El tercer alcalde centra el Ple i, abans la Comissió d'Hisenda, en intoxicar la gestió econòmica de Cultura i Festes regida per PAU; però al final ha de reconèixer que ha gastat en ressalts 75 mil euros (50 mil en asfalt), sobre els 30 mil pressupostats!
El nombre de baixes laborals de la policia municipal (plantilla de 16 efectius) sorprèn i escandalitza el Ple.
Després de manipular-ne el contingut i sense permetre'n la nostra exposició retira dues de les tres mocions presentades. La tercera és votada també per CiU; AA vota dividida: abstenció de Marisa i vot en contra del veí refractari al comerç i vida social de la plaça Martí Royo, l'exalcalde primer d'aquesta legislatura Francesc Farré.
El Govern suprimí l'acte institucional de la Diada per no fer "una manifestació nacionalista"(sic).
El tercer alcalde monopolitza la veu del Govern en minoria...
Només van ser votats dos punts de l'ordre del dia. Cap presentat pel nou Govern en minoria, sinó mocions de grup a la tan plural i de cap manera homogènia oposició. A més de la nostra tercera, sobre ordenacions a les places del Pou i Martí Royo, la de ABG /AA, pura corretja de transmissió d'EUiA demanant, la declaració institucional municipal a favor de la vaga general del dimecres 29 que tant mobilitzen; tingué només els seus vots a favor; i les abstencions de PAU i el regidor no adscrit.
En el torn de preguntes el tan fiscalitzador del nostre regidor va reconèixer no saber l'estat actual de gestió de la seva despesa a via pública i ens va voler entabanar en la reposició / canvi puntual i concreta d'algunes de lloses a Martí Royo al·legant que calia abans arranjar clavegueres causa de pudors, aixecant-ne tota la plaça!
L'agençament a l'Estadi Joan Pijuan arribà començats els entrenaments i, en algun cas, la temporada; l'arrebossat definitiu del còrner del bar encara espera... El tercer alcalde i cap polític de la brigada d'obres i el regidor d'esports van donar versions contradictòries; més honrada i fiable la de Ciércoles; certament tenim com a alcalde un mentider compulsiu...
En la notificació de decrets es féu avinent el de 22 de juliol que de fet precipità la dimissió de Gené: l'assignació del 50% de la subvenció a l'Escola de Música de la Generalitat a millores laborals. Encara resten per aprovar les noves taxes per adequar-se al nou pla d'estudis a aplicar després de la subvenció. Tant al mes de juliol, com al setembre, el pont Pérez-Conxita amb Eva d'AUPA i Farré d'ABG han bloquejat la darrera inciativa política de J.M Gené com a alcalde i regidor d'ensenyament. Quina contumaç deslleialtat! En la seva línia també habitual, la regidora d'AUPA pressiona per rebaixar les taxes; el nostre criteri és que fins ara l'única aportació pública ha sigut la nostra municipal, com que a partir d'ara la compartim amb la Generalitat, mantenint-ne, doncs, el mateix percentatge d'aportació pública...(ara, finalment, de dues fonts..).
En la replica a l'intent tan brut de desprestigi del nostre regidor, plenament secundat per Eva (amb malícia) i Farré (amb fel), explicà que dins el Govern Gené ha hagut de remar contracorrent i rebent cops de rem de membres del propi Govern: per la gelosia populista de Pérez reaccionant als tan encertats convenis amb les entitats; el trancament unilateral del pacte de Govern volent Festes Conxita i Hisenda Pérez, com a premi a tota la dedicació desplegada amb el gerent Manel Ciércoles pel nostre regidor l'estiu de 2009 per mantenir l'oferta festiva i cultural. El refús dels 16 mil e. de modificació de crèdit avalat pel seu alcalde, el seu regidor i sobretot pel tan acurat i rigurós interventor municipal. Ara, no aprovar les taxes de l'escola de música i focalitzar hisenda en la diana contra el nostre regidor.
Per enèsima vegada explicà els avatars del pressupost de cultura i festes a partir de 2009, tenint sempre presents les xifres destinades en el PEF. I reiterà el seu criteri de triar entre dues vergonyes: la grossa, d'eliminar activitats i la petita, de recórrer a extrajudicials. En aquest sentit digué que estava molt orgullós d'haver aguantat pràcticament sol, aquest any, el manteniment del Concerts i Festivals de Veus.
Al torn de preguntes l'"estalviadora" regidora d'AUPA reclamà la il·luminació a la tercera fase de marquès de Tamarit per arrodonir la inversió en els tres ressalts nous - contradint el títol de la inversió que era destinada a suavitzar els preexistents heretats de l'etapa de Marisa... I l'implacable Farré que fossin sancionats el qui deixen les brosses incorrectament i els amos del gossos caganers a la via pública.
En la polèmica sobre els grans ascensos polítics del regidor no adscrit, el triple trànsfuga, li hem reconegut a l'alcaldia el dret a delegar com consideri més oportú.
La pregunta de Marisa sobre l'aplicació del Pla d'Ocupació de la Generalitat a Altafulla amb participació econòmica paritària municipal ens fa descobrir que l'actual Govern hi ha renunciat. Resta caracteritzat com un Govern en minoria, presidencialista i degradador de la funció, els serveis i l'oferta pública, i sense iniciatives de qualitat!
Minut de silenci d'homenatge a Labordeta. Al final del qual el nostre regidor entona la tornada del "Canto a la libertad". En la moció presentada per ABG, aprovada unàmiment ple Ple, acordem dues probables iniciatives: placa a casa seva al carrer Martí d'Ardenya; el seu nom a l'escola d'adults.
Gregorio Morán: "Un intelectual decente": "Labordeta siempre volvía. Su història intelectual me admira porqué sólo un aragonés, para mantenr el tópico, hubiera sido capaz de tantas derrotas y desánimos, y volver a seguir.
(Tingué) dos tenidas históricas amb els qui el cridaven "mochilero", "vete a la tele". Esos gestos, y otros muchos, conforman la decencia. Por eso Unamuno dijo aquello en Salamanca, y Ortega y Gasset lo otro en el Madrid hirsuto de 1946".
"Le había servido mucho más un programa en la televisión que toda su obra de discos, libros y poemas. Ganó "el de la mochila".
Yo creo que era eso lo que generaba aquella animosidad agresiva con la que le trataba la derecha, y el desdén de los socialistas, todo hay que decirlo".
Pressupost Cultura 2010: 39.487 e. pagats de l'any passat i 67.077 e. de despeses d'enguany: (25.561 e. d'extrajudicials per a l'any vinent, que serien 9.561 e. si Pérez + Conxita + CiU haguéssis aprovat la modificació de crèdit de 16 mil e. de protocol de Govern signada al seu moment per l'alcalde Gené i l'interventor; vaja com si el nostre regidor hagués votat a Urbanisme, amb l'oposició!, un criteri amb aval d'arquitecte municipal proposat per la regidora de Territori).
Aplicant el PEF al 2011, encara podria fer-se una despesa de 13 mil e. més ja que el pressupost de 2010 de 87 mil e. passa a 119 mil. l'any vinent.
L'any 2009, només vam pagar / reconèixer una despesa de 32.538 e. per a subvenir el romanent negatiu de 2007. L'aportació municipal el 2009 fou només de 12.666 e.
La del present 2010, dels 39.487 e. forçosament heretats de l'any 2009 ( per les deslleialtats dins el Govern!) + 9.958 e. de pagaments del 61,9 % ( 41.516 e.) de les despeses de 2010.
Total d'aportació municipal efectiva 2009 + 2010: 62.511 e. (+ 25.561 e. pendents del 2010 per al 2011) Durant aquests dos exercicis no s'han pogut aplicar romanents ni modificacions de crèdits procedents de baixes d'altres partides.
Les despeses de Cultura pròpies d'aquest 2010 es reparteixen en:
1) Convenis amb entitats: 16 mil: 6.800 e. Diables + 3 mil e. Castellers + 1.500 e. Ateneu* Cultural de Dones + 1.500 e. Balls Tradicionals* + 1.350 e. Orfeó Nous Rebrots + 1 mil e. Lynk-Cinema Club* + 850 e. Ali-Supay. (*) Nous locals al Centre d'Entitats.
2) Camí de la Creu: 652 e. (600 e. piscolabis col·laboradors)
3) Sant Jordi: Roses Esplai de Jubilats: 290 e. + 856 e. del piscolabis del Fill Adoptiu.
4) Calendari dels Castellers: 255 e.
5) Concert Coral santa Rosalia: 1.800 e. ( 1.300 e. aportació municipal)
6) Cobla processó Setmana Santa: 900 e.
7) Publicació homenatge Antoni Gelabert exlibrista: 1.740 e. ( puntual)
8) Rehabilitacions Gegants i Nans: 706 e. (puntual)
9) Fulletons programa d'Estiu: 885 e.
10) Diada Castellera de les Cultures: 4.700 e + 3 mil + 750 e = 8.450 e. (centre del programa Quarts de Nou, del 19 de juliol, al canal 33)
11) Aplec Sardanista: 2.600 e.
12) Havaneres amb rom cremat: 4.407 e.
13) Concerts i Festivals de Veus: catxés: 33.214 e. + logística: 2.706 e. + publicitat: 3.554 e + pianos: 1.947 e = 41.421 e. (aportació municipal: 10.363 e.)
14) Piano i Poemes: 649 e. de piano + catxés a pagar amb sou de regidor de l'oposició
Resta demostrat que l'aportació municipal a la programació cultural, discutida per massa companys del Ple i innegocibles per a PAU no arriba als 20 mil e. anuals!
27/9/10
Etiquetes:
Reflexions generals
0
comentaris
Tony Judt: "Ens calen persones que facin una virtut d'oposar-se a l'opinió majoritària. Una democràcia de consens permanent no serà una democràcia durant molt de temps.
És temptador fer com tothom: la vida en comunitat és molt més senzilla quan cadascú sembla està d'acord amb els altres i la disconformitat és adromisda en pro de les convencions del compromís".
