Hilari Raguer, l’historiador monjo de Montserrat ens fa avinent aquest missatge crític nadalenc a Opinión de El País:
“Joan XXIII tenia mitja dotzena de textos bíblics que eren línies força tant de la seva pietat personal com de la seva activitat pastoral i, a més, els proclamava convençut del poder de la Paraula per a transformar l’Església i el món. El principal i més fecun era “Pau a la terra als homes de bona voluntat” (Lluc, 2,14), però també repetia Efesios 4,15 ( de sant PAU) ,que en la Vulgata llatina diu veritatem facientes in caritate ( “practicant la veritat amb caritat”).
La història ens diu que moltes vegades tant la veritat com la caritat no han estat dins de l’Esgésia sinó fora. Els “homes de bona voluntat” als qui apel·lava Joan XXIII ens donen tot sovint lliçons d’humanitat i àdhuc de teologia. El 1981, al 350è aniversari de la mort de Galileu, Joan Pau II creà una comissió que revisés el procés de la Inquisició que l’havia condemnat. En la seva conclusió reconegué l’errada de la Inquisició, i Joan Pau II arribà a afrimar que “Galileu, sincerament creient, es mostrà més perspicaç que els seus adversaris teòlegs”.
Al judici universal (Mateu,25) serem jutjats per la caritat. Els qui van donar pa a qui tenia gana i de beure a qui tenia set, obraven només per compassió. No sabien que ho feien a Crist, ni molt menys que aplicaven les encícliques”.
Fernando Vallespín sembla trobar a faltar aquest dos valors quan posa el dit a la nafra dels defectes de la política i la pròpia societat espanyoles: la nostra poca implicació en allò col·lectiu, l’escàs sentit comunitari, el desinterés per tot el que faci olor a política. Però també el nostre tossut sectarisme. ¿Com s’explica si no que puguin sortir reelegits candidats acusats de corrupció? Així, “els nostres PRIVATITZATS conciutadans – només atents a la política quan alguna decisió pot afectar alguns del seus interessos privats – no desmereixen dels que ells mateixos opinen dels seus polítics”; els quals governem amb dificultats “una societat tan plural, corporativa i fragmentada com és la nostra”.
Altafulla en som l’experiència pilot que hauria de merèixer seminaris d’Antropologia Política. ¿Quant de desinterés per les perspectives col·lectives, quant d’egosime ferit en els seus mesquins interessos privats s’expressa al torn del públic al final de cada Ple?. De bona voluntat i de veritat amb caritat més aviat gens; i l’espiral ens engoleix, vulguis o no, en el joc brut. Potser el nostre regidor s’acosta al paper de Galileu. Sobretot, però, l’Alcalde Gené quan ha cenyit la crítica al cadastre injust a la zona del Poblado i ha advertit que el del sector de sant Antoni està subvalorat. Paraules de cor de J.M.Gené, sentint-se injustament acorralat i havent perdut amistats que pensava sòlides i al seu costat
L’alcalde de Reus, el socialista Lluís Miquel Pérez i Segura, en un excel·lent article al Diari de Tarragona vindica la capitalitat compartida (“Tots som capital”) al territori comú de la futura Vegueria del Camp i replica l’embranzida immobilista del neocentralisme de “Tarragona – capitalitat única”:
“ La present fase del debat territorial parteix d’una simplista “estratègia del dominó”, en què Reus ha estat acusada de tots els mals, malgrat no haver iniciat cap polèmica. La primera peça fou la proposta del canvi de nom de l’Aeroport de Reus, un brindis al sol que mai s’havia plantejat i que complicaria més el viatgers europeus la seva identificació. I també un clar menyspreu als reusencs que van construir literalment, a pic i pala, l’antic camp d’aviació al nostre terme.
La segona peça ha estat la reivindicació d’una sola capital per a la futura vegueria. En aquest punt, opinadors diversos s’han remuntat als romans, a l’arquebisbe medieval, a la guerra del Francès per defensar les seves tesis mil·lenaristes, però sempre obviant els antecedents més recents aplicables al cas, plantejats en règim de democràcia i autogovern. Parlo de les dues vegueries de 1936 – que ara es fusionarien voluntàriament en una de sola -, de la capitalita compartida Sabadell-Terrassa en la llei comarcal de 1987 o de les recomanacions de l’Informe Roca de l’any 2000.
La tercera peça ha estat negar el nom de Camp de Tarragona a la vegueria, reclamant que aquesta només dugui el nom de la ciutat veïna. (…)
Aquest darrer punt demostra que alguns no volen – o fan veure que no volen – entendre quin és el debat actual. No es tracta de maquillar la divisió provincial de 1833, feta per Javier de Burgos seguint el model jacobí dels departaments francesos, i pensada per controlar el territori des d’una capital al servei de Madrid. Es tracta de bastir una nova organització territorial de catalunya des de la base, des de la terra, una reivindicació històrica del catalanisme polític.
El 1976 es va celebrar el Congrés de Cultura Catalana, moviment sociopolític que va definir les bases de la transició i la recuperació autonòmica. El Grup de treball sobre territori del Tarragonès fou liderat per un tarragoní i catalanista de pedra picada, J.M.Recasens i Comes, el qual no va tenir problemes en reclamar la unitat del Camp (sense més afegitons) a partir de la consciència comuna del territori. Recasens sabia que calia seduir Reus en aquesta direcció.
Tres anys després, Recasens seria el primer alcalde democràtic de Tarragona. De manera conseqüent, fou capaç de pactar amb el reusenc Carles Martí la constitució de la Mancomunitat del Camp, que va posar en marxa el Mercat del Camp. Després vindrien la mancomunitat de residus, el Consorci del Camp de Tarragona, l’autoritat del transport o l’acord d’ubicar l’estació intermodal al sud de l’aeroport. Grans avenços que ens han permès definir un embrió d’àrea metropolitana.
Porto deu anys treballant amb la mà estesa per construir aquest territori. No deixaré de fer-ho ara.”
