Un
professor més que lúcid de Dret a León, Agustín José Menéndez a
Tres razones (y media) contra el rescate ens
ofereix aquesta formació: “ Espanya presenta quatre greus
problemes: econòmic, financer, fiscal i polític. En el millor dels
casos, el rescat proposat només resoldrà el financer; en el pitjor
n’agreujarà els quatre.
1.-
L’ajut financer és una mesura tardana i insuficient. Arriba tard.
Des que esclatà la bombolla immobiliària, un part dels nostres
bancs són zombis al qui les refinanciacions del BCE han mantingut en
vida. Tal vegada sigui insuficient. Que 100.000 milions d’euros
siguin suficients depèn de la grandària del forat del totxo, i
aquest, de quant caigui el preu de la vivenda. Si la crisi aguditza,
la davallada dels preus podria tenir aturador.
2.-
El Govern ha afirmat que el sanejament del sistema financer obrirà
l’aixeta dels préstecs. amb la diferència que ara arribaran a
l’economia real, i no al totxo. Assumir-ho implica desafiar la
lògica i l’experiència. Per quatre raons: 1ª)
l’objecte del rescat és recapitalitzar els bancs, no augmentar el
préstecs. Els bancs intervinguts hauran de pujar els seus nivells
més ennlà dels actuals mínims de capitalització exigits. Podran
donar-se encara menys crèdits. 2ª) tot sembla indicar que les
institucions europees exigiran empetitir el sector financer. Mensy
préstec, doncs, a no ser que arribin de l’exterior. La qual cosa
és improbable. ¿Quina inversió sostenible pot oferir el mateix
rendiment que la bombolla? Sense comptar que Europa està en ple
procés de desintegració financera. 3ª) no és precisament obvi que
la millor manera de reactivar l’economia sigui la barra lliure de
liquidat als bancs. No li ha funcionat al BCE, tal vegada perquè els
propis bancs ja fa anys que no són dignes del seu nom / funció: la
intermediació entre estalviadors i inversors. En el cas espanyol, el
anys de la bombolla, els van fer perdre el know-how de la valoració
del risc als préstecs. 4ª) La competitivitat és el resultat de
variables institucionals econòmiques, històriques i culturals que
transcendeixen l’ escassesa o abundor del préstecs. En el supòsit
que els préstecs fluïssin del bancs als potencials interessats a
generar activitat econòmica no seria suficient per a transformar
l’economia espanyola.
3.-
Espanya està asfixiada per un dèficit desbocat i un deute embalat
(superem ja el 100% si al 79,8 previst unim el 10% del rescat i el
18% de les garanties als bancs assumides des de 2008). Ni la mal
anomenada austeritat ni el rescat d’ara resolen les causes
estructurals de la nostra crisi fiscal. La
nostra muntanya de deute és conseqüència del dèficit fiscal
encobert per la bombolla. Hi vam assolir de millorar prestacions i
rebaixar impostos alhora
mercès als ingressos fiscals puntuals i insostenibles que aportava
el totxo. Quant més gran era la bogeria major era la recaptació.
Quan se n’anà en orris, al forat estructural s’uniren les
despeses socials d’atendre d’atendre les víctimes de la crisi,
els parats. Hem d’optar entre
la lleialtat al noste Estat social i democràtic de dret i pagar més
impostos o renunciar a aquest ideal. El rescat no ens dóna
temps per reflexionar què hem de fer, sinó que ens ofegarà una
mica més. En ser l’Estat espanyol el garant en darrera instància,
s’augmenta la intensitat de l’abraçada morta entre Estats i
bancs. S’ l’ajut / rescat és concedit pel Mecanisme
d’Estabilitat Financera, l’Eurozona tindrà preferència sobre
als nous creditors d’Espanya, que exigiran més interessos per
fiar-nos.
4.- La
històrica victòria del PP a les darreres eleccions feia pensar que
anàvem a gaudir d’una més alta estabilitat política, un plus
enmig de la crisi europea. En sis mesos, el president del Govern ha
dilapidat bona part del seu capital polític. Per dues raons. 1ª)
la peculiar combinació de morositat i precipitació en l’acció de
govern. La trigança a l’hora de prendre decisions s’han
compensat amb un ús incontinent del decret llei. 2ª)
la mala gestió de la relació amb la UE. No es comprèn
que Rajoy fes de mig punt del dèficit un casus belli davant
la Comissió Europe per a retirar-se a la primera. S’entén encara
menys que el Govern s’hagués encastellat en la suficiència fiscal
espanyola per a reestructurar el propi sector bancari. Quan la
realitat assetjà pels quatre costat, La Moncloa s’enredà en
malabarisme lingüístics, pretengué per fer passar per concessions
arrabassades el que no sinó tipus estàndards de rescat i el que fou
pitjor, s’ha enrocat en un optimisme suïcida. ¿En quina posició
es trobarà el president si Espanya reclama un segon rescat? La manca
de gravitas del diumenge bé pot passar-li una altíssima
factura política. Aquest país no necessita que els nostres
governants esdevinguin plusmarquistes de la pèrdua del consens
polític”.
Josè
Ignacio Torreblanca ens exposa aquesta crua anàlisi i prospectiva a
Una Europa irreconocible: “ Tot i la importància
capital del que succeixi avui a Grècia, Grècia no és problema, ni
tampoc la solució. El problema està el mateix lloc des del
començament de la crisi i no se n’ha mogut: rau en els líders i
les institucions europees que han permès que l’esquerda oberta a
la zona euro per una economia com la grega, que prou feines
representa el 2% de l’eurozona, s’hagi obert un bretxa on ja hi
caben Espanya i Itàlia a més de Portugal i Irlanda.
La saga
dels 100.000 milions del rescat bancari a Espanya i la seva pèssima
acollida pel mercat ho ha deixat ben clar: el
mètode actual de resolució de crisi, que provoca que els deutes
privats i públics es retroalimentin en cada àmbit nacional sense
suport europeu, portarà, amb o sense Grècia, al col·lapse del
euro. Per això, el problema real al qual ens enfrontem a
partir de dilluns no és la sortida de Grècia sinó la intervenció
total i completa d’Espanya, que podria veure’s obligada a acudir
novament als fons de rescat europeus per a finançar no únicament la
banca – via FROB – sinó també les emissions del deute públic.
Vista des d’Espanya, aquesta intervenció ens semblaria un
desastre, tant per les seves conseqüències polítiques com
econòmiques i socials. Tant mateix, vist des d’Alemanya, i a tenor
de les declaracions d’Angela Merkel i altres, no sembla que aquest
risc sigui suficient com per a promoure que el BCE compri deute i
eviti el rescat d’Espanya.
S’escauran
una unió política, sí, amb unió bancària, eurobons, un Tresor
europeu i un BCE de veres. El projecte de federació econòmica no és
un secret: està sobre la taula. Però aquesta terra promesa està al
final del camí, no als seus començaments. Per tal d’arribar-hi,
el missatge que rebem de Berlín és que cal que els mercats facin
primer el treball de neteja als àmbits nacionals i que n’expulsi
als més dèbils i incapaços. No reconèixer-se en
aquesta Europa darwinista on només els més aptes semblen estar
destinats a sobreviure hauria d’esperonar els primer passos en
l’acció.¿Seran capaços François Hollande, Mario Monti i Mariano
Rajoy d’imposar una visió alternativa? A partir de dilluns ho
anirem veient”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.