J.A.Zarzalejos: "El rostro oscuro e impenetrable de Pep Guardiola nos escruta cuando caminamos por las calles capitalinas. El entrenador del Barça es la imagen de una campaña publicitaria de una entidad catalana. De momento nadie ha roto una marquesina ni hay protestas en las secciones de cartas al director en los periódicos".
Fernando G.Macua, president de l'Athletic de Bilbao: "Els èxits del Barça, amb la seva dimensió planetària, ens ha demostrat a tots que el model de donar suport els joves del planter és viable. Estem encantats amb què el Barça sigui una referència per com ha donat valor al treball dels joves, demostrant que el jugador format en una estrcutura estable, arralada en un territori, és un jugador d'un perfil molt especial. El Barça ho ha sapigut fer. Ha fet un treball excel·lent, però també ha tingut la fortuna per a completar una generación impressionant de jugadors en el mateix moment històric.
"La fortalesa de l'Athletic rau en la gestió dels sentiments. Aquí ningú no ens guanya i això ho compensa tot. Però no vull acabar el meu mandat sense gunaryar un títol. És un somni irrenunciable"
Luis Racionero: "La cibernètica ha significat un revolució tecnològica ( com en fou la industrial); la francesa i russa foren revolucions polítiques, la del 68 fou una revolució cultural, com el cristianisme en el segle II: un canvi de valors de la societat. El vellut del cristianisme esdevingué porpra cardenalícia; està per veure on anirà a parar el vellut dels hippis. Per ara, han eixamplat els espais de llibertat, de lleure i hedonisme".
Els sociòlegs del Treball i de les Relacions Laborals de les Universitats de BCN, València i Madrid reivindiquen els sindicalisme: "Un sindicalisme fort no resta, suma"
"Més enllà de les seves insuficiències concretes i possibles errades, el sindicalisme mereixi el reconeixement general per la seva gestió quotidiana en defensa dels treballadors i per la seva contribució institucional a la modernització de les nostres relacions laborals, especialment ara quan els estralls de la crisi fan més necessària que mai la seva intervenció per a l'agregació i representació d'interesos, la gestió del conflicte i la recuperació del diàleg social, fins al punt que de no existir els sindicats caldria invertar-los.
El sindicalisme espanyol acredita dues legitimitats: la d'origen, perquè els 340 mil delegats sindicals elegits representen els 52,8% del total dels assalariats; i la d'exercici de la funció sindical on a més dels esmentats delegats actuen 26 mil experts per a les negociacions col·lectives i 100 delegats de salut laboral.
Els alliberats sindicals espanyols tenen una quarta part de la mitjana europea de temps disponible per a l'exercici de les seves funcions i també menys formació expressa, i menys quantitat i qualitat de la informació rebuda de les empreses.
Reblen la seva vindicació replicant la imatge distorsionada de velles inèrcies reaccionàries i del doctrinarisme neocon amb la tesi de l'existència d'una significativa correlació positiva entre els nivells de sindicalització i els de competitivitat econòmica i cohesió social, com demostra el cas dels països escandinaus, on l'alt nivell tecnològic i productiu es correspon amb taxes d'afiliació superior sal 70% i una participació consolidada, a nivell d'empresa i d'institucions"
El retrocés generalitzat del nostre centre-esquerre socialdemocrata resta demostrat: fa 10 anys, 11 dels 15 de la llavors UE n'estaven governats; ara, només en som 6 dels 27: Espanya, Grècia, Portugal, Àustria, Eslovènia i Xipre.
Escatint-ne els causes, a l'informe del País ( 21/IX) podem llegir:
a) Les nostres banderes històriques, com la integració d'immigrats, la tolerància religiosa, o la unificació europea són emprades per la dreta radical - especialment a Suècia, Holanda i França - per a segar la nostra popularitat. (A Altafulla, la vida cultural i festiva públiques són la nostra bandera sotmesa a esquinzalls, amb l'afegit d'un exalcalde rencorós)
b) Les classes més castigades per la major desigualtat en la redistribució de la renda j no ens veuen com a refugi sinó que són manipulats per populisme. Que, afegim podem qualificar d'etnocèntric. PAU mai no farem les categories entre altafullencs pel seu origen; per bé que estem convençuts que "la soca més s'enfila com més endins pot arrelar", per elecció que té encara més mèrit personal que per naixement!
c) La nova classe mitjana (clarament a Suècia) està menys diposada a sostenir un generosíssim Estat del benestar ( vet ací, en el fons tota la moguda antiCadastre...; amb especial protagonisme del comunistes de xalet...)
d) La percepció generalitzada que l'esquerra ha estat còmplice de la desregulació financera i l'excessiu liberalisme que ha incubat la pitjor crisi financera dels darrers 70 anys. Estat d'ànim que ha fet perdre els governs d'Alemanya, França i Regne Unit. (Res a replicar,oi? Però tota transformació urbanística sí que és regulada, i per partida doble de la Generalitat i l'Ajuntament. Ep!¿ evitar el pànic financer oi que era necessari encara que no just?)
Ramon Aymerich a "Diversos, insolidarios" rebla la tesi de l'etnocentrisme... en la solidaritat: "Quan es tracta de practicar la solidaritat, la gent prefereix fer-la amb els de la seva pròpia raça o ètnia. L'afirmació pot ser brutal, sobre tot si vostè conserva els valors que li van inculcar als anys 70.
Manlleva la tesi d'un traball de 2001 de tres economistes (Alesina, Glaeser, Sacerdote), els qui, a la recerca de les diferències entre els Estats del benestar d'EEUU i Europa, van trobar-les en el "factor racial": "Quan els receptor d'ajuts socials coincidien majoritàriament en amb un minoria, en el seu cas de raça negra, l atoleràcnia pública envers la despesa social queia
"La pregunta que ens fem ara és si ara a Europa s'esdevé quelcom de semblant. Altre temps homogènia en la composició interna - amb matisos - les migracions laborals han creat han creat els últims anys importants minories a cada país, el que explicaria també el desplaçament de les opinions públiques cap a la dreta. La desfeta de la socialdemocra`cia a Suècia sembla abonar aquesta impressió, com també la dretanització de l'abans liberal Holanda. I, evidentment, la fugida cap endavant de Nicolas Sarkozy. Incapaç d'aplicar les reformes que els país necessita, el president francès es trasmuta en un Berlusconi bufat i se les ha amb els romanesos pobres en busca de vots.
Fora una altra novetat inesperada de la crisi, que estaria accelerant la fi del model del model d'Estat del benestar que ha gaudit Europa des de la data. I el que vindria ara fóra un increment de les pressions per a retallar la despesa social. Però no dels mercats financers (no únicament) sinó de les pròpies opinions públiques.
Quan més diversa es fa una societat, quan més es fragmenta racialment, menys funcionen els mecanismes públics de cohesió interna. I això val també per Catalunya.
Des de la secció Dinero de La Vanguardia, el soci director de Durán-Sindreu afirma: " El nostre sistema tributari incompleix en gran part el principi de progressivitat que proclama la CE. La supressió pràctica de l'Impost sobre el Patrimoni, de l'Impost sobre Succesions i Donacions en gran part de les CCAA, els tipus del 190 i 21% que s'apliquen a les rendes de l'estalvi (dividents, interessos de comptes corrents, beneficis per la venda d'accions) i els tipus vigents en l'Impost sobre Scoietats, han fet que la progressivitat real recaigui, únicament, sobre les rendes del treball, d'autònoms i d'aquelles poques rendes procedents del lloguer d'immobles que no es refugien en els tipus suaus de l'impost de societats.
Si a més constatem que els qui realment més tenen eludeixen lícitament la tributació de l'IRPF, el desajustament del sistema tributari es tan manifest com vergonyós. El denominat principi d'equitat horitzontal exigeix que dos supostos iguals siguin tractats d'igual forma. Doncs bé , ¿ compleixen amb aquest principi dos contribuents que a igual nivell i tipus de renda tributin un al 43% i l'altre al 25 o 30% per la simple diferència d'haver constituït una societat que no és pròpiament empresa? És evident que no. Lícit, sí; just, en termes d'equitat, no"
Ramon Aymerich analitza tota la psicologia i economia del deute: " Pot ser tan dolça com la més efectiva i arriscada de les drogues. La gent que disfruta amb el menjar sap que allò que li alegra el dia, allò que més cobeja, acostuma a ser el que perjudica la seva salut. Per a l'amant del deute, l'experiència del gaudeixi avui, pagui demà és una experiència difícil de superar. I, alhora, pot ser el camí més directe a la fallida familiar. La diferència rau en què les societats s'han esmenrçat, amb millor o pitjor encert, a regular les drogues. Altrament, ningú no ha gosat a res de semblant amb el consum (seria executat en públic).
El deute és també un narcòtic per a l'economia. L'endeutament de famílies i empreses és el que ha permès a la societat nord-americana obviar la desindustrialització i el progressiu deute exterior. N'hi havia prou amb injectar liquiditat mitjançant préstecs perquè la demanda interna tirés. El deute ha permès que molts pensessin que el segon miracle espanyol (1994-2007) anava a durar sempre; la qual cosa impedí d'adonar-se que tanta construcció i tant d'immobiliari estaven erosionant les bases de competitivitat futura a altres sectors.
La diferència substancial entre els endeutaments locals i els nord-americans és que aquí encara tenim molt de pudor per a explicar en públic certes desgràcies"
És temptador fer com tothom: la vida en comunitat és molt més senzilla quan cadascú sembla està d'acord amb els altres i la disconformitat és adromisda en pro de les convencions del compromís".
J.A.Zarzalejos: "El rostro oscuro e impenetrable de Pep Guardiola nos escruta cuando caminamos por las calles capitalinas. El entrenador del Barça es la imagen de una campaña publicitaria de una entidad catalana. De momento nadie ha roto una marquesina ni hay protestas en las secciones de cartas al director en los periódicos".