De l’immobilisme de la TGN-capitalitat única prou que en sabem els regidors ( i Alcaldes) altafullencs que hem maldat, des de 1984!, perquè el nostre terme tingui com a frontera de ponent el Gaià així com a llevant tenim la de la Rasa. De cap manera hem pogut negociar la petitíssima llenca del seu terme de l’anexionat antic municipi de Tamarit - Ferran - Els Montnars: marcada pel Gaià en perpendicular i l’antiga N 340 en paral·lel, que inclou el buffet i la gasolinera, la Peixerina i la Cabana, el Vinyet, l’estació de Renfe i un costat i altre de la platja de la Roca de Gaià / Espigó
Els retocs als impostos d’Elena Salgado al pressupost de 2010 han mantingut la màxima qualificació del deute públic espanyol, segons el nostre periodista de capçalera Joan Tapia:
“Quan la vicepresidenta segona va presentar els pressupostos em van sorprendre els atacs de tota l’oposició. Elena Salgado va plantejar un retoc impositiu en què l’essencial era eliminar els 400 e., dos punts més en la tributació de l’estalvi i una petita alça de l’IVA l’1 de juliol.
Ara els pressupostos estan aprovats ( amb els vots del PNB i CCanària) i a més s’ha vist que Salgado tenia raó. Amb un dèficit previst del 8,1% (12% segons Brusel·les), abaixar impostos era perillós. Perquè és difícil abaixar la despesa pública que esmorteeix la crisi. I ningú proposa res seriós per reduir-la, excepte el folklore d’enterrar tres o quatre ministeris sense acomiadar cap funcionari. I un estímul fiscal del 8,1% (previst) és molt similar al 9,1% (sense el retoc impositiu). ¿Per què llavors la pujada? Perquè el dèficit es financia als mercats i per bé el deute públic espanyol ( 66,3% del PIB al final del 2010) serà boi 20 punts inferior a la mitjana de la zona euro (84%) cal recordar que Espanya ha tingut una regular història financera que li reclama ser virtuosa. O aparentar-ho. Cas contrari, el cos del deute, marcat per les tres principals agències de ràting, s’encareix.
La vicepresidenta ho va dir amb discreció i ningú no li va fer cas.I fins i tot gent seriosa com Artur Mas va proposar un front català antiimpostos! (debat de política general).
Ara s’ha vist que Salgado tenia raó. Després de l’alarma per Dubai, l’agència Fitch va rebaixar el deute públioc grec.Grècia tindrà un dèficit del 14,7% del PIB i un deute molt superior a l’espanmyol ( 125% del PIB), però el més preocupant és que el cost del deute es va disparar i la inquietud dels mercats es estendre als països del sud d’Europa. Espanya té la màxima qualificació, la tripler A, de eus agències, Moody’s i Fitch, il doble A (excel·lent) de Standard amb Poor’s. Però s’ha vist afectada.I sense el gest impositiu de Salgado el recel hauria augmentat.
Tot s’ha asserenat, però el deute dels estats, fins i tot els més solvents preocupa. L’agència Fitch ha dit que el Regne Unit, França i Espanya han de fer un esforç fiscal més gran l’any que ve. Salgado la va encertar. Que l’esquerra utopista la critiqui és previsible. Però que la dreta faci simplisme i exigeixi tallar despesa – sense dir quina – i abaixar impostos…
Al Regne Unit el tories (conservadors) aproven Gordon Brown quan apuja el tipus marginal de la renda al 50%. Però ni Madrid i Barcelona són Londres. I Mario Rajoy tampoc és David Cameron”.
Però sí Altafulla som Londres com demostren els nostre regidors conservadors del PPC i d’Ideal i la més centrista CiU (més a contracor). L’oposició: amb comptes alternatius pur folklore, oi? Retinguem aquesta dada: l’esforç fiscal per al 2010, amb el quart tram de l’IBI al 0,9 de tipus, ja l’hem hagut de fer. I no en caldrà més o tant…Com la vicepresidenta Salgado, malgrat els atacs de l’oposició, el noste Govern té raó. Esperem que també ens la reconeixin els segments electoral respectius de cada espai polític conformant la governabilitat altafullenca en plean tempesta d’oportunistes creadors de falses expectatives i fomentadors de la inconsciència fiscal!
Dues grans grans sessions d’economia al “laboratorio de ideas” de Negocios de El País obra de Guillermo de la Dehesa i Anton Costas. Quin enriquiment!
A “Como cambiar la estructura productiva española” (i millorar-ne la productivitat) ens avisa que com primeres mesures cal reformar tant el sistema d’educació, de formació professional i universitari actual i el seu sistema d’incentius com el sistema d’aprenentatge de les TIC i, per altre, el sistema de contractació laboral i de negociació col·lectiva.
De la Dehesa (n.1941) actualment és l’estudiós president del CEPR, exdirector general amb Suárez i Boyer, segon de Solchaga, exalt executiu de la banca privada i en excedència de la pública, és l’autor de la novetat editorial d’Alianza la monumental “La primera gran crisis financiera del s.XXI. Tots els seus principals articles estan recollits a la seva web oficial. Tancà l’etapa de gestió pública perquè tot i treballar fins a les onze de la nit no arribava a final de mes…
Les estructures productives es creen de baix a dalt, per decisions inversores de milions d’emprenedors que per força reflecteixen sobretot el Capital Humà.
A un país desenvolupat com Espanya està determinada pels nivells d’educació de la seva població treballadora entre 16 i 64 anys. “Cuanto mayor sea su nivel educativo medio, mayor será su capacidad de conocer, investigar, innovar, crear, emprender i competir globalmente”.
Assolir un nivell educatiu mitjà elevat no és tan difícl ni costós com sembla, però és un projecte a llarg termini de resultats després d’una o dues dècades, que també reclama una política d’estat i no de govern o de partit, que impliqui el conjunt del societat. Així ens fa avinent: “Todavía existe una cierta correlación entre los resultados de PISA de cada país i el año que consiguió que su educación secundaria fuera obligatoria y gratuita. Algunos países lo consiguieron hace más de 100 años; en España, hace sólo 26”.
