Altafulla perquè el govern de l'alcalde republicà Lluís Punsoda garantí totes el vides de la reraguarda a Altafulla; inclosa la de l'avi del regidor que signa la moció, Cisco Blanch Vergés, primer alcalde de la Dictadura de Primo de Rivera.

Atès que la data del 17 de gener recorda encara l'entrada del Cuerpo de Ejército Marroquí que provocà l'esmetat crim sobre un veí del carrer de l'Hostal, com a dirigent del Sindicat agrícola altafullenc a qui foren reclamades els claus de la seu social amb tràgic desenllaç.

Atès que durant anys, cada 17 de gener, al carrer encara de sant Antoni Abad, s'hi commemorava la instauració del règim totalitari franquista a Altafulla. Així, el 17 de gener de 1945, com a "Fiestas Religiosas-Patrióticas" del "VI aniversario de la Liberación" es celebra a les 10 del matí "en la calle de San Antonio se recibirá a las Jerarquías Provinciales" i a la sortida del "Solemne Oficio y Te Deum en acción de gracias" en comitiva s'adreçaren al "desfile en la calle San Antonio por los camaradas del Frente de Juventudes".

Atès que el primer Ajuntament Democràtic, amb l'alcalde Pijuan i 5 regidors també de CC-UCD i 3 regidors de l'Entesa (CiU, PSUC i PSC) restituí tots els noms tradicionals suprimits des de 1939 pels propis de la mitologia de la "Victoria" ( Plaça del Pou que fou Plaza del Generalísimo; Placeta que fou Plaza Calvo Sotelo; carrer de Dalt que fou calle de José Antonio) menys el que amb el nom d'un sant Antoni (però l'Abad, i de cap manera el de Pàdua padró dels pescadors altafullencs i amb ermita al puig d'en Jaques i placeta a la Vila Closa) no fa sinó recordar encarael 17 de gener de 1939 d'entrada, pel que fou carrer de l'Hostal fins aleshores, de les tropas del Cuerpo de Ejército Marroquí.

Per aquest seguit de considerants, el grup de PAU proposa que, d'una vegada, s'acabi de complir l'acord de restitució de noms tradicionals de carrers del primer Ajuntament Democràtic de la primera legislatura municipal 1979-1983 mitjançant l'aprovació de la següent moció al ple de gener de 2011(set legislatures després ):

Aprovació de la restitució del nom tradicional de carrer de l'Hostal al vial perpendicular comprès entre els carrers de Dalt i Marquès de Tamarit, el qual encara amb el nom de carrer de sant Antoni Abad, commemora aquell 17 de gener de 1939, dia de l'entrada del Cuerpo de Ejército Marroquí al poble d'Altafulla.





Signat: Francesc Blanc i Canyelles, regidor electe per PAU al Ple d'Altafulla de la vuitena legislatura.

Altafulla, 18 de gener de 2011