Fernando G.Macua, president de l'Athletic de Bilbao: "Els èxits del Barça, amb la seva dimensió planetària, ens ha demostrat a tots que el model de donar suport els joves del planter és viable. Estem encantats amb què el Barça sigui una referència per com ha donat valor al treball dels joves, demostrant que el jugador format en una estrcutura estable, arralada en un territori, és un jugador d'un perfil molt especial. El Barça ho ha sapigut fer. Ha fet un treball excel·lent, però també ha tingut la fortuna per a completar una generación impressionant de jugadors en el mateix moment històric.
"La fortalesa de l'Athletic rau en la gestió dels sentiments. Aquí ningú no ens guanya i això ho compensa tot. Però no vull acabar el meu mandat sense gunaryar un títol. És un somni irrenunciable"
Luis Racionero: "La cibernètica ha significat un revolució tecnològica ( com en fou la industrial); la francesa i russa foren revolucions polítiques, la del 68 fou una revolució cultural, com el cristianisme en el segle II: un canvi de valors de la societat. El vellut del cristianisme esdevingué porpra cardenalícia; està per veure on anirà a parar el vellut dels hippis. Per ara, han eixamplat els espais de llibertat, de lleure i hedonisme".
Els sociòlegs del Treball i de les Relacions Laborals de les Universitats de BCN, València i Madrid reivindiquen els sindicalisme: "Un sindicalisme fort no resta, suma"
"Més enllà de les seves insuficiències concretes i possibles errades, el sindicalisme mereixi el reconeixement general per la seva gestió quotidiana en defensa dels treballadors i per la seva contribució institucional a la modernització de les nostres relacions laborals, especialment ara quan els estralls de la crisi fan més necessària que mai la seva intervenció per a l'agregació i representació d'interesos, la gestió del conflicte i la recuperació del diàleg social, fins al punt que de no existir els sindicats caldria invertar-los.
El sindicalisme espanyol acredita dues legitimitats: la d'origen, perquè els 340 mil delegats sindicals elegits representen els 52,8% del total dels assalariats; i la d'exercici de la funció sindical on a més dels esmentats delegats actuen 26 mil experts per a les negociacions col·lectives i 100 delegats de salut laboral.
Els alliberats sindicals espanyols tenen una quarta part de la mitjana europea de temps disponible per a l'exercici de les seves funcions i també menys formació expressa, i menys quantitat i qualitat de la informació rebuda de les empreses.
Reblen la seva vindicació replicant la imatge distorsionada de velles inèrcies reaccionàries i del doctrinarisme neocon amb la tesi de l'existència d'una significativa correlació positiva entre els nivells de sindicalització i els de competitivitat econòmica i cohesió social, com demostra el cas dels països escandinaus, on l'alt nivell tecnològic i productiu es correspon amb taxes d'afiliació superior sal 70% i una participació consolidada, a nivell d'empresa i d'institucions"
El retrocés generalitzat del nostre centre-esquerre socialdemocrata resta demostrat: fa 10 anys, 11 dels 15 de la llavors UE n'estaven governats; ara, només en som 6 dels 27: Espanya, Grècia, Portugal, Àustria, Eslovènia i Xipre.
Escatint-ne els causes, a l'informe del País ( 21/IX) podem llegir:
a) Les nostres banderes històriques, com la integració d'immigrats, la tolerància religiosa, o la unificació europea són emprades per la dreta radical - especialment a Suècia, Holanda i França - per a segar la nostra popularitat. (A Altafulla, la vida cultural i festiva públiques són la nostra bandera sotmesa a esquinzalls, amb l'afegit d'un exalcalde rencorós)
b) Les classes més castigades per la major desigualtat en la redistribució de la renda j no ens veuen com a refugi sinó que són manipulats per populisme. Que, afegim podem qualificar d'etnocèntric. PAU mai no farem les categories entre altafullencs pel seu origen; per bé que estem convençuts que "la soca més s'enfila com més endins pot arrelar", per elecció que té encara més mèrit personal que per naixement!
c) La nova classe mitjana (clarament a Suècia) està menys diposada a sostenir un generosíssim Estat del benestar ( vet ací, en el fons tota la moguda antiCadastre...; amb especial protagonisme del comunistes de xalet...)
d) La percepció generalitzada que l'esquerra ha estat còmplice de la desregulació financera i l'excessiu liberalisme que ha incubat la pitjor crisi financera dels darrers 70 anys. Estat d'ànim que ha fet perdre els governs d'Alemanya, França i Regne Unit. (Res a replicar,oi? Però tota transformació urbanística sí que és regulada, i per partida doble de la Generalitat i l'Ajuntament. Ep!¿ evitar el pànic financer oi que era necessari encara que no just?)
Ramon Aymerich a "Diversos, insolidarios" rebla la tesi de l'etnocentrisme... en la solidaritat: "Quan es tracta de practicar la solidaritat, la gent prefereix fer-la amb els de la seva pròpia raça o ètnia. L'afirmació pot ser brutal, sobre tot si vostè conserva els valors que li van inculcar als anys 70.
Manlleva la tesi d'un traball de 2001 de tres economistes (Alesina, Glaeser, Sacerdote), els qui, a la recerca de les diferències entre els Estats del benestar d'EEUU i Europa, van trobar-les en el "factor racial": "Quan els receptor d'ajuts socials coincidien majoritàriament en amb un minoria, en el seu cas de raça negra, l atoleràcnia pública envers la despesa social queia
"La pregunta que ens fem ara és si ara a Europa s'esdevé quelcom de semblant. Altre temps homogènia en la composició interna - amb matisos - les migracions laborals han creat han creat els últims anys importants minories a cada país, el que explicaria també el desplaçament de les opinions públiques cap a la dreta. La desfeta de la socialdemocra`cia a Suècia sembla abonar aquesta impressió, com també la dretanització de l'abans liberal Holanda. I, evidentment, la fugida cap endavant de Nicolas Sarkozy. Incapaç d'aplicar les reformes que els país necessita, el president francès es trasmuta en un Berlusconi bufat i se les ha amb els romanesos pobres en busca de vots.
Fora una altra novetat inesperada de la crisi, que estaria accelerant la fi del model del model d'Estat del benestar que ha gaudit Europa des de la data. I el que vindria ara fóra un increment de les pressions per a retallar la despesa social. Però no dels mercats financers (no únicament) sinó de les pròpies opinions públiques.
Quan més diversa es fa una societat, quan més es fragmenta racialment, menys funcionen els mecanismes públics de cohesió interna. I això val també per Catalunya.
Des de la secció Dinero de La Vanguardia, el soci director de Durán-Sindreu afirma: " El nostre sistema tributari incompleix en gran part el principi de progressivitat que proclama la CE. La supressió pràctica de l'Impost sobre el Patrimoni, de l'Impost sobre Succesions i Donacions en gran part de les CCAA, els tipus del 190 i 21% que s'apliquen a les rendes de l'estalvi (dividents, interessos de comptes corrents, beneficis per la venda d'accions) i els tipus vigents en l'Impost sobre Scoietats, han fet que la progressivitat real recaigui, únicament, sobre les rendes del treball, d'autònoms i d'aquelles poques rendes procedents del lloguer d'immobles que no es refugien en els tipus suaus de l'impost de societats.
Si a més constatem que els qui realment més tenen eludeixen lícitament la tributació de l'IRPF, el desajustament del sistema tributari es tan manifest com vergonyós. El denominat principi d'equitat horitzontal exigeix que dos supostos iguals siguin tractats d'igual forma. Doncs bé , ¿ compleixen amb aquest principi dos contribuents que a igual nivell i tipus de renda tributin un al 43% i l'altre al 25 o 30% per la simple diferència d'haver constituït una societat que no és pròpiament empresa? És evident que no. Lícit, sí; just, en termes d'equitat, no"
Ramon Aymerich analitza tota la psicologia i economia del deute: " Pot ser tan dolça com la més efectiva i arriscada de les drogues. La gent que disfruta amb el menjar sap que allò que li alegra el dia, allò que més cobeja, acostuma a ser el que perjudica la seva salut. Per a l'amant del deute, l'experiència del gaudeixi avui, pagui demà és una experiència difícil de superar. I, alhora, pot ser el camí més directe a la fallida familiar. La diferència rau en què les societats s'han esmenrçat, amb millor o pitjor encert, a regular les drogues. Altrament, ningú no ha gosat a res de semblant amb el consum (seria executat en públic).
El deute és també un narcòtic per a l'economia. L'endeutament de famílies i empreses és el que ha permès a la societat nord-americana obviar la desindustrialització i el progressiu deute exterior. N'hi havia prou amb injectar liquiditat mitjançant préstecs perquè la demanda interna tirés. El deute ha permès que molts pensessin que el segon miracle espanyol (1994-2007) anava a durar sempre; la qual cosa impedí d'adonar-se que tanta construcció i tant d'immobiliari estaven erosionant les bases de competitivitat futura a altres sectors.
La diferència substancial entre els endeutaments locals i els nord-americans és que aquí encara tenim molt de pudor per a explicar en públic certes desgràcies"
23/9/10
Etiquetes:
República bananera
0
comentaris
Mocions al Ple de setembre, presentades pel Grup Municipal de PAU
1.- Proposta d'acord: Durant les Festes Majors / Tradicionals i la Diada Nacional de Catalunya, excepcionalment l'única bandera al balcó municipal oficial serà la Senyera.
2.- Proposta d'acord: Abans que suprimir actes més que arrelats de les Festes Majors i de la Programació Cultural, suprimir els sous de les regidories afectades i destinar-los a les esmentada oferta mai no renunciable, dins les partides d'òrgans de Govern.
3.- Proposta d'acord: Retornar l'ús per a jocs infantils de la plaça del Pou a tota la mainada de fins a 10 anys. Amb la corresponent nova senyalització. Habilitació immediata d'espais de jocs per als majors de 10 anys. Col•locació de petit parc infantil i senyalitzacions a la plaça Martí Royo. Eliminació de la prohibició d'aparcament al tram actual del c) Albert Boronat.