Perquè bona part de la força laboral té un nivell educatiu que s’adapta a productivats mitjanes i baixes la nostra estructura productiva està centrada a la construcció i als serveis de menys valor afegit, sectors, alhora poc oberts a la competència exterior. “Este menor nivel educativo responde a la baja oferta de educación infantil ( entre 0 a 3 años), al enorme fracaso escolar en la ESO, al rechazo de la formación profesional frente a la universitaria, a la escasa formación continuada en muchas empresas y a la entrada masiva de inmigrantes de media y baja calificación. Ahora bien, una parte de estos últimos está empleada en el servicio doméstico y en el cuidado de mayores dependientes, facilitando así que muchas mujeres jóvenes, más cualificadas, accedan al mercado de trabajo y mejoren dicho nivel medio”
El fracàs a l’ESO malbarata 1.440 M d’ anuals a l’Estat; l’universitari, 3.300 M.
Ens fa avinent la repercusió de malbaratament de recursos públics que suposa que un 30% dels alumnnes d’ESO ni l’acaben ni opten a FP: “cuando cuesta un estudiante 6 mil e. por año, con lo que se despilfarran 1.440 millones de e. al año.” La consequència per nivell educatius en són l’excés d’oferta de força laboral amb estudis primaris i universitaris i un defecte en secundària i professional.
Aquest assoleixen salaris superiors a la seva formació mentre que l’excès d’universitaris elimina part de la seva prima salarial per major nivell educatiu.
“Nuestos jóvenes quieren ser universitarios no sólo por su mayor prestigio social, sinó también por ser relativament barato. De ahí que existan tres veces más universitarios que graduados en formación profesional. Pocos jóvenes quieren ser fontaneros, electricistas o informáticos, aunque estos gane más que ellos, porque entre otras razones, pagan menos del 12,5% del coste de su educación universitària (8 mil e. por estudiante y año), independientemente de su nivel de renta, conocimientos, esfuerzo y habilidades.” El malbaratament el xifra en 3.300 M d’e. ja que un terç mai no acaba els estudis i l’altre dos anys més tard. Tot un sistema pervers. A la majoria de països europeus, les taxes universitàries són molt més altes per així finançar beques per als millors estudiants i préstecs pels de menor renda.
Contractes indefinits d’acomiadament car per als madurs i temporals sense formació contínua per als joves
G. de la Dehesa també se les ha amb la denúncia del sistema dual laboral espanyol: “Compuesto de trabajadores mayores, con menor nivel relativo medio de cualificación, pero con contratos indefinidos y con costes de despido un 25% superiores a la media europea, y de trabajadores jóvenes, con mayor nivel medio de cualificación, pero con contratos temporales, sin apenas costes de despido y que no reciben formación continua en la empresa para mejorar su productividad. El resultado es que muchos jóvenes universitarios con contratos temporales se ven obligados a realizar tareas de educación secundaria y FP, para las que están sobre-capacitados, que deberían realizar otros trabajadores menos cualificados que no produce el sistema educativo. L’elevada probabilitat d’acomiadament provoca minves d’interès, dedicació, de productivitat potencial.
Per acabar d’adobar la disfuncionalitat del nostre sistema laboral, De la Dehesa critica que en la negociació col·lectiva l’augment de sous no rau en la productivitat sinó en la inflació passada.
Productivitat Total de Factors (PTF) negatiu per retard en l’ensenyament i aplicació de les TIC
El PTF calcula la productivitat exclouent-ne els factors treball i capital, “refleja la capacidad de desarrollar nuevas ideas y de innovar”…
La crisi financera i econòmica ha derivat en una crisi fiscal de llarg abast sobre tot als països que foren més “eufòrics”(EEUU, Irlanda, United Kingdom i Espanya)
Anton Costas a “Luces y sombras que nos deja 2009” afirma que l’èxit en el fre de la recessió i el redescobriment de la importància de l’Estat en el bon funcionament d’una economia de mercat ( “Ha dejado de ser el problema, como decían los conservadores, para convertirse en aparte de la solución) en representen les llums però que creen ombres perquè els programes de despesa pública, en coincidir amb una forta caiguda d’ingressos derivada de la recessió provoquen un augment del dèficit i del deute públic.
Sorgeix el conflicte que dominarà el debat polític i econòmic el 2010: ¿mantenir els estímuls a la recuperació i a l’ocupació o frenar el dèficit?
Els Governs estan neguitosos a certificar la fi de la recessió i retirar-ne els programes d’estímul. Però com que no estem davant d’una crisi normal la recuperació serà lenta i incerta (amb atur durant temps, families endeutades poc consumidores i inversió empresarial sota mínims) per la qual cosa cal ser prudents a l’hora de retirar els estímuls optant per una reducció immediata i dràstica del dèficit.
Els Governs i bancs centrals en realiat volen repartir injustament els costos de la crisi. El dèficit fiscal no és conseqüència de malgirbades polítiques de despesa social sinó d’una enorme i imprevista caiguda dels ingressos fiscals associats a la punxada de la bombolla immobiliària i a la crisi financera responsabilitat de la política monetària que inundà de diner barat l’economia des de 2001 i d’errades en la regulació i supervisió pública que incentivà els risc i deixà sense control el frau i l’abús del sector financer privat. Pero vet ací que els qui amb les seves errades i omissions provacaren la bombolla ara manifestaren la major histèria amb el dèficit.
La crisi fiscal farà més lenta la recuperació. I, per Anton Costas, “debería forzar una reforma del sistema tributario que distribuya equitativament los costes de la crisis”.
La vigília de Nadal, el Senat aprova al Capitoli el projecte de llei de reforma del sistema sanitari d’EEUU. Ara cal harmonitzar / conciliar els textos diferents aprovats per cada cambra del legislatiu d’EEUU. Vicky, la vídua de Ted Kennedy un dels grans impulsors del difícil somni rep la trucada d’agraïment del president Obama i el senador de 92 anys Robert Byrd dedica el vot al “vell lleó de Massachusetts” mort aquest estiu.
Van votar a favor els 58 senadors demòcrates i dos d’independents i en contra tot el bloc de 39 senadors republicans.
El text aprovat al Senat no preveu l’assegurança pública que sí va aprovar la Cambra de Representants el 7 de novembre. Legislatiu més purità que va deixar l’avortament sense cobertura pública de cap mena, quan el Senat més liberal ( en doble sentit: als costums i més a favor del mercat i en contra del pol federal) acaba d’aprovar que pot ser cobert per una prima a part de les assegurances sempre que ho autoritzi l’Estat de la federació corresponent. El tercer punt de diferència entre les dues cambres rau en el gruix i el mètode de finançament: per al Senat pujaria 600 mil milions d’e. procedents de més impostos sobre les pòlisses i per a la Cambra de representans, més partidària de la funció pública del pol federal, el total pujaria 100 mil milions d’e. més i fóra finançat per un nou impost gravant el 5,4% les rendes més altes.
