La resta d’Espanya com a mercat…

“Caminant junts, unint les veus, remant a l’hora”. “Recuperar i reforçar els valors que van brillar a la Transició democràtica”. “!Perquè estem en un moment decisiu per al futur d’Europa i d’Espanya, i per a assegurar-ne o arruïnar-ne el benestar que tant ens ha costat d’assolir”. 

M’hauria agradat escoltar-ho el passat diumenge al migdia, a la Festa de la Rosa, a Gavà. També, amb fermesa / convicció, coratge / gosadia caldria que amb veu clara, catalana i ben alta el cor hagués afegit. “En aquestes circumstàncies, el pitjor que podem fe és dividir forces, alentar diferències, perseguir quimeres, aprofondir ferides. Estem en els temps més adequats per a l’acció decidida i conjunta de la societat a tots els nivells, en defensa del model democràtic i social que entre tots hem elegit”. 

Oi, que algú ho havia de dir? Algú havia de proclamar que cal remar junts – cap uns nous Pactes de la Moncloa de sostenibilitat de l’Estat Autonòmic del benestar; en lloc de… surfejar oportunistament cavalcant les inconsistents onades de la “veu del poble”… Algú havia de diferenciar la unió de la divisió, la convergència de la diferència, el possible / difícil del quimèric / tràgic, el guarir del ferir. Algú ho havia de dir!

Finalment, ho ha hagut d’emetre la renovada pàgina web de la Casa del Rey. No en les quatre llengües de l’Estat; sinó, només en castellà. Prou que significa la discutida rèplica / orientació - amb el lògic vistiplau del Gobierno de la Nación!- a les dues immenses manifestacions: tan recents i tan desigualment transcendents: la increïble festa familiar / juvenil de les estelades de l’Onze de setembre: de tots només a BCN; i la gran mobilització social, també centralitzada – a Madrid – de dissabte: reclamant també un referèndum – sobre l’austeritat sense equitat ni creixement.

Prou que el Periódico, com a veu de fet generacional dels compromesos full time tot el 1976, l’ha comparada amb la vinguda a BCN de l’encara successor de Franco, al Tinell, el 16 de febrer, com a resposta a les grans manifestacions (prohibides i reprimides) per l’Amnistia (1 de febrer ) per les “Llibertats, Amnistia, Estatut d’Autonomia” (8 de febrer)

Llavors, inclogué un històric fragment en català, dictat per Martí de Riquer, el romanista / preceptor del Príncep de la trista fesomia… Ara, sembla que exclusivament monolingüe.

Per arrodonir la intervenció - o inoportunitat reial – crec que des d’UGT i COOO, des del Foment del Treball i des del Cercle d’Economia, des de BMN / Caixa Penedès s’esbombés la integració econòmica catalana dins el mercat espanyol. “Catalunya dins l’Espanya contemporània”, ens ensenyà Pierre Vilar. Catalunya dins l’economia d’Espanya de 2011, vet ací que hi venem el 47,1%. Al 2010, les nostres vendes industrials tenen com principal mercat… la resta d’Espnaya, amb un 39,5% - a comparar amb el 34% de mercat nacional català interior i el 26,5% del que els sobiranistes anomenen “internacionalització” (la resta del món sense el món més immediat i històric i interpenetrat, que en direm “hispànic” seguint Vicens Vives).

Un Ple de “separadors” a Altafulla?

El trio SI+CiU+AA / EUiA ens farà “territori català lliure” i ja podem imaginar com reaccionaran els mateixos que quan manaven no van celebrar la Diada a sant Antoni i que s’entesten amb la bandera espanyola – així com SI amb l’estelada: tal para qual.

Resulta paradoxal i molt cínic que el proclamin els mateixos que ens han convertir en un “territori altafullencs de prohibicions / frustracions (al tràfic del cotxes – ressalts, nova ordenació, sense accés legal a la platja de la Roca de Gaià, peatonal al c) de l’Hostal -, al plens mensuals, al camp de gespa artificial; etc, etc).

El bloc independentista és prou coherent amb la seva actitud fiscal, tant a Altafulla com a Catalunya: sense solidaritat, sense redistribució; mínims i que retornin tots al meu carrer, su pot ser. Sempre amb dades alarmistes. I de composició social més privilegiada que empobrida…: els qui com a contribunets ja van néixer cansats…

Transcendental 6-IX-12 per a l’eurozona!

Xavier Sabaté, nou president del grup parlamentari del PSC al Parlament de Catalunya! Com a delegat de Govern al Camp, fou decisiu en l’aprovació de la requalificació de les Esplanes per al EcoRessort i l’agilització de les subvencions per al Palau d’Esports.