Signat pel regidor electe Francesc Blanch Cañellas
Preguntes del Grup Municipal de PAU a regidories del Govern,
1.- Esports: Estat del compliment de les feines a l'Estadi reclamades pel C.D.Altafulla
2.- Esports: Estat del compliment de les feines al Pavelló per a la seva rehabilitació
3.- Via Pública: memòria econòmica de les despeses d'inversió en ressalts; projecte d'execució que les ha dirigit.
4.- Via Pública: estat d'execució del pressupost de l'any 2011 en %; detallant-ne les principals intervencions.
¿Per què no s'ha actuat a la plaça Martí Royo reparant-ne lloses absents o escantellades?
¿Per què no s'ha completat la paret històrica enderrocada del carrer peatonal de la Cabana / c) de Mar?
¿Per què no s'han completat les jardineres del magnífic aparcament de les Piscines?
5.- Alcaldia: ¿Per què no es va celebrar cap mena d'acte oficial amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya, trencant el criteri d'aquesta legislatura, iniciat l'Onze de setembre de 2007 per Francesc Farré i continuat el 2008 i el 2009 per J.Mª Gené?
6.- Policia Municipal: Memòria econòmica de l'evolució de personal i despeses del servei els anys 2008-2009 i situació actual de plantilla (actius, formant-se, baixes).
7.- Alcaldia: Estat de les gestions prop d'Interior per defensar el ciutadà Jordi Molinera.
8.- Brigada Municipal: Explicació de causes i mesures de redreçament i millora relacionades amb la "desídia durant el mes d'agost" del servei, segons declarà el propi Alcalde i Cap de polític de serveis en la comissió de Territori durant el precs i preguntes.
Signat pel Regidor Electe Francesc Blanc Cañellas
1.- Proposta d'acord: Durant les Festes Majors / Tradicionals i la Diada Nacional de Catalunya, excepcionalment l'única bandera al balcó municipal oficial serà la Senyera.
2.- Proposta d'acord: Abans que suprimir actes més que arrelats de les Festes Majors i de la Programació Cultural, suprimir els sous de les regidories afectades i destinar-los a les esmentada oferta mai no renunciable, dins les partides d'òrgans de Govern.
3.- Proposta d'acord: Retornar l'ús per a jocs infantils de la plaça del Pou a tota la mainada de fins a 10 anys. Amb la corresponent nova senyalització. Habilitació immediata d'espais de jocs per als majors de 10 anys. Col•locació de petit parc infantil i senyalitzacions a la plaça Martí Royo. Eliminació de la prohibició d'aparcament al tram actual del c) Albert Boronat.
Signat pel regidor electe Francesc Blanch Cañellas
Preguntes del Grup Municipal de PAU a regidories del Govern,
1.- Esports: Estat del compliment de les feines a l'Estadi reclamades pel C.D.Altafulla
2.- Esports: Estat del compliment de les feines al Pavelló per a la seva rehabilitació
3.- Via Pública: memòria econòmica de les despeses d'inversió en ressalts; projecte d'execució que les ha dirigit.
4.- Via Pública: estat d'execució del pressupost de l'any 2011 en %; detallant-ne les principals intervencions.
¿Per què no s'ha actuat a la plaça Martí Royo reparant-ne lloses absents o escantellades?
¿Per què no s'ha completat la paret històrica enderrocada del carrer peatonal de la Cabana / c) de Mar?
¿Per què no s'han completat les jardineres del magnífic aparcament de les Piscines?
5.- Alcaldia: ¿Per què no es va celebrar cap mena d'acte oficial amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya, trencant el criteri d'aquesta legislatura, iniciat l'Onze de setembre de 2007 per Francesc Farré i continuat el 2008 i el 2009 per J.Mª Gené?
6.- Policia Municipal: Memòria econòmica de l'evolució de personal i despeses del servei els anys 2008-2009 i situació actual de plantilla (actius, formant-se, baixes).
7.- Alcaldia: Estat de les gestions prop d'Interior per defensar el ciutadà Jordi Molinera.
8.- Brigada Municipal: Explicació de causes i mesures de redreçament i millora relacionades amb la "desídia durant el mes d'agost" del servei, segons declarà el propi Alcalde i Cap de polític de serveis en la comissió de Territori durant el precs i preguntes.
Signat pel Regidor Electe Francesc Blanc Cañellas
Etiquetes:
Notícies
0
comentaris
Els Castellers d'Altafulla assolim el segon set de gamma alta, aquest diumenge 19 de setembre, a la històrica plaça Vella del Vendrell, al costat dels Nens i dels Bordagassos. Després del 4 de amb el pilar dels Pallaresos: el tan difícil 3 amb l'agulla!
La capacitat de convocatòria i de reacció dels nostres Castellers en l'actual històrica temporada resta demostrada ja que vam ser convocats el dilluns d'aquesta mateixa setmana. Encetem plaça Vella del Vendrell amb un dos de sis que aspira a més, fem el castell inèdit a segona ronda i arrodonim amb un tres de set. Ja ens hem descomptat dels pilars de cinc del tan segur / regular l'equip de pilaners.
Pep Garcés / Manyo amb la Joves de Valls hi va parar al pis de terços tapats de manilles el dos de nou carregat la santa Teresa de 1994. També com a segon del pilar dins 4 de vuit i del pilar de set folrat va demostrar la seva gran vàlua el 1998, a l'escenari on ha tornat amb la camisa altafullenca.
Els Nens del Vendrell, convocants de la Diada com a preparació al Concurs de TGN, se'n surten en el seu cobejat 4 de vuit. Per bé que no reeixí la prova de la torre folrada.
Els Bordegassos fan dos castells de gamma alta de set, inclòs el 5 de set (el pròxim horitzó altafullenc, el 7 de novembre a la plaça del Pou amb les mateixes tres colles, si el temps i, sobretot l'autoritat, no ens ho impedeixen. Les camises de les tres colles, per cert, vertebren una policromia de bandera republicana...
Als 75 anys, d'un cruel càncer de pròstata, mor a la seva nadiva Saragossa J.A.Labordeta, veí estiuejant del carrer de Baix i glossador de l'Hotel sant Martí - on actuà el setembre de 2008 per a Ali Supay - al seu darrer llibre. Esperem un oficial minut de silenci a l'inici del Ple d'aquest divendres.
Un autoretrat el podem manllevar de "Tierra sin mar" (Xordica, 2002; RBA,2008):
"Yo nunca sé el Labordeta que voy a ser mañana. No soy un tipo racional, sino más bien visceral. Mi mundo es un mundo entre lo telúrico de la infancia, mis padres, mis amigos, Zaragoza y sus mitos cotidianos (la vieja, san Lamberto, el barrio, el mercado), Aragón y la nostalgia de la libertad".
Tierra sin mar és així descrita. "Es que éste es un territorio duro. Dominado por un ciudad que es más bien un poblachón monegrino desemparado, sin las cosas buenas de los pueblos de los Monegros. Vivir aquí es muy duro, nos rodea un paisaje aterrador barrido por el viento. Nos salva un poco que esa dureza produzca también locos maravillosos que hacen soportable Zaragoza. Me refiero a los poetas, pintores, gentes del cine y locos en general. Gracias a ellos resulta más soportable el tedio pueblerino"
Probablement tota la greu sensibilitat, l'arrelada literatura i el doll d'humanisme reivindicatiu de Labordeta resten aplegades en aquest text meravellós:
"Somos como esos viejos árboles, batidos por el viento que azota desde el mar - siempre el mar como nostalgia de nuestra liberación. Hemos perdido compañeros en los frentes de siempre: de Teruel, de Belchite, de la vida, paisajes y esperanzas en duro batallar. Vamos hundiendo en las palabras - palabras y palabras y palabras - las huellas de los labios para poder besar tiempos futuros y anhelados, de manos contra manos izando la igualdad con todos, con los de arriba con los de abajo, con los del este y del oeste.
Somos como la humilde aboda - la tierra de la que nacen nuestros pueblos - que cubre, contra el tiempo, la sombra del hogar del que un día se fueron unos y otros y ya no queda casi nadie. Vamos a echar nuestras raíces - ¿hay tiempo todavía? - por campos y veredas para poder andar.
Somos igual que nuestra tierra, suaves como la arcilla - las rojizas y hermosas veredas del Jalón - duros com el roquedal - en lo alto del Pirineo, tan cansado. Hemos atravesado el tiempo dejando en los secanos - Monegros, Tierras de Caspe, de Belchite - nuestra lucha total. Vamos a hacer con el futuro -¿hay tiempo todavía?- un canto a la esperanza y poder encontrar tiempos cubiertos con las manos, con los labios y con los rostros que sueñan libertad. Aquella que un día pusimos en la calle y que los burócratas la trituraron, arrasaron y destruyeron.
Ya no es tiempo de canciones, sino de hechos, y el hecho es que, como pueblo, ya casi no nos queda nada, tan sólo la palabra para salir a la calle y reclamar lo que siempre ha sido nuestro: la historia y la libertad. ¡A la calle pues, que ya es hora!
El seu Canto a la Libertad fou l'himne d'aquella Federación de Partidos Socialistas:
"También será posible -- que esa hermosa mañana -- ni tú, ni yo, ni el otro, -- la lleguemos a ver; -- però habrá que forzarla -- para que pueda ser"
La capacitat de convocatòria i de reacció dels nostres Castellers en l'actual històrica temporada resta demostrada ja que vam ser convocats el dilluns d'aquesta mateixa setmana. Encetem plaça Vella del Vendrell amb un dos de sis que aspira a més, fem el castell inèdit a segona ronda i arrodonim amb un tres de set. Ja ens hem descomptat dels pilars de cinc del tan segur / regular l'equip de pilaners.
Pep Garcés / Manyo amb la Joves de Valls hi va parar al pis de terços tapats de manilles el dos de nou carregat la santa Teresa de 1994. També com a segon del pilar dins 4 de vuit i del pilar de set folrat va demostrar la seva gran vàlua el 1998, a l'escenari on ha tornat amb la camisa altafullenca.
Els Nens del Vendrell, convocants de la Diada com a preparació al Concurs de TGN, se'n surten en el seu cobejat 4 de vuit. Per bé que no reeixí la prova de la torre folrada.