Els líders demòcrates que hauran d’assolir el text definitiu es diuen Nancy Pelosi, congressista i el senador Harry Reid.
El corresponsa del País, Antonio Caño, qualifica l’acord com “ la major notícia de l’any i qui sap si també de tota la gestió d’Obama. Set presidents van intentar fer història amb la reforma del sistema sanitari sense assolir-ho. Decenes de vegades s’ha intentat aquesta proesa per culminar amb la melancolia d’una societat que es sentí més dèbil que les seves companyies d’assegurances” I en destaca: “ cap asseguradora podrà refusar un client per condicions mèdiques preexistents, cap companyia podrà expulsar o pujar quaotes dels assegurats a qui sobrevingui una malaltia greu, cap nordamericà perdrà la seva assegurança mèdica en pendre el seu lloc de treball, totes les empreses estaran obligades – via impostos o multes – a assegurar els seus treballadors”. “La reforma és el producte d’una dura negociació entre entre demòcrates conservadors i progressistes. El resultat és un text menys ambiciós que l’objectiu inicial de la Casa Blanca, però probablement molt més acostat al que el país desitja i és capaç de digerir”.
El del Periódico, Emilio L.Romero valora que “el president havia convertit la reforma sanitària en la seva principal prioritat en l’agenda política interna”.
La Vanguardia ens recorda: “ A diferència d’altres països desenvolupats a EEUU manca un sisterma de cobertura mèdica universal. El seu cens calcula que uns 46,3 milions dels 300 milions d’americans no tenien assegurança mèdica l’any 2008. A això cal sumar el fort increment de les despeses sanitàries, ja que EEUU hi destina prop del 16,2% del PIB, boi el doble de la mitjana dels països desenvolupats.
“Estem davant d’un activista amb el sentit pràctic i la paciència per a complir només la meitat dels seus somnis” (Obama segons A.Caño)
El dia de Nadal, a Beijing un tribunal del règim comunista xinés condemna el “disident” Liu Xiaobo a onze anys de presó.
El partit únic és intocable i qui té la dignitat / coratge de criticar-lo, des d’internet o redactar i signar la Carta 08 reclamant un règim de llibertats i separació de poders, és qualificat d’ “incitar a la subversió del poder de l’Estat” i per això condemnat a la pena més dura dictada els últims anys. L’abril de 2008 fou condemnat a tres anys de presó Hu Jia i la seva dona a arrest domiciliari.
Liu Xiaobo ja restà 20 mesos a la presó després de la repressió de les lluites de1989 a Tiananmen i també hagué de passar tres anys internat a un camp de reeducació pel treball com a “intel·lectual disident”. El proper dilluns 29 de desembre farà 54 anys.
Actualment resten empresonats els lluitadors per la democràcia xinesa Li Zhi, Xi Tao, Wang Xiaoning i a cadena perpètua Wang Bingzhang. També vint xinesos ( 18 fugits el juny de 1989) estan advertits de detenció si tornen: 10 són exlíders estudiantils a Tiananmen , un d’ells, Li Lu, un inversor internacional multitulat per Colúmbia; dos excàrregs dels estudis de la reforma econòmica xinesa ( Txen Yizi, Gang Zhang) i un asssessor de Zhao Ziyang, el liberalitzador cap del partit (1987-1989) perdedor dins la cúpula en la resolució per llei marcial de la crisi de Tiananmen i purgat amb arrest domiciliari; un diplomàtic, W.Runner; el director de fàbrica Yue Wu i un comerciant Lu Jinghue
“Internet no és un medio de comunicación en sentido estricto, sino universal” ( Ricardo Rodríguez Fernández, jutge del Penal nº 16 de Madrid, que ha condemnat a un any i nou mesos de presó i inhabilitació professional al director i al cap d’informatius de la SER per haver publicat, el juny de 2003, a la web de l’emissora la llista dels 78 militants irregularment i massiva afiliats al PP de la madrilenya Villaviciosa d’Ocón denunciada per la seva pròpia llavors alcadesa i entre els quals destacaven els dos empresaris que van reservar l’habitació d’hotel on van amagar-se la famosa parella de trànsfugues Tamayo i Sáez, aquells que impedint la investidura del seu cap de llista a la Comunitat de Madrid el socialista Simancas van fer possible l’accés a la presidència a Esperanza Aguire)
A la Vanguardia, l’assagista Luís Racionero reprèn la seva tesi “Del paro al ocio” arran del model laboral alemany mixte ( de jornada incompleta de feina remunerada per l’empresa complementada pel públic subsidi d’atur parcial ) de possible imminent aplicació a Espanya
“ En lloc de deixar més obrers a l’atur i pagar-los la subvenció total per a no fer res, ¿no és millor de repartir les hores de treball entre tots els empleats i que l’Estat compensi les hores de menys que treballa? Així no van a l’atur i s’estalvia diners l’Estat. Fins i tot els alemanys ( més aviat proclius als rigors laborals) se n’han adonat. Per cert, a més del meu llibre de 1983 “Del paro al ocio”, això mateix ho ha proposat Felipe González el 1990 i Michel Rocard el 1996. Ara es planteja a Espanya, de la qual cosa me’n congratulo.
Com no se’ns va acudir abans? Pels prejudicis calvinistes contra l’oci, l’entusiasme purità massoquista pel treball i la inèrcia mental de la gent educada en l’economia de l’escassedat. Una actitud, per cert, contrària a l’humanisme cristià exposat per Jesucrist a la paràbola dels obrers de la vinya. El propietari ordena pagar els mateix tant als qui van arribar al final del dia com als qui començaren a l‘hora nona. Aquells obres que arriben a l’última hora són els del s.XX que han vist la resta d’hores laborals ocupades pel treball de les màquines.
L’atur té dos orígens: bé una crisi immobiliària o d’una altra mena que deixa inactives nombroses empreses, o bé el propi desenvolupament tecnològic que substitueix el treball humà per màquines i robots cada cop més intel·ligents.”
