“Durant
la crisi s’escau qui practica la tècnica de l’estrebada: la
fugida cap endavant, enfront la qual res ni ningú és veu capaç
d’oposar-s’hi. Hi ha qui treballa per a sortir de la crisi. Però
és més fàcil encara treballar per treure’n profit.
El
full de ruta de l’estrebada suggerida per Francesc Homs pot
consistir en: trencament amb el PP. Remodelació del Govern amb
entrada de consellers d’ERC. Discurs solemne del president per a
certificar que Catalunya entra en una nova etapa històrica.
Confirmació paralamentària d’una nova majoria sobiranista,
disposada a exigir el pacte fiscal en la línia del concert econòmic.
Consulta popular per a obtenir-ne el suport plebiscitari a la
reivindicació econòmica catalana. I, finalment, eleccions
anticipades, potser a principis del 2013, on l’objectiu de la
independència és sotmès a les urnes per incorporar-se al pla
d’acció del Govern en cas de victòria.
L’estrebada
que proposa el Govern català no sembla circumstancial. Respon a la
certesa d’una oportunitat per a resoldre un problema històric.
Just en el moment que etziba més fort la major crisi des de 1929,
quan es perden llocs de treball a doll, milers de famílies resten
fora del paraigües protector de l’Estat i la pobresa i la
precarietat penetren entre les classes mitjanes. Pot ser que el pla
de l’estrebada sigui un simple gest estrident en una negociació de
resultats irreversibles amb el soci i aliat que assegura tant la
majoria parlamentària com els diners líquids per al funcionament de
l’Administració autonòmica.
Una
crisi permet resoldre per decret complicats problemes empantanegats
durant anys. La temptació s’imposa. Les principals
reformes s’escometen sense incloure-les als programes electorals,
sobretot si es disposa d’una majoria absoluta tan mecànica com una
serra motoritzada. El servei universal de salut, el model de tv
pública i el marc de relacions laborals ja en passar per la
serradora. A Esperanza Aguirre li agradaria posar la motoserra sobre
l’Estat autonòmic*. Cristóbal Montoro amenaça d’intervenir a
les CCAA, quelcom d’insòlit dins la història constitucional
espanyola, a compte del compliment de les obligacions de dèficit
imposades pel seu Govern.
Cal
anar amb cura amb la tècnica de l’estrebada. Per a aprofitar la
crisi no n’hi ha prou amb tenir genials acudits. És fàcil de
confondre l’exhibició de la pròpia gosadia amb un bon càlcul
polític. Els errors estratègics són els pitjors.
La
crisi passa factura a tots, amb independència del color polític.
N’hauria de perdre nota els temptats per la maniobra tàctica de
les eleccions anticipades.
(*)
Rèplica de Luis R.Aizpiolea a El problema no es el modelo (El País):
“El primer que crida l’atenció és d’on treu Aguirre que la
devolució de la titularitat de la sanitat, l’educació i la
justícia del CCAA a l’Administració central suposi de reduir 48
mil milions d’euros a la hsienda pública. ¿Tal vegada el simple
fet de passar un hospital públic de ser gerstionat per una
conselleria autonòmica a un ministeri estatal suposa un estalvi
automàtic? Aguirre no és capaç d’explicar-ho.
És
més, alguns del països més pròspers de la terra disposen d’una
estructura política complexa com el nostre Estat de les autonomies.
És el cas dels EEUU, Alemanya, Canadà, Austràlia o Brasil. La qual
cosa demostra que els compostos no emprobreixen un país. Més aviat
al contrari.
Aguirre
no s’ha quedat aquí. La seva proposta de desmuntar l’Estat de
les autonomies ha tingut la particularitat d’acostar-se als
nacionalismes de Catalunya i Euzkadi en el debat recent obert a favor
de la seva sobirania respectiva i que representa, sens dubte, el
repte polític més important que se li planteja a Rajoy, els propers
mesos i anys.
Davant
aquest repte són molts els autonomistes que es plantegen que l
asortida de l’Estat de les Autonomies no està ni en la sobirana
catalan i basca ni en la marxa enrera, sinó en millorar-ne
la gestió i en culminar la federalització de l’Estat
(Senat com cambra territorial, potenciació dels organismes federals,
etc).
Hilari
Reguer: “Com deia Pierre Vilar , la història està
feta dels que uns voldrien oblidar i altres no pdoen oblidar; la
tasca de l’historiador és escatir-ne el perquè dels uns i dels
altres”.
Manuel
Vicent: “No deja de ser una metàfora siniestra el
hecho de que la burbuja inmobiliaria forzara a importar miles de
palmeras de Egipto, cuanto más altas más baratas, para adornar
paseos marítimos, urbanizacions, avenidas y demás engendros urbanos
y con ellas la plaga mortal del picudo rojo, como remate de esta
fiesta de la especulación (con un horizonte de palmeras muertas)”
El
rànking de factures pendents per habitant i deute del % del PIB a
les nacionalitats i regions de l’Estat de les Autonomies:
A
proveïdors: + de mil e per càpita: Castella-la Manxa (1.182e.:
2.500 M. e. total); +- 800 e.: Ses Illes (898 e.: mil M. e.), Múrcia
(816: 1.279 M e. total) i i País Valencià (795: 4.069); Castella
i Lleó: 416: 1.200; Aragó, 334 : 450; Andalusia, 323 e. /habitant:
2.763 M.e totals, Catalunya, 263 e. per càpita: 1.984 Me
total a proveïdors; Extremadura, 204: 227 i Madrid, 197:
1.279 M.e.
Deute
en % del PIB: entre 16 i 21: Catalunya: 20,7 (41.778 Me);
País Valencià: 19,9 (20.762 Me); Castella-la Manxa: 18
(6.587 Me); Ses Illes: 16.3 (4.432 Me). Entre 9 i 11% del PIB el
deute: Extremadura: 10,9 (2.021 Me); Aragó: 10,2 (3.403Me); Múrcia:
10,1 (2.806); Andalusia: 9,8 (14.314 Me); Castella i Lleó: 9,4
(5.476 Me); - de 8: Madrid: 7,9 (15.447 Me).
Carlos
Mulas-Grandos, director de la Fundació Ideas a ¿Una cuarta via para
la socialdemocràcia?:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.