La crisi de la socialdemocràcia...

Andrés Ortega i Àngel Pascual-Ramsay, del Departament d’Anàlisi i Estudis del Gabinet de ZP, al seu imprescindible “¿Què nos ha pasado? El fallo de un pais” també contribueixen a esclarir les causes de la crisi de la socialdemocràcia a Europa, segons aquests canvis:

a) en l’era postindustrial, la decadència de la classe treballadora i els sindicats ha augmentat el vot flotant

b) el creixement de desigualtats entre generacions, la polarització entre guanyadors i perdedors de la globalització amb joves abocats a la precarietat laboral i classes mitjanes que veuen com el seu nivell de vida empitjora. Tots plegats abandonen els partits socialdemòcrates perquè no els perceben com a defensors dels seus interessos.

c) s’escau un creixement de l’individualisme (1). La capacitat per a connectar l’individual amb el col·lectiu enfortia els partits socialdemòcrates. Que defensaven que no n’hi havia prou en una visió política fonamentada em els drets i les llibertats individuals; que calia fomentar un sentiment de ciutadania comuna, de responsabilitat compartida mitjançant mútues obligacions (2) i la capacitat per a decidir el propi destí.

d) tot i l’augment de les desigualtats socials arreu, la socialdemocràcia ha abandonat en part el discurs sobre la igualtat d’ingressos i la redistribució a favor de la igualtat de gènere i la igualtat d’oportunitats; en les quals també insisteix també els conservadors –els conservadors socials del Partit Moderat del primer ministre suec Frederik Reinfeldt.

e) l’electorat és molt més divers, i amb interessos dispars (religió, educació, situació laboral, etc). El vot de classe ha minvat. Però alhora emergeixen noves menes de fractura social. Un d’ells, exacerbat per la crisi, és la gestió de la immigració, incòmode per als partits de centreesquerra que competeixen per vots de sectors socials que se senten atrets per la xenofòbia de dirigents populistes.

Ni el PSOE, ni els altres partits socialdemòcrates europeus han donat resposta a aquests canvis.

Per altra part, la globalització – i els mercats – han reduït el marge d’actuació de la política. Moltes qüestions escapen al control de la política d’àmbit nacional, mentre es desplega una governança global, ni tan sols europea.

La socialdemocràcia no ha assumit un discurs propi sobre la globalització.. S’ha trencat la idea de progrés i s’ha perdut l’agenda de la visió d’un futur millor. La socialdemocràcia no ha sabut respondre al repte de gestionar l’Estat del benestar en un món més complex i en creixent context d’individualisme i diferenciació. Els ciutadans reclamen als seus representants polítics una resposta a la inseguretat del món actual, però la socialdemocràcia no sap afrontar aquesta demanda. Davant d’aquest repte, com s’adona l’exministre brasiler Roberto Unger, els progressistes apareixen com a humanitzadors de l’inevitable adveniment d’una societat de mercat, com una versió endolcida però insostenible de les politiques de dretes, acomplexada la socialdemocràcia per un pensament únic i una suposada falta d’alternatives.

(1) L’octubre de 2011, d’acord amb les dades del CIS, un 14,6% dels ciutadans elegia per a (auto)posicionar-se políticament, en primera opció, l’etiqueta liberal dins d’un llistat de 12 categories. El seguia un 13,5% que s’identificava amb l’etiqueta socialista i un 12,% amb la de conservador. Els qui es definien en major mesura com a liberals són els més joves (18-24 anys).

(2) Un dels aspectes clau del model social i del futur de l’Estat del benestar és el debat fiscal. i la societat s’hi polaritza. Om almenys s’hi presentava el setembre de 2011, ja que mentre un 41,3% era partidari de gastar en prestacions socials i serveis públics, tot i que impliqués de pagar més impostos; un 39,5% preferia pagar menys impostos, encara que en conseqüència baixés la despesa social. S’escauen grans diferències, (boi simètriques) entre votants: la majoria (52,25) dels votants del PSOE i només el 33,9 % dels votants del PP dóna suport a la pujada d’impostos per a tenir més prestacions; la majoria dels votants del PP (51,1%) volia la reducció d’impostos, com el 33,7 dels votants del PSOE.

La crisi a l’eurozona

Germà Bel: “ Podem esperar molt de temps per a la mutualització europea de garanties? I sense un estat de necessitat, ¿estaran disposats els països del sud – on abunda un gelós nacionalisme – a cedir sobirania i assumir reformes estrucurals que afecten la poderosa xarxa d’interessos creats?”.

Exprimer ministre laborista Gordon Brown: “La recapitalització dels bancs espanyols amb 100 mil milions d’e. no pot resoldre un problema xifrat en 2 bilions de deute del sector privat que són difícils de refinançar. Durant els darrers mesos, els bancs espanyols han recorregut al BCE per a seguir funcionant, però aviat les garanties que aportaran no seran prou bones. Així enl mesura que millorin les rendabilitats del deute, la dinàmica del deute esdevindrà inestable i en algun moment (mjés aviat que tard) Espanya afrontarà una crisi de finançament que reclamarà un àmplia financiació condicionada o un quita parcial. I quan succeixi només existeix una institució dins la zona euro que pugui d’oferir el suport il·limitat que caldrà: el BCE.

Per a garantir el finançament del sector privat i alliberar-lo de contínues crisi cal un prestatari d’última instància (per Espanya, Itàlia i potser també França; amés dels tres ja intervinguts) i una unió fiscal que la financiï; no n’hi prou amb els cataplasmes que posposen el problema amb les quites parcials sobre el deute privat, les recapitalitzacions dels bancs o la liquiditat condicionada del BCE.

Ara patim una espiral baixista sense mostres que s’hagi d’acabar. L’austeritat vol dir una activitat econòmica decreixent i aleshores un reflux de confiança. Com, per altra banda, el finançament al sector privat es més difícil d’assolir, la confiança segueix minvant i l’economia s’enfonsa en la recessió, les pèrdues dels bancs pugen i no poden complir-se els objectius del dèficit públic. L’obsessió unidimensional dels europeus amb el deute públic ha significat que apartessin la vista dels problemes de la banca i no van ser capaços d’identificar el problema estructural: com assolir més creixement en el sí de la unió monetària. En aquests quatre anys, els bancs europeus només s’ha capitalitzat un 0,5% i sumen un endeutament de 24 bilions, mentre que els bancs americans i britànics durant els darrers quatre anys han augmentat el capital en el 4% - més un altre 4 per a provisions – i els deutes de la banca americana només suma 11 milions”.