Javier Pradera ens alliçona sobre l’essència i les ombres de la nostra Democràcia Representativa (El País, 1 d’abril)
“ Descansa sobre la delegació temporal de la sobirania del poble en un reduït grup de persones designades pels seus conciutadans; la legitimitat d’aquest trasllat de la immensa força (de cada nivell de l’Estat) des de la majoria del cos electoral com a principal fins a la minoria comissionada com a agent es justifica amb l’argument que els electes es guien únicament per l’interès general i renuncien a posar la seva capacitat de decisió delegada al servei d’interessos particulars. James Madison recordà que “si fóssim àngels, el Govern no seria necessari”: la tendència dels polítics a desviar l’aplicació del poder des de la protecció de la comunitat en el seu conjunt a la defensa d’imbicions personals és una invariant històrica. La democràcia es diferencia de la dictadura per adonar-se’n d’aquesta notícia antropològica i per instal·lar els frens i contrapesos institucionals per a impedir o moderar aquesta inercial deriva.”
D.Strauss-Kahn, gerent del FMI, tesifica sobre la crisi i la seva sortida. Amb especial referència al cas espanyol.
“”Si les polítiques econòmiques són les adequades, la sortida hauria d’escaure’s als dos primers trimestres de 2010.”
“Davant de la importància d’aquesta crisi hem d’elegir: un dèficit elevat és un problema, però encara és un problema més gran no actuar.”
“La lliçó més important és que la recuperació no arriba mai si abans no es fa una neteja completa i ràpida a la banca. Al Japó es van gastar gavadals de fons en infraestructures públiques i en estímuls fiscals, sense resultats. No dic que ara no s’estigui fent res, però resta molt per fer amb els bancs.
Els estímuls i la regulació són necessaris, indubtablement. Però no sortirem de la crisi només amb això. Els estímuls són importants, però ja hi hem fet allò essencial. La regulació és també essencial, però no canviarà la vida dels parats.
L’imprescindible és tornar a fer funcionar la banca.
La nostra estimació inicial del forat era d’un bilió de dòlars. Al gener era ja de 2,2 bilions. A l’abril el forat serà més gran, segur: la solució serà més costosa quan més es retardi. Els supervisors haurien d’obligar a que surti tot el que ha de sortir dels balanços. Anar cas per cas i dir: aquest banc necessita més capital; aquest s’ha de tancar; aquest ha de ser intervingut...
Pel que fa a Espanya, després d’anys d’un creixement extraordinari. Arriba el dia que aquesta velocitat no es pot sostenir. Espanya esdevindrà un país normal. L’ajustament s’ha accelerat amb aquesta crisi: potser sense ella l’economia espanyola hagués pogut de conservar una major taxa de creixement durant un parell d’anys més. Ara tindrà els mateixos números d’eurozona. Però la punxada immobiliària provoca problemes afegits, com a Irlanda o al Regne Unit. L’impacte i la profunditat de l’ajustament immobiliari tindrà una gran influència sobre el futur de l’economia.
La banca espanyola no està exposada als actius tòxics d’EEUU però el problema és que ha creat els seus propis actius tòxics. Estic més preocupat per les conseqüències del boom immobiliari al sistema bancari espanyol que per l’impacte directe dels actius tòxics d’EEUU. Cal seguir-lo de prop. Pot haver-hi problemes a alguns bancs que reclamin rescats, però el conjunt del sistema està sa.”
“Espero que accelerem les reformes del FMI. Cal que donem més poder als emergents. El problema és que, altrament, algú l’haurà de perdre, i encara que sorprengui no ha de ser EEUU, sinó Europa i algun altre país, com Rússia.
Hem de doblar els recursos; aquesta és la primera crisi global, així que necessitem més fons.”
Manuel Castells, a La Vanguardia, dissabte 4 d’abril: El consens de Londres:
“El consens de Washington està superat”, declarà Gordon Brown al final de la reunió del G-20 a Londres, que ha marcat simbòlicament la fi d’un model de capitalisme i l’incert inici d’una nova forma de globalització.
Enrere resta la fe cega en la capacitat del mercat pera autoregular-se, la pedra angular de l’anomenat consens de Washington, el dogma dominant de les nostres economies i de les nostres vides a les deus darreres dècades.
S’ha acabat el reduir la societat al mercat i el mercat a la cotització a borsa.
I es reafirma la responsabilitat dels Estats per a gestionar els fluxos globals, en lloc de seguir navegant-los sense brúixola.
Ha calgut que s’esdevingués una crisi catastròfica del sistema financer mundial per tal que els advertiments, que fins feia poc es descartaven per ideològics i arcaics, s’hagin convertit en materials de reflexió per a la reconstrucció de l’economia mundial.