“Joan XXIII tenia mitja dotzena de textos bíblics que eren línies força tant de la seva pietat personal com de la seva activitat pastoral i, a més, els proclamava convençut del poder de la Paraula per a transformar l’Església i el món. El principal i més fecun era “Pau a la terra als homes de bona voluntat” (Lluc, 2,14), però també repetia Efesios 4,15 ( de sant PAU) ,que en la Vulgata llatina diu veritatem facientes in caritate ( “practicant la veritat amb caritat”).
La història ens diu que moltes vegades tant la veritat com la caritat no han estat dins de l’Esgésia sinó fora. Els “homes de bona voluntat” als qui apel·lava Joan XXIII ens donen tot sovint lliçons d’humanitat i àdhuc de teologia. El 1981, al 350è aniversari de la mort de Galileu, Joan Pau II creà una comissió que revisés el procés de la Inquisició que l’havia condemnat. En la seva conclusió reconegué l’errada de la Inquisició, i Joan Pau II arribà a afrimar que “Galileu, sincerament creient, es mostrà més perspicaç que els seus adversaris teòlegs”.
Al judici universal (Mateu,25) serem jutjats per la caritat. Els qui van donar pa a qui tenia gana i de beure a qui tenia set, obraven només per compassió. No sabien que ho feien a Crist, ni molt menys que aplicaven les encícliques”.
Fernando Vallespín sembla trobar a faltar aquest dos valors quan posa el dit a la nafra dels defectes de la política i la pròpia societat espanyoles: la nostra poca implicació en allò col·lectiu, l’escàs sentit comunitari, el desinterés per tot el que faci olor a política. Però també el nostre tossut sectarisme. ¿Com s’explica si no que puguin sortir reelegits candidats acusats de corrupció? Així, “els nostres PRIVATITZATS conciutadans – només atents a la política quan alguna decisió pot afectar alguns del seus interessos privats – no desmereixen dels que ells mateixos opinen dels seus polítics”; els quals governem amb dificultats “una societat tan plural, corporativa i fragmentada com és la nostra”.
Altafulla en som l’experiència pilot que hauria de merèixer seminaris d’Antropologia Política. ¿Quant de desinterés per les perspectives col·lectives, quant d’egosime ferit en els seus mesquins interessos privats s’expressa al torn del públic al final de cada Ple?. De bona voluntat i de veritat amb caritat més aviat gens; i l’espiral ens engoleix, vulguis o no, en el joc brut. Potser el nostre regidor s’acosta al paper de Galileu. Sobretot, però, l’Alcalde Gené quan ha cenyit la crítica al cadastre injust a la zona del Poblado i ha advertit que el del sector de sant Antoni està subvalorat. Paraules de cor de J.M.Gené, sentint-se injustament acorralat i havent perdut amistats que pensava sòlides i al seu costat
L’alcalde de Reus, el socialista Lluís Miquel Pérez i Segura, en un excel·lent article al Diari de Tarragona vindica la capitalitat compartida (“Tots som capital”) al territori comú de la futura Vegueria del Camp i replica l’embranzida immobilista del neocentralisme de “Tarragona – capitalitat única”:
“ La present fase del debat territorial parteix d’una simplista “estratègia del dominó”, en què Reus ha estat acusada de tots els mals, malgrat no haver iniciat cap polèmica. La primera peça fou la proposta del canvi de nom de l’Aeroport de Reus, un brindis al sol que mai s’havia plantejat i que complicaria més el viatgers europeus la seva identificació. I també un clar menyspreu als reusencs que van construir literalment, a pic i pala, l’antic camp d’aviació al nostre terme.
La segona peça ha estat la reivindicació d’una sola capital per a la futura vegueria. En aquest punt, opinadors diversos s’han remuntat als romans, a l’arquebisbe medieval, a la guerra del Francès per defensar les seves tesis mil·lenaristes, però sempre obviant els antecedents més recents aplicables al cas, plantejats en règim de democràcia i autogovern. Parlo de les dues vegueries de 1936 – que ara es fusionarien voluntàriament en una de sola -, de la capitalita compartida Sabadell-Terrassa en la llei comarcal de 1987 o de les recomanacions de l’Informe Roca de l’any 2000.
La tercera peça ha estat negar el nom de Camp de Tarragona a la vegueria, reclamant que aquesta només dugui el nom de la ciutat veïna. (…)
Aquest darrer punt demostra que alguns no volen – o fan veure que no volen – entendre quin és el debat actual. No es tracta de maquillar la divisió provincial de 1833, feta per Javier de Burgos seguint el model jacobí dels departaments francesos, i pensada per controlar el territori des d’una capital al servei de Madrid. Es tracta de bastir una nova organització territorial de catalunya des de la base, des de la terra, una reivindicació històrica del catalanisme polític.
El 1976 es va celebrar el Congrés de Cultura Catalana, moviment sociopolític que va definir les bases de la transició i la recuperació autonòmica. El Grup de treball sobre territori del Tarragonès fou liderat per un tarragoní i catalanista de pedra picada, J.M.Recasens i Comes, el qual no va tenir problemes en reclamar la unitat del Camp (sense més afegitons) a partir de la consciència comuna del territori. Recasens sabia que calia seduir Reus en aquesta direcció.
Tres anys després, Recasens seria el primer alcalde democràtic de Tarragona. De manera conseqüent, fou capaç de pactar amb el reusenc Carles Martí la constitució de la Mancomunitat del Camp, que va posar en marxa el Mercat del Camp. Després vindrien la mancomunitat de residus, el Consorci del Camp de Tarragona, l’autoritat del transport o l’acord d’ubicar l’estació intermodal al sud de l’aeroport. Grans avenços que ens han permès definir un embrió d’àrea metropolitana.
Porto deu anys treballant amb la mà estesa per construir aquest territori. No deixaré de fer-ho ara.”
