Antoni Castells en la presentació del seu darrer llibre El desafío de la política

Antoni Castells en la presentació del seu darrer llibre El desafío de la política:

La crisi de l’euro i la construcció d’Europa: “La crisi caldria haver-la acotada a Grècia, que tenia un problema de solvència. Com a tallafocs el BCE hauria d’haver comprat deute públic al mercat secundari, llançant així el missatge que el BCE impediria l’especulació amb el deute sobirà de països com Itàlia i Espanya, que no tenien un problema de solvència. No fou fet i hem passat a la crisi del euro. Alhora, el maig de 2010, Alemanya féu un cop de volant i vam passar de les polítiques d’estímul fiscal a les d’austeritat i consolidació fiscal; el resultat: entrar en aquest espiral recessiva on ens hem instal·lat. Cal com diu Obama austeritat a mitjà termini i creixement a curt. I Olivier Blanchard, economista en cap del FMI, ens recorda que la reducció del fèficit és una marató i no un sprint. La reducció del dèficit ha de ser més lenta i gradual per a tractar de limitar l’impacte contractiu de l’economia. Tenim una unió monetària incompleta, sense unió fiscal. La qual cosa suposa uns desequilibris fenomenals. Cal reconèixer que des de 2010 s’ha escaigut una intensa transferència de poder polític dels Estats a la UE, però sobretot mitjançant instàncies intergovernamentals, que provoca mani Alemanya i subordinadament la Comissió Europea. Suposa una fractura entre poder i legitimitat: el qui mana no té legitimitat, no l’hem elegit els ciutadans; i els qui hem elegit no tenen poder. La via intergovernamental funcionarà si actua com a intermitja per a culminar amb una integració política de signe federal, amb governants elegits. Les eleccions que compten són les nacionals. Però ¿què succeiria si elegíssim un president d’Europa, amb competències, pressupost, Govern i tresor? Em plauria de votar a Helmut Schmidt i no a Mariano Rajoy.

Un gran acord social de distribució de renda i fiscalitat a Espanya: “Cal seguir recuperant competitivitat i quant més hi fem millorant productivitat menys caldrà reduir despeses i sous reals. Durant el període anterior a 2008 en vam perdre un 25% dins la mitjana europea i un 40% en relació a Alemanya. Des d’aleshores hem recuperat entorn del 6%. En la mesura que aquesta recuperació de la competitivitat sigui inevitable i l’ajust segueixi colpejant els menys responsables de la crisi i les classes mitjanes i els sectors més dèbils de la societat, s’escau imprescindible un gran acord social, de caràcter intemporal, que dibuixi l’horitzó social pel que fa distribució de la renda i fiscalitat, que ens comprometem a assolir en un període de quatre o cinc anys. Només així el resultat serà just i socialment acceptable.

L’economia catalana dins d’Espanya, és la potència exportadora i industrial. Avui l´’unic motor potencial de creixement a Espanya és l’exportació. De manera que si el Govern fes el que cal a Espanya, reuniria les 30 empreses catalanes que més venen a l’exterior per a estudiar com exportar més. Tor i així, tenim un 20% de trets propis i un 80 de problemes semblants als de l’economia espanyola. M’agradaria dir que som Baden-Wurtemberg o Baviera, però tenim els problemes de la bombolla immobiliària, del sobreendeutament, de l’atur, del sistema financer i un consum intern enfonsat, com la resta de l’economia espanyola.

Sobre finançament i pacte fiscal: És un confusió dir que tenim dèficit per un mal finançament. El tenim perquè vivim un recessió. El 2009 també tenien dèficit França i Alemanya, i que jo sàpiga no tenien cap problema de finançament autonòmic. Amb el pacte fiscal se suposa que tindríem més recursos però amb el mateixos problemes econòmics de fons. L’obligació de tot Govern és assolir un bon finançament i anar a negociar amb l’Estat amb la màxima fortalesa, és a dir, tractant de lligar la unitat a Catalunya. El que no podem fer és disparar-nos entre nosaltres. El Govern del qual vaig formar part negocià durant un any un nou sistema de finançament i l’oposició, en lloc de donar suport al seu Govern davant l’Estat, atacava al Govern del seu país. No s’ha de repetir.