Començant per la necessitat de regulació global dels mercats financers. Eliminar el secret bancari i controlar els paradisos fiscals contribuirà a estroncar la gran fuita que sagnava la capacitat dels governs per a recaptar impostos, la base del finançament públic de l’economia i de la societat.
La imposició d’una transparència comptable permetrà limitar les operacions especulatives d’enormes dimensions que han dominat les mercats els darrers anys.
I la supervisió de les agències avaluadores de les finances evitarà abusos i errades com les que van motivar la crisi asiàtica de 1997 o la recent crisi hipotecària: com a conseqüència d’avaluacions sesgades, en funció dels ocults interessos dels avaluadors.
El mercat de derivats haurà de funcionar dins d’uns límits; que minvaran la creació de capital virtual, respecte dels actius de les institucions emissores de títols.
Fins i tot els sous i primes dels executius financers privats seran ben escrutats de prop per les administracions.
Que els governs s’ho plantegin, assenyala fins a quin punt ha canviat el clima ideològic després de la debacle financera a què hem assistit. Perquè la foguera de les vanitats de Wall Street, i dels seus èmuls d’altres latituds, han consumit els aprenents de bruixot dels models financers i ha plantejat amb més força que mai el paper dels valors personals per sobre dels valors borsaris; i no únicament en la moral sinó, fins i tot, en l’economia.
Per la senzilla raó que sense aquesta base de responsabilitat corporativa ni s’escau la transparència ni s’alça la confiança. Quan transparència i confiança són els dos pilars des dels quals opera amb eficàcia el mercat financer.
Ep!, que no hem sortit del forat ni molt menys. I no només perquè el camí dels acords i mesures de Londres fins a les nostres butxaques és llarg en el temps i incert en l’espai, sinó per un factor més de fons:
¿Com es financia el creixement un cop acabada l’era del crèdit fàcil?
Recordem que a EEUU i a Europa, en l’última dècada, 2/3 del creixement del PIB provenen de la demanda dels consumidors. Aquesta demanda fou estimulada al límit mitjançant aquesta sobreabundància de capital virtual creat per les institucions financeres a partir de derivar els derivats i inflar els preus immobiliaris. Els fluxos globals desregulats, incloent-hi els milers de milions del blanqueig de diners, foren posats a disposició de mercats globals amb crèdits sense garanties de solvència.
Com que la regulació asseca bona part de les deus d’aquest capital virtual i en limita l’especulació, la necessària austeritat financera es tradueix en una restricció massiva del crèdit per a unes economies d’empreses i famílies acostumades a usar i abusar de targetes de crèdits.
La frenada és tan brusca i del tan magnitud que el xoc és inevitable. El xoc suposa fallides, acomiadaments, retalls de sous, desesperació individual i desordre social.
Per això Obama arribà a Londres amb una obsessió. Regular, d’acord, ( per bé que sense menystenir sobiranies estatals) però sobretot estimular, injectar diner públic a l’economia global i a cada economia estatal.
Perquè sap que els llargs terminis es composen de terminis curts i podríem estar regulant el silenci dels anyells econòmics en un món devastat per la sequera de capital.
Així, doncs, hem de valorar la importància de les mesures d’estímul que s’han acordat, a través del FMI, del Banc Mundial i dels programes de préstecs bilaterals i multilaterals a països a frec del col·lapse, com en el cas d’economies a l’est d’Europa.
Incloent les mesures d’estímul dels governs als seus propis països, es calcula en més de 5 bilions de dòlars el diner decidit a invertir-se simultàniament en l’economia mundial, en un esforç d’estímul sense precedents.
Però els problemes no acaben aquí. Perquè la urgència de la inversió, en farà difícil la seva correcta gestió; a més, cadascú – governs, empreses i bancs – aprofitaran per arrambar cap a casa, pensant en què el bé comú comença pel llur propi interès.
Mes encara, ¿d’on surt aquest diners?
No el podem inventar, a no ser que ens aboquin a un inimaginable panorama d’inflació i recessió simultànies.
Prové dels nostres impostos, en part, però tampoc podem augmentar-los en una situació així; tret per als rics, i no en són tants com per a pagar-la tota, la crisi. Per tant, aquest és diner obtingut amb deute que pagar al futur i prestats pels pocs països amb excés de capital, en particular la Xina, i alguns petrolers.
D’aquí, doncs, que alhora que canvia el model econòmic també es transforma el model geopolític; perquè ara sí que hem entrat de ple al multilateralisme.
La qüestió pendent és de saber si hem sortit a temps de la borratxera neoliberal,que ens ha dut a tocar de l’abisme; o, si la nostra addicció al consumisme és tal que encara preferim saltar al buit abans que canviar d’hàbits de vida.