Els Bordegassos fan dos castells de gamma alta de set, inclòs el 5 de set (el pròxim horitzó altafullenc, el 7 de novembre a la plaça del Pou amb les mateixes tres colles, si el temps i, sobretot l'autoritat, no ens ho impedeixen. Les camises de les tres colles, per cert, vertebren una policromia de bandera republicana...
Als 75 anys, d'un cruel càncer de pròstata, mor a la seva nadiva Saragossa J.A.Labordeta, veí estiuejant del carrer de Baix i glossador de l'Hotel sant Martí - on actuà el setembre de 2008 per a Ali Supay - al seu darrer llibre. Esperem un oficial minut de silenci a l'inici del Ple d'aquest divendres.
Un autoretrat el podem manllevar de "Tierra sin mar" (Xordica, 2002; RBA,2008):
"Yo nunca sé el Labordeta que voy a ser mañana. No soy un tipo racional, sino más bien visceral. Mi mundo es un mundo entre lo telúrico de la infancia, mis padres, mis amigos, Zaragoza y sus mitos cotidianos (la vieja, san Lamberto, el barrio, el mercado), Aragón y la nostalgia de la libertad".
Tierra sin mar és així descrita. "Es que éste es un territorio duro. Dominado por un ciudad que es más bien un poblachón monegrino desemparado, sin las cosas buenas de los pueblos de los Monegros. Vivir aquí es muy duro, nos rodea un paisaje aterrador barrido por el viento. Nos salva un poco que esa dureza produzca también locos maravillosos que hacen soportable Zaragoza. Me refiero a los poetas, pintores, gentes del cine y locos en general. Gracias a ellos resulta más soportable el tedio pueblerino"
Probablement tota la greu sensibilitat, l'arrelada literatura i el doll d'humanisme reivindicatiu de Labordeta resten aplegades en aquest text meravellós:
"Somos como esos viejos árboles, batidos por el viento que azota desde el mar - siempre el mar como nostalgia de nuestra liberación. Hemos perdido compañeros en los frentes de siempre: de Teruel, de Belchite, de la vida, paisajes y esperanzas en duro batallar. Vamos hundiendo en las palabras - palabras y palabras y palabras - las huellas de los labios para poder besar tiempos futuros y anhelados, de manos contra manos izando la igualdad con todos, con los de arriba con los de abajo, con los del este y del oeste.
Somos como la humilde aboda - la tierra de la que nacen nuestros pueblos - que cubre, contra el tiempo, la sombra del hogar del que un día se fueron unos y otros y ya no queda casi nadie. Vamos a echar nuestras raíces - ¿hay tiempo todavía? - por campos y veredas para poder andar.
Somos igual que nuestra tierra, suaves como la arcilla - las rojizas y hermosas veredas del Jalón - duros com el roquedal - en lo alto del Pirineo, tan cansado. Hemos atravesado el tiempo dejando en los secanos - Monegros, Tierras de Caspe, de Belchite - nuestra lucha total. Vamos a hacer con el futuro -¿hay tiempo todavía?- un canto a la esperanza y poder encontrar tiempos cubiertos con las manos, con los labios y con los rostros que sueñan libertad. Aquella que un día pusimos en la calle y que los burócratas la trituraron, arrasaron y destruyeron.
Ya no es tiempo de canciones, sino de hechos, y el hecho es que, como pueblo, ya casi no nos queda nada, tan sólo la palabra para salir a la calle y reclamar lo que siempre ha sido nuestro: la historia y la libertad. ¡A la calle pues, que ya es hora!
El seu Canto a la Libertad fou l'himne d'aquella Federación de Partidos Socialistas:
"También será posible -- que esa hermosa mañana -- ni tú, ni yo, ni el otro, -- la lleguemos a ver; -- però habrá que forzarla -- para que pueda ser"
Etiquetes:
Reflexions generals
0
comentaris
Manuel Chaves: "Los catalanes no asumen que un Estatuto ratificado en referéndum haya sido modificado per el TC. Es uno de los problemas más graves del momento. El trabajo del Gobierno y de la Generalitat es contrarestar con el desarrollo del Estatuto a los que dicen "vamos a irnos de España" y a los que creen que Catalunya está privilegiada. CiU está en una deriva soberanista para atraer votos de ERC. Pero a su vez, Mas le tira los tejos al PP sin recordar que es quien mandó el Estatuto a los tribunales. Y el PP está dispuesto a apoyar a Mas. Que se expliquen".
El corresponsal de la Vanguardia a París, LluísUria retrata la política les incessants polítiques de seguretat de Nicolas Sarkozy com "La gesticulació del goril•la":
"Quan se sent desafiat, el goril•la mascle s'alça sobre les seves cames del darrera, mostra la seva dentadura amb expressió ferotge i es copeja amb força el propi pectoral, abans de carregar o amagar la càrrega - contra el seu adversari. El més important és la demostració de força, la representació del poder".
F.G.Basterra a "Populismos tóxicos": " D'Obama a Sarkozy. Líders minvants a una i altra riba de l'Atlàntic. Arrasat pel populisme, fragant la bogeria, el nord-americà, i populisme vergonyosament oportunista, atiat des del poder pera mossegar l'extrema dreta i alleugerint una presidència declinant, en el cas de França i la deportació dels gitanos.
"Tal vegada salvi la legalitat del que ha fet. Però no la immoralitat de la seva actuació. Restarà la ignominosa circular dirigida pel seu Ministeri d'Interior als prefectes regionals per tal que actuessin específicament contra els campament de gitanos.
"El moviment populista ha sembrat la desinformació, comprada per molts. que Obama és musulmà, no nasqué als EEUU i que vol imposar el socialisme. Aquesta amalgama de fúria, fonamentalisme religiós, patriotisme i ignorància, atrau a fanàtics de tota mena, amb un visceral refús de l'establishment polític, del Govern intervencionsita, de les elits, del mitjans liberals, dels impostos, de la sanitat pública. Déu, pàtria, armes i individualisme són llurs patrons. El seu adob, el desencís general amb allò establert potenciat per la frustració econòmica".,
Javier Pérez Royo es plany del succeït al Consell Europeu de dijous 16 de setembre: " França és França i a la reunió no fou sobre el president francès i el seu Govern els objectes de les crítiques i exigència d'explicacions, sinó que la destinatària en fou la comissària de Luxemburg, Viviane Reding, a qui s'obligà a disculpar-se per les paraules emprades en qualificar l'acció francesa.
"La permissivitat amb aquest tipus de manifestacions de la llei del més fort, al marge del control de les formalitats jurídiques, no pot presagiar-ne res de bo. Hem baixat un esgraó en la lluita contra la llei del més fort i això sempre s'acaba pagant.
"No es pot admetre que el més fort s'eximeixi unilateralment del sotsmetre's als límits comunament establerts, perquè, quan això succeeix, ens decantem inexorablement cap a la barbàrie".
Daniel Innerarity: "L'actual increment de la por no és causat únicament a l'augment de certs riscos amenaçadors, sinó que han augmentat les condicions d'incertesa en les circumstàncies de la nostra vida personal. Per això l'espai de l'imaginari s'amplia enormement i amb ell el seu ús públic: es fan guerres, es guanyen eleccions i es governa sobre allò Imaginari".
Fernando Vallespín estira les orelles als convocants de la Vaga General del 29 de setembre: "El nucli de les seves crítiques és del tot ple de raó. No es poden carregar les conseqüències de la crisi sobre les espatlles més desprotegides mentre que els qui l'ha provocada se'n van xiulant. Però to plegat no és culpa del Govern de ZP ni pot esmenar-se amb una vaga general. El dia després, tan mateix, to seguirà igual. No, tal vegada pitjor, perquè si triomfa, minvarà la confiança en el país i aviat caldrà implementar noves mesures d'ajustament. Els sindicats restaran satisfets amb ells mateixos perquè hauran assolit els seus objectius malgat haver desligitimat un Govern d'esquerres. Hauran acomplert la seva històrica funció identitària, però no ens hauran acostat gens ni mica a la solució dels problemes que ens ofeguen"
El País: " El mercat ja no situa Espanya a la cua que componen Grècia, Portugal i Irlanda. Els inversors has passat del temor a la creença; de recelar dels plans antidèficit del Govern a acompanyar-los en el calvari; del sofriment a la fe, descriu l'influent Financial Times".
Anton Costas a "Capitalismo amamantado y pedigueño":
"En les actuals circumstàncies, la influència d'aquest capitalisme de pressupost públic és un llast per a l'avenç vers una economia competitiva i exportadora que necessitem. Per quatre motius:
Primer, perquè la gran obra pública a Espanya ha entrat en una fase de productivitat decreixent, quan no malbaratament. S'esdevé que encara es beneficia del que Germà Bel, company en la UB i excel•lent experts en aquest temes, ha qualificat la "creença religiosa en la bondat per se de les infraestructures". El relatiu retard que teníem al moment de l'entrada en la CEE, al costat del manà dels fons estructurals, féu de la construcció d'infraestrcutures no només allò necessari sino desitjable en sí mateix. Però, ara construir per construir potser que convingui a només de sis grans empreses, però no a l'interès general. Hem de preguntar-nos per la seva necessitat, la seva eficàcia, per com es pagarà i sobretot pel seu cost d'oportunitat, és a dir, allò que deixem de fer (escoles, I+D, formació d'aturats, etc) per a seguir fent aeroports, autovies o AVE. I quan ens fem aquestes preguntes les respostes espanten.
Segon, la política energètica, i en particular el model de primes a la renovació ni cap ni peus.
Tercer, és un capitalisme que ha arribat a una fase propensa a la corrupció i el frau.
Quart, i per a mi més important, perquè és com el colesterol dolent per a l'esperit del bon capitalisme competitiu que necessitem, el desligitima socialment en basar la rendabilitat dels negocis en les "primes" i l'especulació amb les concessions, i no en el benefici que sorgeix de l'esforç i del risc empresarial.