PSC / PSOE: És imprescindible que el PSC s’expressi sempre al Congrés en funció dels interessos de Catalunya i del seu projecte polític. I quan estan en joc els interessos de Catalunya per un apart, i els dels nostre socis espanyols per l’altra, han de prevaldre els de Catalunya. El PSC ha de tenir capacitat per a expressar-se amb veu pròpia. Quan no s’esdevé, les conseqüències són molt negatives per al socialisme català, i també per al país. On cal reconstruir gairebé des de zero un projecte polític progressista, majoritari i independent del PSOE. I això no pot fer-se sense el PSC, però el PSC no ho pot fer sol. Molat gent ho està esperant”.

Magister Lluís Bassets a Encadenados: “Espanya necessita Catalunya. Ho ha proclamat el president Artur Mas. Per a sortir de la crisi, cal comptar amb la locomotora catalana, vell argument forjat en la història econòmica d’aquest país que alguns havien donat per obsoleta. I no només ha de comptar amb Catalunya sinó, també, tenir-ne cura. Bona part de les reivindicacions catalanes, com el pacte fiscal, l’eix mediterrani o la gestió de les grans infraestructures portuàries o aeroportuàries, no es justifiquen únicament pels interessos dels catalans sinó per també pels generals espanyols. L’exemple més plàstic que s’esgrimeix des de Catalunya és el del port de BCN: la seva connexió ferroviària amb un eix mediterrani que enllaci amb la xarxa europea des d’Algecires impactaria sobre la competitivitat del conjunt de l’economia peninsular.

Les noves teories plenament acceptades pel nacionalisme català, ens asseguraven el contrari, que l’Espanya de la globalització ja no necessitava Catalunya i per això es permetien desatendre de les dificultats dels catalans amb la identitat, l’encaix i els calers. L’accidentada peripècia del nou Estatut fóra, segons aquest marc, la feixuga exhibició d’un esforç al capdavall inútil, lúltim badall d’una vella ambició periclitada. El rebuig i la indiferència envers els catalans ocupava la tradicional preocupació espanyola per Catalunya. Madrid ocupava el lloc central d’aquesta nova teoria d’Espanya: una gran metròpoli europea ben comunicada, seu de multinacionals, turísticament atractiva amb els millor museus del món, incipient pol d’innovació empresarial i tecnològica fins i tot, deixava endarrera la vella idea de la capital tibetana d’un imperi desaparegut, aïllada l’altiplà i desacoblada de l’economia real. “Madrid se’n va” escrigué Maragall. El segon protagonista urbà del canvi radical era València, moderna ciutat portuària, comunicada i coordinada directament amb Madrid en competència amb BCN. L’Espanya així vertebrant-se deixava arraconat els catalans, que secularm,ent havíem pugnat pel lideratge d’Espanya i ara es veien obligats a competir amb els valencians amb i amb totes i cada una de les autonomies per la seva ració de ranxo igualitari al repartiment dins l’Estat de les autonomies.

Això s’esqueia abans de la crisi. Abans del desastre de Bankia i que Rajoy i el PP comencessin la davallada als inferns de la impopularitat amb una majoria absoluta. A meitat del vendaval, quan vola pels aires el sistema financer d’assentament del projecte popular madrileny i valencià, quan el desprestigi de la nova Espanya, ara rescatada i intervinguda i les institucions han estat rosegades fins les arrels per la polarització partidista, sembla tan difícil per a Espanya prescindir de Catalunya com Catalunya prescindir d’Espanya. No al cor; el federalisme dels budells , el que sent i es viu, mai no ha tingut cap arrelament al centre hispànic. Però pot tenir-lo el federalisme de la raó, dels arguments; per bé que els darrers xocs estatutaris han deixat exhaustes les neurones i ja no resten veus que el defensin, ni a l’Espanya central ni a la perifèrica.

Sí que ens queda el federalisme de necessitat, amb resistència als fluxos magnètics i amargat, que funciona perquè té les arques autonòmiques sota la directe circulació artificial de les arques de l’Estat, aplana diferències a les ordres de Frankfurt, Brusel·les i Berlín, i crea solidaritats obligatòries entre totes les Administracions intervingudes, des del municipi fins l’Estat central, passant per les autonomies. Sense amor, però encadenats.