Transcendental 6-IX-12 per a l’eurozona!

J.I.Torreblanca a El efecto del abismo: “Pas a pas, per bé que sempre tard, a desgrat i de manera matussera i parcial, la UE s’ha anat dotant dels mecanismes i institucions que li han permès de sobreviure a aquesta crisi i, eventualment, sortir-ne reforçada. Així s’esdevingué ahir, un cop més, amb l’acció de comprar deute sobirà per las països en dificultats ( fonamentalment Espanya i Itàlia) per part del BCE, una mesura molt contestada dins Alemanya perquè, repliquen els crítics, no únicament és il·legal i està expressament prohibida pels Tractats de la Unió, sinó perquè posa la llavor de la conversió de la UE en una federació a l’estil d’EEUU. L’essencial no és per tant que aquest programa del BCE impliqui condicionalitat per a Espanya i altres ( de quina altra manera podria escaure’s?), sinó que amb la mesura el BCE hagi demostrat que està irreversiblement compromesa amb la supervivència de l’euro i que farà el que calgui per assegurar-ne la supervivència”

Santiago Carbó Valverde a El ‘gran changer’: “ Després de més tres anys, la burocràcia europea s’ha mostrat incapaç d’oferir solucions per a fer possible l’equilibri entre els qui exigeixen una rígida disciplina fiscal i els qui demanen un suport o garantia comuna per al seu deute. Però arribà Mario Draghi i canvià les regles del joc.

El president del BCE primer s’esmerçà a fer veure que si eren precises les facilitats de liquiditat, ell les aportaria com ningú i, de fet, va irrompre el desembre de 2011 i el febrer de 2012 dos programes de refinançament a llarg termini de singular envergadura (...) Per altra banda, el BCE ha donat finalment un astut pas cap endavant imposant a l’Eurozona una agenda que els seus líders es mostraven refractaris a aplicar.

El BCE assumí ahir una acció arriscada, però més coherent del que molts s’entesten a assumir. Ara alguns recorden que al principi de l’estiu Draghi afirmà que faria el que fos necessari per a l’euro. La realitat és que ho ha fet, per a obligar a uns i altres a acceptar la necessària condicionalitat – per España serà un nou rescat (precautori) – i, a altres, a acceptar que sense solidaritat financera no s’escau futur per a ningú dins de l’eurozona. (...)

Amb les passes marcades, la conseqüència inicial, si les coses es fan bé, serà una ratificació creïble de l’euro i, per altra banda, una probable reducció de les despeses de finançament per als països vulnerables, condicions necessàries però no suficients per tal que la confiança inversora torni a països com a Espanya. A canvi, el nostre país haurà d’assumir compromisos que inclouran un major completitud de les seves reformes. El procés de recuperació serà sent progressiu, perllongada en el temps, però sobre bases monetàries i financeres més sòlides que les actuals. Tot això sí l’execució de l’oportunitat que s’ha brindat no s’espatlla. Començant perquè Espanya ha de sol·licitar aquest rescat (precautori) amb l’adequada responsabilitat. La qual cosa no és trivial perquè el nostre país es convertirà involuntàriament en el fixador que que l’euro reclama, entre altres coses perquè els especuladors pretenen que la tela de la moneda única comenci a esquinçar-se pel sud. Després vindrà Itàlia, que no escaparà d’aquesta i que també haurà de respondre.

Molt per endavant en definitiva, però, encara que pugui semblar optimista, aquest pot ser el començament de la fi de l’agonia”.

Dades de la població escolar altafullenca

Dades de la nostra població escolar, de la nostra llavor de futur:

A l’institut, amb un claustre de 36 professors: 27 estudiants de Batxillerat de refosa de les quatre modalitats (Ciències i Tecnologia; Humanitats i Ciències Socials) + 350 d’alumnes de Secundària Obligatòria. Al Roquissar, en seran escolaritzats 170 + 420 a La Portalada. Per tant, a l’ensenyament públic de la Generalitat: fins a 940 altafullencs entre 3 i 17 anys.

A la base del nostre sistema educatiu, a les municipals llars d’infants s’hi començaran a formar 117 criatures ( a l’Hort de Pau, 77 + 40, a la Francesc Blanch).

L’Escola d’Adults ha assolit 120 matrícules i l’Escola de Música ( a punt de celebrar els seus primers XX anys) fins a 191.

Potser algun dia començarem a acceptar la sobtada mort del Pepe Pijuan

Potser algun dia començarem a acceptar la sobtada mort del Pepe Pijuan, del Pepe del Cafè, del Pepe de l’Estanc. 