La crisi és una oportunitat per al canvi. Per a assolir-ho necessitem de moderar l'apetit i l'accés a la mamella dels pressupostos públics. Que tots es guanyin la vida en sana competència, estrenyent-se el cinturó i gestionant bé. I produint coses de qualitat a bon preu, i que la gent, siguin propis o estranys estigui disposada a comprar. Per a la qual cosa calen dues condicions: compartir un projecte de país basat en una economia competitiva i exportadora, i tenir una política d'Estat capaç de coordinar totes les capacitats públiques i privades i, alhora, orientar tots els recursos disponibles, començant pels pressupostos, vers aquest objectiu de canvi. Seria una notícia excel•lent que els pressupostos de 2011 reflectissin aquets prioritat".
El corresponsal de la Vanguardia a París, LluísUria retrata la política les incessants polítiques de seguretat de Nicolas Sarkozy com "La gesticulació del goril•la":
"Quan se sent desafiat, el goril•la mascle s'alça sobre les seves cames del darrera, mostra la seva dentadura amb expressió ferotge i es copeja amb força el propi pectoral, abans de carregar o amagar la càrrega - contra el seu adversari. El més important és la demostració de força, la representació del poder".
F.G.Basterra a "Populismos tóxicos": " D'Obama a Sarkozy. Líders minvants a una i altra riba de l'Atlàntic. Arrasat pel populisme, fragant la bogeria, el nord-americà, i populisme vergonyosament oportunista, atiat des del poder pera mossegar l'extrema dreta i alleugerint una presidència declinant, en el cas de França i la deportació dels gitanos.
"Tal vegada salvi la legalitat del que ha fet. Però no la immoralitat de la seva actuació. Restarà la ignominosa circular dirigida pel seu Ministeri d'Interior als prefectes regionals per tal que actuessin específicament contra els campament de gitanos.
"El moviment populista ha sembrat la desinformació, comprada per molts. que Obama és musulmà, no nasqué als EEUU i que vol imposar el socialisme. Aquesta amalgama de fúria, fonamentalisme religiós, patriotisme i ignorància, atrau a fanàtics de tota mena, amb un visceral refús de l'establishment polític, del Govern intervencionsita, de les elits, del mitjans liberals, dels impostos, de la sanitat pública. Déu, pàtria, armes i individualisme són llurs patrons. El seu adob, el desencís general amb allò establert potenciat per la frustració econòmica".,
Javier Pérez Royo es plany del succeït al Consell Europeu de dijous 16 de setembre: " França és França i a la reunió no fou sobre el president francès i el seu Govern els objectes de les crítiques i exigència d'explicacions, sinó que la destinatària en fou la comissària de Luxemburg, Viviane Reding, a qui s'obligà a disculpar-se per les paraules emprades en qualificar l'acció francesa.
"La permissivitat amb aquest tipus de manifestacions de la llei del més fort, al marge del control de les formalitats jurídiques, no pot presagiar-ne res de bo. Hem baixat un esgraó en la lluita contra la llei del més fort i això sempre s'acaba pagant.
"No es pot admetre que el més fort s'eximeixi unilateralment del sotsmetre's als límits comunament establerts, perquè, quan això succeeix, ens decantem inexorablement cap a la barbàrie".
Daniel Innerarity: "L'actual increment de la por no és causat únicament a l'augment de certs riscos amenaçadors, sinó que han augmentat les condicions d'incertesa en les circumstàncies de la nostra vida personal. Per això l'espai de l'imaginari s'amplia enormement i amb ell el seu ús públic: es fan guerres, es guanyen eleccions i es governa sobre allò Imaginari".
Fernando Vallespín estira les orelles als convocants de la Vaga General del 29 de setembre: "El nucli de les seves crítiques és del tot ple de raó. No es poden carregar les conseqüències de la crisi sobre les espatlles més desprotegides mentre que els qui l'ha provocada se'n van xiulant. Però to plegat no és culpa del Govern de ZP ni pot esmenar-se amb una vaga general. El dia després, tan mateix, to seguirà igual. No, tal vegada pitjor, perquè si triomfa, minvarà la confiança en el país i aviat caldrà implementar noves mesures d'ajustament. Els sindicats restaran satisfets amb ells mateixos perquè hauran assolit els seus objectius malgat haver desligitimat un Govern d'esquerres. Hauran acomplert la seva històrica funció identitària, però no ens hauran acostat gens ni mica a la solució dels problemes que ens ofeguen"
El País: " El mercat ja no situa Espanya a la cua que componen Grècia, Portugal i Irlanda. Els inversors has passat del temor a la creença; de recelar dels plans antidèficit del Govern a acompanyar-los en el calvari; del sofriment a la fe, descriu l'influent Financial Times".
Anton Costas a "Capitalismo amamantado y pedigueño":
"En les actuals circumstàncies, la influència d'aquest capitalisme de pressupost públic és un llast per a l'avenç vers una economia competitiva i exportadora que necessitem. Per quatre motius:
Primer, perquè la gran obra pública a Espanya ha entrat en una fase de productivitat decreixent, quan no malbaratament. S'esdevé que encara es beneficia del que Germà Bel, company en la UB i excel•lent experts en aquest temes, ha qualificat la "creença religiosa en la bondat per se de les infraestructures". El relatiu retard que teníem al moment de l'entrada en la CEE, al costat del manà dels fons estructurals, féu de la construcció d'infraestrcutures no només allò necessari sino desitjable en sí mateix. Però, ara construir per construir potser que convingui a només de sis grans empreses, però no a l'interès general. Hem de preguntar-nos per la seva necessitat, la seva eficàcia, per com es pagarà i sobretot pel seu cost d'oportunitat, és a dir, allò que deixem de fer (escoles, I+D, formació d'aturats, etc) per a seguir fent aeroports, autovies o AVE. I quan ens fem aquestes preguntes les respostes espanten.
Segon, la política energètica, i en particular el model de primes a la renovació ni cap ni peus.
Tercer, és un capitalisme que ha arribat a una fase propensa a la corrupció i el frau.
Quart, i per a mi més important, perquè és com el colesterol dolent per a l'esperit del bon capitalisme competitiu que necessitem, el desligitima socialment en basar la rendabilitat dels negocis en les "primes" i l'especulació amb les concessions, i no en el benefici que sorgeix de l'esforç i del risc empresarial.
La crisi és una oportunitat per al canvi. Per a assolir-ho necessitem de moderar l'apetit i l'accés a la mamella dels pressupostos públics. Que tots es guanyin la vida en sana competència, estrenyent-se el cinturó i gestionant bé. I produint coses de qualitat a bon preu, i que la gent, siguin propis o estranys estigui disposada a comprar. Per a la qual cosa calen dues condicions: compartir un projecte de país basat en una economia competitiva i exportadora, i tenir una política d'Estat capaç de coordinar totes les capacitats públiques i privades i, alhora, orientar tots els recursos disponibles, començant pels pressupostos, vers aquest objectiu de canvi. Seria una notícia excel•lent que els pressupostos de 2011 reflectissin aquets prioritat".
13/9/10
Etiquetes:
Festes
0
comentaris
"Agraïment i generositat". "Llibertat, veritat i justícia" (lemes de l'homilia i el comiat de l'ofici de sant Antoni)
Apoteosi de les entitats en els actes de la FM de setembre. Els Castellers d'Altafulla repetim sols la clàssica de set (tres i quatre, dos de sis i pilar de cinc), i per les baixes de dos quarts hem de desmuntar l'intent del 3 de set amb el pilar de cinc, que ens espera ben aviat! Aquesta pletòrica temporada hem fet castells de set a les quatre places altafullenques.
L'estrèpit, els sortidors de guspires, la força de les timbaleres de la tempesta de fi de festa dels Diables tanca unes festes on el regidor el dia 11 vestí dos trages diferents mercès a un servei de brigada reforçat com mai (Pérez és així...: quan controla, tot és possible; quan no...) que ha tornat als regidors la condició d'"autoritats" en lloc de "pringats"...
Els Segadors dels Grallers d'Altafulla salven la celebració de la Diada a sant Antoni; sense acte oficial, sense cobla per a les sardanes i amb la bandera espanyola també al balcó.
¿L'agrupació del PSC, tan plena de "drets a decidir", expressarà alguna queixa als seus superiors de Govern (tercer alcalde i mestressa tinent d'alcalde del PP / catalanofòbic)? Al menys que reclamin el compliment de "Fem de la senyera el símbol de la unitat del país; fem del nostre himne, un cant a la confiança, i fem de la nostra Diada un gest inequívoc de compromís cívic i democràtic" (text final del Manifest del PSC per al Diada Nacional de Catalunya de 2010).
El nostre club de futbol s'estrena a casa amb l'exprimera regional Vila-seca B amb un empat a zero, tan injust com positiu. Equip totalment nou, on Albert Jansà, Nico i el jove davanter Gilbert representen la continuïtat amb la mateixa heroica junta directiva de l'any passat presidida per Ignasi Marquès.
J.M.Bellido exposa exquisidament al Cercle Artístic de la pallissa de l'era del Senyor. Demostra el seu virtuosisme tan esponjador d'estils i tècniques en una preciosa i polifacètica exposició de retrats, bodegó, i sobretot paisatges (des de l'escola d'Olot, als homenatges a Josep Sala i Salvador Ferré) i brillants acrílics. Els quadres de gran format ja li confereixen la condició d'autor de l'escola paisagística d'Altafulla (Josep Buyreu, Salvador Ferré Andreu, Josep Sala, Fermí Carré, Marta Balañà, J.M.Bellido).
Fermí Carré llega oficialment les dues aquarel·les de tema altafullenc a l'Ajuntament d'Altafulla. Els regidors de Govern del PSC, la d'AUPA i el nostre regidor - que en glossà l'acte - representem l'agraïment municipal. El tercer alcalde arriba molt tard i la tinent d'alcalde del PP se n'abstingué... La convivència s'acabà al lliurament d'obsequis de l'Altafulla Balla (habitualment amb barreja de regidors); la nova regidora de Cultura rebutjà la presència del nostre regidor, qui sempre procurà que fos el Ple i no el Govern el qui representés el poble en una manifestació folklòrica plena d'altafullencs del futur (nans, i l'esplet de categories dels bastoners tan agrupadors endins i oberts enfora)
Els fruits dels tallers de l'Ateneu embelleixen tota la planta del Centre d'Entitats. Lacats, el primer quadre d'oliveres de Mariona Gelabert, preciosistes ganxets, elegants vestits i una autèntica mostra de patchwork, tan artístics com funcionals.