De l’immobilisme de la TGN-capitalitat única prou que en sabem els regidors ( i Alcaldes) altafullencs que hem maldat, des de 1984!, perquè el nostre terme tingui com a frontera de ponent el Gaià així com a llevant tenim la de la Rasa. De cap manera hem pogut negociar la petitíssima llenca del seu terme de l’anexionat antic municipi de Tamarit - Ferran - Els Montnars: marcada pel Gaià en perpendicular i l’antiga N 340 en paral·lel, que inclou el buffet i la gasolinera, la Peixerina i la Cabana, el Vinyet, l’estació de Renfe i un costat i altre de la platja de la Roca de Gaià / Espigó
Els retocs als impostos d’Elena Salgado al pressupost de 2010 han mantingut la màxima qualificació del deute públic espanyol, segons el nostre periodista de capçalera Joan Tapia:
“Quan la vicepresidenta segona va presentar els pressupostos em van sorprendre els atacs de tota l’oposició. Elena Salgado va plantejar un retoc impositiu en què l’essencial era eliminar els 400 e., dos punts més en la tributació de l’estalvi i una petita alça de l’IVA l’1 de juliol.
Ara els pressupostos estan aprovats ( amb els vots del PNB i CCanària) i a més s’ha vist que Salgado tenia raó. Amb un dèficit previst del 8,1% (12% segons Brusel·les), abaixar impostos era perillós. Perquè és difícil abaixar la despesa pública que esmorteeix la crisi. I ningú proposa res seriós per reduir-la, excepte el folklore d’enterrar tres o quatre ministeris sense acomiadar cap funcionari. I un estímul fiscal del 8,1% (previst) és molt similar al 9,1% (sense el retoc impositiu). ¿Per què llavors la pujada? Perquè el dèficit es financia als mercats i per bé el deute públic espanyol ( 66,3% del PIB al final del 2010) serà boi 20 punts inferior a la mitjana de la zona euro (84%) cal recordar que Espanya ha tingut una regular història financera que li reclama ser virtuosa. O aparentar-ho. Cas contrari, el cos del deute, marcat per les tres principals agències de ràting, s’encareix.
La vicepresidenta ho va dir amb discreció i ningú no li va fer cas.I fins i tot gent seriosa com Artur Mas va proposar un front català antiimpostos! (debat de política general).
Ara s’ha vist que Salgado tenia raó. Després de l’alarma per Dubai, l’agència Fitch va rebaixar el deute públioc grec.Grècia tindrà un dèficit del 14,7% del PIB i un deute molt superior a l’espanmyol ( 125% del PIB), però el més preocupant és que el cost del deute es va disparar i la inquietud dels mercats es estendre als països del sud d’Europa. Espanya té la màxima qualificació, la tripler A, de eus agències, Moody’s i Fitch, il doble A (excel·lent) de Standard amb Poor’s. Però s’ha vist afectada.I sense el gest impositiu de Salgado el recel hauria augmentat.
Tot s’ha asserenat, però el deute dels estats, fins i tot els més solvents preocupa. L’agència Fitch ha dit que el Regne Unit, França i Espanya han de fer un esforç fiscal més gran l’any que ve. Salgado la va encertar. Que l’esquerra utopista la critiqui és previsible. Però que la dreta faci simplisme i exigeixi tallar despesa – sense dir quina – i abaixar impostos…
Al Regne Unit el tories (conservadors) aproven Gordon Brown quan apuja el tipus marginal de la renda al 50%. Però ni Madrid i Barcelona són Londres. I Mario Rajoy tampoc és David Cameron”.
Però sí Altafulla som Londres com demostren els nostre regidors conservadors del PPC i d’Ideal i la més centrista CiU (més a contracor). L’oposició: amb comptes alternatius pur folklore, oi? Retinguem aquesta dada: l’esforç fiscal per al 2010, amb el quart tram de l’IBI al 0,9 de tipus, ja l’hem hagut de fer. I no en caldrà més o tant…Com la vicepresidenta Salgado, malgrat els atacs de l’oposició, el noste Govern té raó. Esperem que també ens la reconeixin els segments electoral respectius de cada espai polític conformant la governabilitat altafullenca en plean tempesta d’oportunistes creadors de falses expectatives i fomentadors de la inconsciència fiscal!
Dues grans grans sessions d’economia al “laboratorio de ideas” de Negocios de El País obra de Guillermo de la Dehesa i Anton Costas. Quin enriquiment!
A “Como cambiar la estructura productiva española” (i millorar-ne la productivitat) ens avisa que com primeres mesures cal reformar tant el sistema d’educació, de formació professional i universitari actual i el seu sistema d’incentius com el sistema d’aprenentatge de les TIC i, per altre, el sistema de contractació laboral i de negociació col·lectiva.
De la Dehesa (n.1941) actualment és l’estudiós president del CEPR, exdirector general amb Suárez i Boyer, segon de Solchaga, exalt executiu de la banca privada i en excedència de la pública, és l’autor de la novetat editorial d’Alianza la monumental “La primera gran crisis financiera del s.XXI. Tots els seus principals articles estan recollits a la seva web oficial. Tancà l’etapa de gestió pública perquè tot i treballar fins a les onze de la nit no arribava a final de mes…
Les estructures productives es creen de baix a dalt, per decisions inversores de milions d’emprenedors que per força reflecteixen sobretot el Capital Humà.
A un país desenvolupat com Espanya està determinada pels nivells d’educació de la seva població treballadora entre 16 i 64 anys. “Cuanto mayor sea su nivel educativo medio, mayor será su capacidad de conocer, investigar, innovar, crear, emprender i competir globalmente”.
Assolir un nivell educatiu mitjà elevat no és tan difícl ni costós com sembla, però és un projecte a llarg termini de resultats després d’una o dues dècades, que també reclama una política d’estat i no de govern o de partit, que impliqui el conjunt del societat. Així ens fa avinent: “Todavía existe una cierta correlación entre los resultados de PISA de cada país i el año que consiguió que su educación secundaria fuera obligatoria y gratuita. Algunos países lo consiguieron hace más de 100 años; en España, hace sólo 26”.