I, tan mateix, quantes coses hermoses de la vida les tenim a l’abast completament gratis.
“ Descansa sobre la delegació temporal de la sobirania del poble en un reduït grup de persones designades pels seus conciutadans; la legitimitat d’aquest trasllat de la immensa força (de cada nivell de l’Estat) des de la majoria del cos electoral com a principal fins a la minoria comissionada com a agent es justifica amb l’argument que els electes es guien únicament per l’interès general i renuncien a posar la seva capacitat de decisió delegada al servei d’interessos particulars. James Madison recordà que “si fóssim àngels, el Govern no seria necessari”: la tendència dels polítics a desviar l’aplicació del poder des de la protecció de la comunitat en el seu conjunt a la defensa d’imbicions personals és una invariant històrica. La democràcia es diferencia de la dictadura per adonar-se’n d’aquesta notícia antropològica i per instal·lar els frens i contrapesos institucionals per a impedir o moderar aquesta inercial deriva.”
D.Strauss-Kahn, gerent del FMI, tesifica sobre la crisi i la seva sortida. Amb especial referència al cas espanyol.
“”Si les polítiques econòmiques són les adequades, la sortida hauria d’escaure’s als dos primers trimestres de 2010.”
“Davant de la importància d’aquesta crisi hem d’elegir: un dèficit elevat és un problema, però encara és un problema més gran no actuar.”
“La lliçó més important és que la recuperació no arriba mai si abans no es fa una neteja completa i ràpida a la banca. Al Japó es van gastar gavadals de fons en infraestructures públiques i en estímuls fiscals, sense resultats. No dic que ara no s’estigui fent res, però resta molt per fer amb els bancs.
Els estímuls i la regulació són necessaris, indubtablement. Però no sortirem de la crisi només amb això. Els estímuls són importants, però ja hi hem fet allò essencial. La regulació és també essencial, però no canviarà la vida dels parats.
L’imprescindible és tornar a fer funcionar la banca.
La nostra estimació inicial del forat era d’un bilió de dòlars. Al gener era ja de 2,2 bilions. A l’abril el forat serà més gran, segur: la solució serà més costosa quan més es retardi. Els supervisors haurien d’obligar a que surti tot el que ha de sortir dels balanços. Anar cas per cas i dir: aquest banc necessita més capital; aquest s’ha de tancar; aquest ha de ser intervingut...
Pel que fa a Espanya, després d’anys d’un creixement extraordinari. Arriba el dia que aquesta velocitat no es pot sostenir. Espanya esdevindrà un país normal. L’ajustament s’ha accelerat amb aquesta crisi: potser sense ella l’economia espanyola hagués pogut de conservar una major taxa de creixement durant un parell d’anys més. Ara tindrà els mateixos números d’eurozona. Però la punxada immobiliària provoca problemes afegits, com a Irlanda o al Regne Unit. L’impacte i la profunditat de l’ajustament immobiliari tindrà una gran influència sobre el futur de l’economia.
La banca espanyola no està exposada als actius tòxics d’EEUU però el problema és que ha creat els seus propis actius tòxics. Estic més preocupat per les conseqüències del boom immobiliari al sistema bancari espanyol que per l’impacte directe dels actius tòxics d’EEUU. Cal seguir-lo de prop. Pot haver-hi problemes a alguns bancs que reclamin rescats, però el conjunt del sistema està sa.”
“Espero que accelerem les reformes del FMI. Cal que donem més poder als emergents. El problema és que, altrament, algú l’haurà de perdre, i encara que sorprengui no ha de ser EEUU, sinó Europa i algun altre país, com Rússia.
Hem de doblar els recursos; aquesta és la primera crisi global, així que necessitem més fons.”
Manuel Castells, a La Vanguardia, dissabte 4 d’abril: El consens de Londres:
“El consens de Washington està superat”, declarà Gordon Brown al final de la reunió del G-20 a Londres, que ha marcat simbòlicament la fi d’un model de capitalisme i l’incert inici d’una nova forma de globalització.
Enrere resta la fe cega en la capacitat del mercat pera autoregular-se, la pedra angular de l’anomenat consens de Washington, el dogma dominant de les nostres economies i de les nostres vides a les deus darreres dècades.
S’ha acabat el reduir la societat al mercat i el mercat a la cotització a borsa.
I es reafirma la responsabilitat dels Estats per a gestionar els fluxos globals, en lloc de seguir navegant-los sense brúixola.
Ha calgut que s’esdevingués una crisi catastròfica del sistema financer mundial per tal que els advertiments, que fins feia poc es descartaven per ideològics i arcaics, s’hagin convertit en materials de reflexió per a la reconstrucció de l’economia mundial.