Cadascun dels infants participants a la pineda del Senyor reben una medalla i el material de participació del Cercle Artístic. Els germans Ribé (Joel i Gerard), Alba Pérez Mtez. i Irene Cabello Mestres guanyadors de cada nivell d'edat.
Manifest del PSC per a la Diada: " La Catalunya de l'Estatut. L'ambició nacional del catalanisme social": " 3. Creiem en el catalanisme social com una actitud quotidiana que ens permet viure la ciutadania democràtica, la identitat nacional i la cohesió social amb plenitud i de manera integradora. La nació és la casa, el barri, la ciutat, el país. No hi nació sense societat. Volem un catalanisme que faci possible la justícia social. Aquesta és també la nostra ambició nacional"
Ramon Aymerich, cap d'economia de La Vanguardia: " Que avui Catalunya es plantegi el seu encaix a Espanya obeeix en part a la política. Però reflecteix sobretot corrents de fons, en bona part determinades per l'economia: la pèrdua del lideratge econòmic català a Espanya; l'obertura a l'exterior de l'empresa catalana; la pèrdua de sobirania del Govern d'espnaya en materia econòmica; la configuració d'un model d'infraestructures centralitzat que no deixa intersticis a l'autonomia gestora... Heus ací molt del per què de la deriva sobiranista entre les classes mitjanes".
Ramon Jáuregui a "Qué le pasa a Europa": "Decía no hace mucho tiempo Jacques Delors, el añorado europeísta francés, que Europa, depués de los bomberos (ante la crisis financiera), esperaba ahora los arquitectos. Yo creo que los arquitectos* ya nos han dibujado los planos de la Casa Europea y lo que verdaderament necesitamos, lo que verdaderamente se hecha en falta, son capataces, jefes de obra, líderes que nos pongan a trabajar en ese edificio imprescindible que tenemos que construir sí o sí, para que nuestros hijos no vivan desguarnecidos o para que no se vayan a otra casa a buscar su futuro y su vida".
(*) Projecte Europa 2030, de 12 experts coordinats per Felipe González, presentat al Consell Europeu el passat juny; amb un "omninoso y suicida", "espeso y sonoro silencio" com a resposta.
R.Jáuregui en valora "la contundencia de su diagnóstico, la rotundidad de las cifras y de los parámetros que configuran nuestras tendencias": envelliment demogràfic, immigració massiva tan necessària com que no sabem ni ordenar ni integrar; dependència energètica; minvant competència que qüestiona la plena ocupació i l'Estat del Benestar; desplaçament cap a Àsia de la producció, de l'estalvi; amenaces del terrorisme i del crim organitzat. Panorama gens tranquil·litzador que reclama reaccionar junts i des d'ara per a no acabar en "una especie de península colateral del nuevo centro de gravedad económico del mundo que se desplaza a velocidad vertiginosa hacia Asia".
El diagnòstic de situació de Jáuegui és prou explícit: "No es ceguera lo que sufrimos sino incapacidad. Francia y Alemania no se entienden para el liderazgo europeo que les correponde y necesitamos.
Durante el verano, la Comisión y el Consejo han desaparecido literalmente, ausentes Barroso, VanRampuy y Ashton de toda presencia pública.
El Eurobarómetro no muestra que el espíritu europeo, la fe en Europa y la necesidad de su construcción, languidece peligrosament en los principales países que la fundaron".
Tesi de reculada de la vertebració d'espais / organitzacions comunitaris, públics i polítics que prou es demostren a cada nivell; probablement, quan al nostre regidor se li retreuen "falta de formes", totes les taques sense adonar-se'n de l'amplada el seu pit, es demostra la debilitat de l'"esperit", "fe" i "necessitat" en / de projectes col·lectius ( Cadastre / IBI, camp de gespa, places i carrers fluïds, activitats festives, artístiques i culturals, lideratges). En paraules del massa agre i derrotista Gregorio Moran: "el desdoro de todo lo público, cuando el instinto de propiedad invadió toda la sociedad".
Apoteosi de les entitats en els actes de la FM de setembre. Els Castellers d'Altafulla repetim sols la clàssica de set (tres i quatre, dos de sis i pilar de cinc), i per les baixes de dos quarts hem de desmuntar l'intent del 3 de set amb el pilar de cinc, que ens espera ben aviat! Aquesta pletòrica temporada hem fet castells de set a les quatre places altafullenques.
L'estrèpit, els sortidors de guspires, la força de les timbaleres de la tempesta de fi de festa dels Diables tanca unes festes on el regidor el dia 11 vestí dos trages diferents mercès a un servei de brigada reforçat com mai (Pérez és així...: quan controla, tot és possible; quan no...) que ha tornat als regidors la condició d'"autoritats" en lloc de "pringats"...
Els Segadors dels Grallers d'Altafulla salven la celebració de la Diada a sant Antoni; sense acte oficial, sense cobla per a les sardanes i amb la bandera espanyola també al balcó.
¿L'agrupació del PSC, tan plena de "drets a decidir", expressarà alguna queixa als seus superiors de Govern (tercer alcalde i mestressa tinent d'alcalde del PP / catalanofòbic)? Al menys que reclamin el compliment de "Fem de la senyera el símbol de la unitat del país; fem del nostre himne, un cant a la confiança, i fem de la nostra Diada un gest inequívoc de compromís cívic i democràtic" (text final del Manifest del PSC per al Diada Nacional de Catalunya de 2010).
El nostre club de futbol s'estrena a casa amb l'exprimera regional Vila-seca B amb un empat a zero, tan injust com positiu. Equip totalment nou, on Albert Jansà, Nico i el jove davanter Gilbert representen la continuïtat amb la mateixa heroica junta directiva de l'any passat presidida per Ignasi Marquès.
J.M.Bellido exposa exquisidament al Cercle Artístic de la pallissa de l'era del Senyor. Demostra el seu virtuosisme tan esponjador d'estils i tècniques en una preciosa i polifacètica exposició de retrats, bodegó, i sobretot paisatges (des de l'escola d'Olot, als homenatges a Josep Sala i Salvador Ferré) i brillants acrílics. Els quadres de gran format ja li confereixen la condició d'autor de l'escola paisagística d'Altafulla (Josep Buyreu, Salvador Ferré Andreu, Josep Sala, Fermí Carré, Marta Balañà, J.M.Bellido).
Fermí Carré llega oficialment les dues aquarel·les de tema altafullenc a l'Ajuntament d'Altafulla. Els regidors de Govern del PSC, la d'AUPA i el nostre regidor - que en glossà l'acte - representem l'agraïment municipal. El tercer alcalde arriba molt tard i la tinent d'alcalde del PP se n'abstingué... La convivència s'acabà al lliurament d'obsequis de l'Altafulla Balla (habitualment amb barreja de regidors); la nova regidora de Cultura rebutjà la presència del nostre regidor, qui sempre procurà que fos el Ple i no el Govern el qui representés el poble en una manifestació folklòrica plena d'altafullencs del futur (nans, i l'esplet de categories dels bastoners tan agrupadors endins i oberts enfora)
Els fruits dels tallers de l'Ateneu embelleixen tota la planta del Centre d'Entitats. Lacats, el primer quadre d'oliveres de Mariona Gelabert, preciosistes ganxets, elegants vestits i una autèntica mostra de patchwork, tan artístics com funcionals.
Cadascun dels infants participants a la pineda del Senyor reben una medalla i el material de participació del Cercle Artístic. Els germans Ribé (Joel i Gerard), Alba Pérez Mtez. i Irene Cabello Mestres guanyadors de cada nivell d'edat.
Manifest del PSC per a la Diada: " La Catalunya de l'Estatut. L'ambició nacional del catalanisme social": " 3. Creiem en el catalanisme social com una actitud quotidiana que ens permet viure la ciutadania democràtica, la identitat nacional i la cohesió social amb plenitud i de manera integradora. La nació és la casa, el barri, la ciutat, el país. No hi nació sense societat. Volem un catalanisme que faci possible la justícia social. Aquesta és també la nostra ambició nacional"
Ramon Aymerich, cap d'economia de La Vanguardia: " Que avui Catalunya es plantegi el seu encaix a Espanya obeeix en part a la política. Però reflecteix sobretot corrents de fons, en bona part determinades per l'economia: la pèrdua del lideratge econòmic català a Espanya; l'obertura a l'exterior de l'empresa catalana; la pèrdua de sobirania del Govern d'espnaya en materia econòmica; la configuració d'un model d'infraestructures centralitzat que no deixa intersticis a l'autonomia gestora... Heus ací molt del per què de la deriva sobiranista entre les classes mitjanes".
Ramon Jáuregui a "Qué le pasa a Europa": "Decía no hace mucho tiempo Jacques Delors, el añorado europeísta francés, que Europa, depués de los bomberos (ante la crisis financiera), esperaba ahora los arquitectos. Yo creo que los arquitectos* ya nos han dibujado los planos de la Casa Europea y lo que verdaderament necesitamos, lo que verdaderamente se hecha en falta, son capataces, jefes de obra, líderes que nos pongan a trabajar en ese edificio imprescindible que tenemos que construir sí o sí, para que nuestros hijos no vivan desguarnecidos o para que no se vayan a otra casa a buscar su futuro y su vida".
(*) Projecte Europa 2030, de 12 experts coordinats per Felipe González, presentat al Consell Europeu el passat juny; amb un "omninoso y suicida", "espeso y sonoro silencio" com a resposta.