Perquè bona part de la força laboral té un nivell educatiu que s’adapta a productivats mitjanes i baixes la nostra estructura productiva està centrada a la construcció i als serveis de menys valor afegit, sectors, alhora poc oberts a la competència exterior. “Este menor nivel educativo responde a la baja oferta de educación infantil ( entre 0 a 3 años), al enorme fracaso escolar en la ESO, al rechazo de la formación profesional frente a la universitaria, a la escasa formación continuada en muchas empresas y a la entrada masiva de inmigrantes de media y baja calificación. Ahora bien, una parte de estos últimos está empleada en el servicio doméstico y en el cuidado de mayores dependientes, facilitando así que muchas mujeres jóvenes, más cualificadas, accedan al mercado de trabajo y mejoren dicho nivel medio”
El fracàs a l’ESO malbarata 1.440 M d’ anuals a l’Estat; l’universitari, 3.300 M.
Ens fa avinent la repercusió de malbaratament de recursos públics que suposa que un 30% dels alumnnes d’ESO ni l’acaben ni opten a FP: “cuando cuesta un estudiante 6 mil e. por año, con lo que se despilfarran 1.440 millones de e. al año.” La consequència per nivell educatius en són l’excés d’oferta de força laboral amb estudis primaris i universitaris i un defecte en secundària i professional.
Aquest assoleixen salaris superiors a la seva formació mentre que l’excès d’universitaris elimina part de la seva prima salarial per major nivell educatiu.
“Nuestos jóvenes quieren ser universitarios no sólo por su mayor prestigio social, sinó también por ser relativament barato. De ahí que existan tres veces más universitarios que graduados en formación profesional. Pocos jóvenes quieren ser fontaneros, electricistas o informáticos, aunque estos gane más que ellos, porque entre otras razones, pagan menos del 12,5% del coste de su educación universitària (8 mil e. por estudiante y año), independientemente de su nivel de renta, conocimientos, esfuerzo y habilidades.” El malbaratament el xifra en 3.300 M d’e. ja que un terç mai no acaba els estudis i l’altre dos anys més tard. Tot un sistema pervers. A la majoria de països europeus, les taxes universitàries són molt més altes per així finançar beques per als millors estudiants i préstecs pels de menor renda.
Contractes indefinits d’acomiadament car per als madurs i temporals sense formació contínua per als joves
G. de la Dehesa també se les ha amb la denúncia del sistema dual laboral espanyol: “Compuesto de trabajadores mayores, con menor nivel relativo medio de cualificación, pero con contratos indefinidos y con costes de despido un 25% superiores a la media europea, y de trabajadores jóvenes, con mayor nivel medio de cualificación, pero con contratos temporales, sin apenas costes de despido y que no reciben formación continua en la empresa para mejorar su productividad. El resultado es que muchos jóvenes universitarios con contratos temporales se ven obligados a realizar tareas de educación secundaria y FP, para las que están sobre-capacitados, que deberían realizar otros trabajadores menos cualificados que no produce el sistema educativo. L’elevada probabilitat d’acomiadament provoca minves d’interès, dedicació, de productivitat potencial.
Per acabar d’adobar la disfuncionalitat del nostre sistema laboral, De la Dehesa critica que en la negociació col·lectiva l’augment de sous no rau en la productivitat sinó en la inflació passada.
Productivitat Total de Factors (PTF) negatiu per retard en l’ensenyament i aplicació de les TIC
El PTF calcula la productivitat exclouent-ne els factors treball i capital, “refleja la capacidad de desarrollar nuevas ideas y de innovar”…
La crisi financera i econòmica ha derivat en una crisi fiscal de llarg abast sobre tot als països que foren més “eufòrics”(EEUU, Irlanda, United Kingdom i Espanya)
Anton Costas a “Luces y sombras que nos deja 2009” afirma que l’èxit en el fre de la recessió i el redescobriment de la importància de l’Estat en el bon funcionament d’una economia de mercat ( “Ha dejado de ser el problema, como decían los conservadores, para convertirse en aparte de la solución) en representen les llums però que creen ombres perquè els programes de despesa pública, en coincidir amb una forta caiguda d’ingressos derivada de la recessió provoquen un augment del dèficit i del deute públic.
Sorgeix el conflicte que dominarà el debat polític i econòmic el 2010: ¿mantenir els estímuls a la recuperació i a l’ocupació o frenar el dèficit?
Els Governs estan neguitosos a certificar la fi de la recessió i retirar-ne els programes d’estímul. Però com que no estem davant d’una crisi normal la recuperació serà lenta i incerta (amb atur durant temps, families endeutades poc consumidores i inversió empresarial sota mínims) per la qual cosa cal ser prudents a l’hora de retirar els estímuls optant per una reducció immediata i dràstica del dèficit.
Els Governs i bancs centrals en realiat volen repartir injustament els costos de la crisi. El dèficit fiscal no és conseqüència de malgirbades polítiques de despesa social sinó d’una enorme i imprevista caiguda dels ingressos fiscals associats a la punxada de la bombolla immobiliària i a la crisi financera responsabilitat de la política monetària que inundà de diner barat l’economia des de 2001 i d’errades en la regulació i supervisió pública que incentivà els risc i deixà sense control el frau i l’abús del sector financer privat. Pero vet ací que els qui amb les seves errades i omissions provacaren la bombolla ara manifestaren la major histèria amb el dèficit.
La crisi fiscal farà més lenta la recuperació. I, per Anton Costas, “debería forzar una reforma del sistema tributario que distribuya equitativament los costes de la crisis”.
La vigília de Nadal, el Senat aprova al Capitoli el projecte de llei de reforma del sistema sanitari d’EEUU. Ara cal harmonitzar / conciliar els textos diferents aprovats per cada cambra del legislatiu d’EEUU. Vicky, la vídua de Ted Kennedy un dels grans impulsors del difícil somni rep la trucada d’agraïment del president Obama i el senador de 92 anys Robert Byrd dedica el vot al “vell lleó de Massachusetts” mort aquest estiu.
Van votar a favor els 58 senadors demòcrates i dos d’independents i en contra tot el bloc de 39 senadors republicans.
El text aprovat al Senat no preveu l’assegurança pública que sí va aprovar la Cambra de Representants el 7 de novembre. Legislatiu més purità que va deixar l’avortament sense cobertura pública de cap mena, quan el Senat més liberal ( en doble sentit: als costums i més a favor del mercat i en contra del pol federal) acaba d’aprovar que pot ser cobert per una prima a part de les assegurances sempre que ho autoritzi l’Estat de la federació corresponent. El tercer punt de diferència entre les dues cambres rau en el gruix i el mètode de finançament: per al Senat pujaria 600 mil milions d’e. procedents de més impostos sobre les pòlisses i per a la Cambra de representans, més partidària de la funció pública del pol federal, el total pujaria 100 mil milions d’e. més i fóra finançat per un nou impost gravant el 5,4% les rendes més altes.