El funeral de dimarts 4 al matí omplí com mai el temple i la plaça de l’església. La justa recompensa a la seva simpatia, sociabilitat i carisma com a futbolista, culer i comerciant. La seva absència tota una garrotada per a l’Altafulla i el Baix Gaià més comunitari... Fins sempre, Pepe. George Best i Charly Reixach van tenir en el teu díbling en eslàlom la versió que, tants i tants anys, ens va fer vibrar en directe. “Arreveure, mano!” (Com a manifestació de dol, no tenim ànims per esbombar, ara, el programa de FM petita)

Sectària modificació del nomenclàtor urbà

Pel que hem entès de la lectura de la darrera Plaça del Pou (pàg.4) la part que dóna a la Cabana del carrer Alcalde Pijuan – com consta a les dues plaques de la cantonada amb el carrer de Mar – es va convertint, de “contraban” – per fets consumats, al marge de l’acord del Ple – en “passeig Lluís Companys”. Una cosa és la homologació com a passeig (després d’un any d’obres) i una altra una sectària i il·legal modificació del nomenclàtor urbà... Per cert, la vorera del costat de la Piscina porta temps i temps per rehabilitar i donant impressió de poble norris...

No ser “conejos de indias” del euro

Anton Costas a No ser “conejos de indias” del euro: “Com a ciutadà a qui li fa por sí que puc dir com m’agradaria que actués el meu Govern en la negociació d’un rescat:

Primera: Hauria de saber posar en valor les capacitats que té el país i desenvolupar una tasca de reforç de l’autoestima. En aquesta línia hauria de ser ajudat per les forces polítiques i els elits socials, econòmiques i empresarials. Quan veig el comportament al llarg de l’última dècada de les exportacions o, ara, la capacitat de nostres joves professionals i universitaris per a ‘emigrar’ sense dramatismes, m’admira. Cal posar en valor aquestes capacitats.

Segona: El Govern ha de negociar amb convicció i negar-se a que Espanya sigui convertida en un nou ‘conillet d’índies’ per tal que la UE i la BCE experimentin el model de rescat bancari que després també caldrà implementar-se amb la banca d’altres països.. El cost de l’aprenentatge no el podem pagar nosaltres sols.

Tercera: Abans de firmar qualsevol acord de rescat, el Govern ha d’exigir a Berlín, Frankfurt i Brusel·les que aclareixi quin és el full de ruta de l’euro. Cal saber si s’escau un interès general europeu pel qual convingui sacrificar-se.

Quarta: el Govern ha d’abandonar la seva política de retalls, ocurrències i reformes a tomballons i parlar de política econòmica amb una sola veu. Ha de proposar a la societat i debatre al Congrés un pla d’ajust, reforma i creixement coherent, amb uns objectius clars, tant d’eficiència econòmica com d’equitat social. La majoria de ciutadans estan disposats a fer l’esforç necessari per a sortir d’aquesta situació, però necessiten saber-ne l’objectiu d’aquest esforç. Aquest programa d’actuació ha de desenvolupar-se de forma unilateral, tant si l’euro segueix endavant com si no.

De totes les quatre la prioritària és la primera. Sense recuperar l’autoestima, la confiança en nosaltres mateixos, no pdorem evitar esdevenir ‘conilles d’índies’ de l’euro”

José Luis Leal a Un problema de liderazgo: “ Tal vegada estem al cert que l’època dels grans lideratges ha passat a la història. No sabem si els vells líders haurien sigut capaços de solucionar, com ho van fer en el passat, els problemes actuals: no és el mateix una comunitat de 6 o 12 països a un altra de 27. Però també és cert que si la crisi grega hagués estat neutralitzada amb decisió des del començament, la seva solució hauria sigut més fàcil i podrien haver-se evitat les amenaces que actualment pesen sobre l’existència de l’euro. Alemanya ha sigut capaç d’enfrontar-se al desafiament de la mundialització amb decisió i eficàcia. És possible que els dirigents alemanys pensin que no han buscat el lideratge europeu i que no tenen perquè assumir-lo. En aquest cas, ens ho haurien de dir clarament. Potser llavors minvarien els viatges a Berlín dels dirigents europeus en busca de protecció i suport. Però això portaria implícita una reflexió a fons sobre la naturalesa de la pròpia UE i el seu futur immediat. El funcionament actual de la Unió Monetària, amb el ‘pilot automàtic’ del TC alemany activat, tal vegada tingui avantatges a curt termini per al sistema polític alemany, però complica, i molt, la gestió dels problemes europeus”