Començant per la necessitat de regulació global dels mercats financers. Eliminar el secret bancari i controlar els paradisos fiscals contribuirà a estroncar la gran fuita que sagnava la capacitat dels governs per a recaptar impostos, la base del finançament públic de l’economia i de la societat.
La imposició d’una transparència comptable permetrà limitar les operacions especulatives d’enormes dimensions que han dominat les mercats els darrers anys.
I la supervisió de les agències avaluadores de les finances evitarà abusos i errades com les que van motivar la crisi asiàtica de 1997 o la recent crisi hipotecària: com a conseqüència d’avaluacions sesgades, en funció dels ocults interessos dels avaluadors.
El mercat de derivats haurà de funcionar dins d’uns límits; que minvaran la creació de capital virtual, respecte dels actius de les institucions emissores de títols.
Fins i tot els sous i primes dels executius financers privats seran ben escrutats de prop per les administracions.
Que els governs s’ho plantegin, assenyala fins a quin punt ha canviat el clima ideològic després de la debacle financera a què hem assistit. Perquè la foguera de les vanitats de Wall Street, i dels seus èmuls d’altres latituds, han consumit els aprenents de bruixot dels models financers i ha plantejat amb més força que mai el paper dels valors personals per sobre dels valors borsaris; i no únicament en la moral sinó, fins i tot, en l’economia.
Per la senzilla raó que sense aquesta base de responsabilitat corporativa ni s’escau la transparència ni s’alça la confiança. Quan transparència i confiança són els dos pilars des dels quals opera amb eficàcia el mercat financer.
Ep!, que no hem sortit del forat ni molt menys. I no només perquè el camí dels acords i mesures de Londres fins a les nostres butxaques és llarg en el temps i incert en l’espai, sinó per un factor més de fons:
¿Com es financia el creixement un cop acabada l’era del crèdit fàcil?
Recordem que a EEUU i a Europa, en l’última dècada, 2/3 del creixement del PIB provenen de la demanda dels consumidors. Aquesta demanda fou estimulada al límit mitjançant aquesta sobreabundància de capital virtual creat per les institucions financeres a partir de derivar els derivats i inflar els preus immobiliaris. Els fluxos globals desregulats, incloent-hi els milers de milions del blanqueig de diners, foren posats a disposició de mercats globals amb crèdits sense garanties de solvència.
Com que la regulació asseca bona part de les deus d’aquest capital virtual i en limita l’especulació, la necessària austeritat financera es tradueix en una restricció massiva del crèdit per a unes economies d’empreses i famílies acostumades a usar i abusar de targetes de crèdits.
La frenada és tan brusca i del tan magnitud que el xoc és inevitable. El xoc suposa fallides, acomiadaments, retalls de sous, desesperació individual i desordre social.
Per això Obama arribà a Londres amb una obsessió. Regular, d’acord, ( per bé que sense menystenir sobiranies estatals) però sobretot estimular, injectar diner públic a l’economia global i a cada economia estatal.
Perquè sap que els llargs terminis es composen de terminis curts i podríem estar regulant el silenci dels anyells econòmics en un món devastat per la sequera de capital.
Així, doncs, hem de valorar la importància de les mesures d’estímul que s’han acordat, a través del FMI, del Banc Mundial i dels programes de préstecs bilaterals i multilaterals a països a frec del col·lapse, com en el cas d’economies a l’est d’Europa.
Incloent les mesures d’estímul dels governs als seus propis països, es calcula en més de 5 bilions de dòlars el diner decidit a invertir-se simultàniament en l’economia mundial, en un esforç d’estímul sense precedents.
Però els problemes no acaben aquí. Perquè la urgència de la inversió, en farà difícil la seva correcta gestió; a més, cadascú – governs, empreses i bancs – aprofitaran per arrambar cap a casa, pensant en què el bé comú comença pel llur propi interès.
Mes encara, ¿d’on surt aquest diners?
No el podem inventar, a no ser que ens aboquin a un inimaginable panorama d’inflació i recessió simultànies.
Prové dels nostres impostos, en part, però tampoc podem augmentar-los en una situació així; tret per als rics, i no en són tants com per a pagar-la tota, la crisi. Per tant, aquest és diner obtingut amb deute que pagar al futur i prestats pels pocs països amb excés de capital, en particular la Xina, i alguns petrolers.
D’aquí, doncs, que alhora que canvia el model econòmic també es transforma el model geopolític; perquè ara sí que hem entrat de ple al multilateralisme.
La qüestió pendent és de saber si hem sortit a temps de la borratxera neoliberal,que ens ha dut a tocar de l’abisme; o, si la nostra addicció al consumisme és tal que encara preferim saltar al buit abans que canviar d’hàbits de vida.
I, tan mateix, quantes coses hermoses de la vida les tenim a l’abast completament gratis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.