R.Jáuregui en valora "la contundencia de su diagnóstico, la rotundidad de las cifras y de los parámetros que configuran nuestras tendencias": envelliment demogràfic, immigració massiva tan necessària com que no sabem ni ordenar ni integrar; dependència energètica; minvant competència que qüestiona la plena ocupació i l'Estat del Benestar; desplaçament cap a Àsia de la producció, de l'estalvi; amenaces del terrorisme i del crim organitzat. Panorama gens tranquil·litzador que reclama reaccionar junts i des d'ara per a no acabar en "una especie de península colateral del nuevo centro de gravedad económico del mundo que se desplaza a velocidad vertiginosa hacia Asia".
El diagnòstic de situació de Jáuegui és prou explícit: "No es ceguera lo que sufrimos sino incapacidad. Francia y Alemania no se entienden para el liderazgo europeo que les correponde y necesitamos.
Durante el verano, la Comisión y el Consejo han desaparecido literalmente, ausentes Barroso, VanRampuy y Ashton de toda presencia pública.
El Eurobarómetro no muestra que el espíritu europeo, la fe en Europa y la necesidad de su construcción, languidece peligrosament en los principales países que la fundaron".
Tesi de reculada de la vertebració d'espais / organitzacions comunitaris, públics i polítics que prou es demostren a cada nivell; probablement, quan al nostre regidor se li retreuen "falta de formes", totes les taques sense adonar-se'n de l'amplada el seu pit, es demostra la debilitat de l'"esperit", "fe" i "necessitat" en / de projectes col·lectius ( Cadastre / IBI, camp de gespa, places i carrers fluïds, activitats festives, artístiques i culturals, lideratges). En paraules del massa agre i derrotista Gregorio Moran: "el desdoro de todo lo público, cuando el instinto de propiedad invadió toda la sociedad".
9/9/10
Etiquetes:
República bananera
0
comentaris
El tercer alcalde ha trigat un mes a formar Govern. Tan de "continuïtat" que només a més d'alcalde populista (no d'esquerres) té 5 dels 7 regidors del Govern Gené ja que Spuch, que l'investí, no en forma part. La regidora del PP primera tinent d'alcalde, culminant l'"entreguisme" del PSC. Ja tenim una cúpula de dretes amb uns resultats electorals d'esquerres...
Janito Francino trepa a la Junta de Govern (formada amb la regidora del PP i el del PSC, per aquest ordre) i suma a Turisme MMCC i Protocol.
L'alcalde Pérez reforça el perfil presidencialista acumulant, a Serveis de Brigada i de Policia, Dinamització Econòmica, la decisiva regidoria d'Hisenda (el seu gran objectiu per controllar / collar / fer pressing a tot i a tothom). Fins ara, mai cap alcalde en legislatura democràtica ha acumulat Presidència i Hisenda; i durant tot el mes d'agost, sense cap delegació oficial a regidors, ha marcat la manera de funcionar de qui mai no sap ni sabrà treballar en equip per moltes parauletes de consens que propagi...
La regidora del PP suma Benestar Social i Ciércoles (PSC), a la tan "tutelada" de Festes - finalment!. Puri Miró (ERC el 2003, PSC el 2007) s'incorpora a Cultura i Ensenyament.
Hem tornat a demanat reunió amb els nous regidors de Cultura i Festes - amb presència optativa del d'hisenda / tercer alcalde - perquè la sol·licitada per aquest dijous havia de ser només amb Pérez. En cap moment serem còmplices del seu presidencialisme!, que evidentment no ens provoca precisament por sinó incomoditat i rebuig..., en un retrocés als túnels dels pitjors temps...
Hem demanat Comissió d'Hisenda perquè dictamini les noves taxes de l'escola de Música, per tal de ser aprovades al Ple d'aquest setembre i aplicar-se com a mensualitats el més aviat possible.
La seva discussió i frustrada aprovació la tarda del dijous 29 de juliol precipità la dimissió de Gené, atrapat pel contumaç criteri habitual de la regidora d'AUPA de baixar o congelar taxes (en aquest cas, aplicant la nova subvenció de la Generalitat) i no millorar-ne (o congelant-ne) condicions laborals (el reconeixement del dret a la mensualitat de setembre de tot el personal i a la d'agost de la terna de l'equip directiu).
El nostre regidor ha ordenat el pagament mensual per transferència de 165,63 e. des d'aquest setembre a maig de l'any vinent, per tornar el total les despeses particulars amb el mòbil municipal: de tot el 2009 (1.243 e.) i de gener a maig de 2010 (420e.) Per iniciativa pròpia! que consti...).
P.S.- Tot i així, i amb posterioritat!, s'ha hagut de sentir, dins d'una reunó amb tots els regidors del Ple, per part del cínic i miserable tercer alcalde, que el nostre regidor havia renunciat a tota retribució (i que per això també la reclama al Govern abans d'anul·lar activitats) per tal de no haver de tornar aquestes mensualitats!
"La plaça de l'església va acollir com cada any el tradicional Cicle de Concert i el Festival de Veus que consoliden Altafulla com a marca turística i cultural de Catalunya" (peu de fotos de Carla Gómez a la pàg.15 del nº 93 de la Plaça del Pou. Contrasta amb que hem de llegir a l'article d'opinió de Janito: "També destacar l'oferta des de la regidoria de Cultura i que complementa l'oferta turística, com són les nits de piano i poemes...". Deu esmentar-ho perquè hi participava el seu germà, el poeta Òscar Francino; en tot 2008, 2009, 2010 no ha vingut a cap concert el regidor de Turisme, encara l'espera el regidor Pere Font de la Torre la nit que n'havien de compartir concert... a fila zero de la plaça de l'església...
L'exposició de manualitats de l'Ateneu Cultural de Dones d'Altafulla, a la seva seu de tallers al nou Centre d'Entitats (no al Fòrum): divendres, 10; a les 18 hores.
G.Kerschensteiner: "Coneixement de la matèria i plenitud de valors representen unides les arrels de tota autèntica eloqüència".
Maria Zambrano: "Descubrir un camino, abrirlo, trazarlo, es la acción más humana porque es al mismo tiempo acción y conocimiento: decisión y una cierta fe que regula la esperanza en forma tal de convertirla en voluntad. Es pues una acción moral entre todas".
Janito Francino trepa a la Junta de Govern (formada amb la regidora del PP i el del PSC, per aquest ordre) i suma a Turisme MMCC i Protocol.
L'alcalde Pérez reforça el perfil presidencialista acumulant, a Serveis de Brigada i de Policia, Dinamització Econòmica, la decisiva regidoria d'Hisenda (el seu gran objectiu per controllar / collar / fer pressing a tot i a tothom). Fins ara, mai cap alcalde en legislatura democràtica ha acumulat Presidència i Hisenda; i durant tot el mes d'agost, sense cap delegació oficial a regidors, ha marcat la manera de funcionar de qui mai no sap ni sabrà treballar en equip per moltes parauletes de consens que propagi...
La regidora del PP suma Benestar Social i Ciércoles (PSC), a la tan "tutelada" de Festes - finalment!. Puri Miró (ERC el 2003, PSC el 2007) s'incorpora a Cultura i Ensenyament.
Hem tornat a demanat reunió amb els nous regidors de Cultura i Festes - amb presència optativa del d'hisenda / tercer alcalde - perquè la sol·licitada per aquest dijous havia de ser només amb Pérez. En cap moment serem còmplices del seu presidencialisme!, que evidentment no ens provoca precisament por sinó incomoditat i rebuig..., en un retrocés als túnels dels pitjors temps...
Hem demanat Comissió d'Hisenda perquè dictamini les noves taxes de l'escola de Música, per tal de ser aprovades al Ple d'aquest setembre i aplicar-se com a mensualitats el més aviat possible.
La seva discussió i frustrada aprovació la tarda del dijous 29 de juliol precipità la dimissió de Gené, atrapat pel contumaç criteri habitual de la regidora d'AUPA de baixar o congelar taxes (en aquest cas, aplicant la nova subvenció de la Generalitat) i no millorar-ne (o congelant-ne) condicions laborals (el reconeixement del dret a la mensualitat de setembre de tot el personal i a la d'agost de la terna de l'equip directiu).
El nostre regidor ha ordenat el pagament mensual per transferència de 165,63 e. des d'aquest setembre a maig de l'any vinent, per tornar el total les despeses particulars amb el mòbil municipal: de tot el 2009 (1.243 e.) i de gener a maig de 2010 (420e.) Per iniciativa pròpia! que consti...).
P.S.- Tot i així, i amb posterioritat!, s'ha hagut de sentir, dins d'una reunó amb tots els regidors del Ple, per part del cínic i miserable tercer alcalde, que el nostre regidor havia renunciat a tota retribució (i que per això també la reclama al Govern abans d'anul·lar activitats) per tal de no haver de tornar aquestes mensualitats!
"La plaça de l'església va acollir com cada any el tradicional Cicle de Concert i el Festival de Veus que consoliden Altafulla com a marca turística i cultural de Catalunya" (peu de fotos de Carla Gómez a la pàg.15 del nº 93 de la Plaça del Pou. Contrasta amb que hem de llegir a l'article d'opinió de Janito: "També destacar l'oferta des de la regidoria de Cultura i que complementa l'oferta turística, com són les nits de piano i poemes...". Deu esmentar-ho perquè hi participava el seu germà, el poeta Òscar Francino; en tot 2008, 2009, 2010 no ha vingut a cap concert el regidor de Turisme, encara l'espera el regidor Pere Font de la Torre la nit que n'havien de compartir concert... a fila zero de la plaça de l'església...
L'exposició de manualitats de l'Ateneu Cultural de Dones d'Altafulla, a la seva seu de tallers al nou Centre d'Entitats (no al Fòrum): divendres, 10; a les 18 hores.
G.Kerschensteiner: "Coneixement de la matèria i plenitud de valors representen unides les arrels de tota autèntica eloqüència".
Maria Zambrano: "Descubrir un camino, abrirlo, trazarlo, es la acción más humana porque es al mismo tiempo acción y conocimiento: decisión y una cierta fe que regula la esperanza en forma tal de convertirla en voluntad. Es pues una acción moral entre todas".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)