Els líders demòcrates que hauran d’assolir el text definitiu es diuen Nancy Pelosi, congressista i el senador Harry Reid.
El corresponsa del País, Antonio Caño, qualifica l’acord com “ la major notícia de l’any i qui sap si també de tota la gestió d’Obama. Set presidents van intentar fer història amb la reforma del sistema sanitari sense assolir-ho. Decenes de vegades s’ha intentat aquesta proesa per culminar amb la melancolia d’una societat que es sentí més dèbil que les seves companyies d’assegurances” I en destaca: “ cap asseguradora podrà refusar un client per condicions mèdiques preexistents, cap companyia podrà expulsar o pujar quaotes dels assegurats a qui sobrevingui una malaltia greu, cap nordamericà perdrà la seva assegurança mèdica en pendre el seu lloc de treball, totes les empreses estaran obligades – via impostos o multes – a assegurar els seus treballadors”. “La reforma és el producte d’una dura negociació entre entre demòcrates conservadors i progressistes. El resultat és un text menys ambiciós que l’objectiu inicial de la Casa Blanca, però probablement molt més acostat al que el país desitja i és capaç de digerir”.
El del Periódico, Emilio L.Romero valora que “el president havia convertit la reforma sanitària en la seva principal prioritat en l’agenda política interna”.
La Vanguardia ens recorda: “ A diferència d’altres països desenvolupats a EEUU manca un sisterma de cobertura mèdica universal. El seu cens calcula que uns 46,3 milions dels 300 milions d’americans no tenien assegurança mèdica l’any 2008. A això cal sumar el fort increment de les despeses sanitàries, ja que EEUU hi destina prop del 16,2% del PIB, boi el doble de la mitjana dels països desenvolupats.
“Estem davant d’un activista amb el sentit pràctic i la paciència per a complir només la meitat dels seus somnis” (Obama segons A.Caño)
El dia de Nadal, a Beijing un tribunal del règim comunista xinés condemna el “disident” Liu Xiaobo a onze anys de presó.
El partit únic és intocable i qui té la dignitat / coratge de criticar-lo, des d’internet o redactar i signar la Carta 08 reclamant un règim de llibertats i separació de poders, és qualificat d’ “incitar a la subversió del poder de l’Estat” i per això condemnat a la pena més dura dictada els últims anys. L’abril de 2008 fou condemnat a tres anys de presó Hu Jia i la seva dona a arrest domiciliari.
Liu Xiaobo ja restà 20 mesos a la presó després de la repressió de les lluites de1989 a Tiananmen i també hagué de passar tres anys internat a un camp de reeducació pel treball com a “intel·lectual disident”. El proper dilluns 29 de desembre farà 54 anys.
Actualment resten empresonats els lluitadors per la democràcia xinesa Li Zhi, Xi Tao, Wang Xiaoning i a cadena perpètua Wang Bingzhang. També vint xinesos ( 18 fugits el juny de 1989) estan advertits de detenció si tornen: 10 són exlíders estudiantils a Tiananmen , un d’ells, Li Lu, un inversor internacional multitulat per Colúmbia; dos excàrregs dels estudis de la reforma econòmica xinesa ( Txen Yizi, Gang Zhang) i un asssessor de Zhao Ziyang, el liberalitzador cap del partit (1987-1989) perdedor dins la cúpula en la resolució per llei marcial de la crisi de Tiananmen i purgat amb arrest domiciliari; un diplomàtic, W.Runner; el director de fàbrica Yue Wu i un comerciant Lu Jinghue
“Internet no és un medio de comunicación en sentido estricto, sino universal” ( Ricardo Rodríguez Fernández, jutge del Penal nº 16 de Madrid, que ha condemnat a un any i nou mesos de presó i inhabilitació professional al director i al cap d’informatius de la SER per haver publicat, el juny de 2003, a la web de l’emissora la llista dels 78 militants irregularment i massiva afiliats al PP de la madrilenya Villaviciosa d’Ocón denunciada per la seva pròpia llavors alcadesa i entre els quals destacaven els dos empresaris que van reservar l’habitació d’hotel on van amagar-se la famosa parella de trànsfugues Tamayo i Sáez, aquells que impedint la investidura del seu cap de llista a la Comunitat de Madrid el socialista Simancas van fer possible l’accés a la presidència a Esperanza Aguire)
A la Vanguardia, l’assagista Luís Racionero reprèn la seva tesi “Del paro al ocio” arran del model laboral alemany mixte ( de jornada incompleta de feina remunerada per l’empresa complementada pel públic subsidi d’atur parcial ) de possible imminent aplicació a Espanya
“ En lloc de deixar més obrers a l’atur i pagar-los la subvenció total per a no fer res, ¿no és millor de repartir les hores de treball entre tots els empleats i que l’Estat compensi les hores de menys que treballa? Així no van a l’atur i s’estalvia diners l’Estat. Fins i tot els alemanys ( més aviat proclius als rigors laborals) se n’han adonat. Per cert, a més del meu llibre de 1983 “Del paro al ocio”, això mateix ho ha proposat Felipe González el 1990 i Michel Rocard el 1996. Ara es planteja a Espanya, de la qual cosa me’n congratulo.
Com no se’ns va acudir abans? Pels prejudicis calvinistes contra l’oci, l’entusiasme purità massoquista pel treball i la inèrcia mental de la gent educada en l’economia de l’escassedat. Una actitud, per cert, contrària a l’humanisme cristià exposat per Jesucrist a la paràbola dels obrers de la vinya. El propietari ordena pagar els mateix tant als qui van arribar al final del dia com als qui començaren a l‘hora nona. Aquells obres que arriben a l’última hora són els del s.XX que han vist la resta d’hores laborals ocupades pel treball de les màquines.
L’atur té dos orígens: bé una crisi immobiliària o d’una altra mena que deixa inactives nombroses empreses, o bé el propi desenvolupament tecnològic que substitueix el treball humà per màquines i robots cada cop més intel·ligents.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.